Trenta-sis anys més tard
El 20 de novembre del 1975 va morir el dictador Francisco Franco. Més de tres dècades després, qüestions com la memòria històrica i la plena democràcia resten sense resoldre. Foto extreta de Flickr.
No puc explicar-vos què feia quan Franco va morir. Bàsicament, perquè no havia nascut. He escoltat amb interès les historietes de familiars, coneguts i saludats, en una data tan assenyalada. En la majoria de casos, em feia ben bé la impressió que aquelles narracions quotidianes es referien a una mena de batalleta remota, de nul·la vinculació amb el present. Que si aquest va brindar amb cava, que si l'altre va tornar de l'exili. De la seva boca, tot semblaven bons auguris. Val a dir que també hi havia testimonis del 20-N que optaven per un silenci obstinat i escèptic, que feia grinyolar les versions més falagueres. La intuïció infantil, més aguda del que hom pot recordar a l'edat adulta, deixava entreveure els secrets més amargs del passat històric. Durant l'anomenada etapa democràtica es va imposar un nefast pacte de l'amnèsia , els fruits del qual recollim en el present. Malgrat les lliçons edulcorades que hem mamat a l'escola, els fills de la Transició sabem prou bé que quaranta anys de tirania no van morir pas, plàcidament, al llit del dictador. M'atreveixo a dir que hem carregat amb el feixuc llast del franquisme, amb més pena que glòria. Recentment, hem despertat d'una llarguíssima letargia, tan remota que ni tan sols podem evocar-ne l'origen.
Trenta-sis anys després del conegudíssim traspàs, Falange convocava la tradicional concentració nostàlgica , al Valle de los Caídos. Al mateix emblemàtic indret, la Federación Estatal del Foro por la Memoria i el Foro Social de la Sierra del Guadarrama, reivindicaven l'exhumació dels cadàvers del caudillo i Primo de Rivera, entre d'altres reclamacions. Una demostració més de la greu patologia que encara pateix aquest país, que no ha resolt en absolut els seus conflictes amb el passat. Després hi havia les eleccions generals, tan oportunament convocades en un dia tan poc oportú. Al final de la jornada, entre una cosa i l'altra, una servidora no sabia si apretar a córrer o amagar-se sota una pedra. Els resultats dels comicis venien precedits per la mordassa clamorosa als mitjans de comunicació. Com bé sabeu, els partits majoritaris imposen els seus blocs inflexibles, tot eliminant el criteri periodístic. Una vexació ignominiosa a la llibertat d'expressió, la qual, dit sigui de passada, no es limita exclusivament al període de la campanya. El mateix monòleg caspós es va imposar en els mítings, més caducats que un iogur en temps de crisi. Tanta bandereta i entrepà de xoriço fan venir ganes de fugir frontera amunt, sense ni tan sols mirar enrere. En resum: propaganda, propaganda i més propaganda. Escasses propostes per sortir del forat i zero preguntes, per part dels soferts votants. A l'hora d'informar dels resultats, com ja és habitual, poques referències a l'abstenció, vot nul i en blanc. Sobretot, cal aparentar victòries aclaparadores. Després diran que les assemblees no tenen cap sentit.
Per acabar d'arrodonir la jugada, es van registrar incomptables irregularitats, recollides a l'etiqueta de Twitter #votodenuncia. Alguns ciutadans residents a l'estranger no varen poder exercir el seu dret a vot, mentre que d'altres van ser increpats per la policia, a causa de la seva indumentària reivindicativa. Alguns internautes també van referir-se a la suposada manipulació de nombroses paperetes, a favor d'un determinat partit. Evidentment, a tot aquest conjunt de despropòsits, cal sumar-hi l'obsoleta llei electoral, que molts espanyols consideren poc representativa. Avui som 21 de Novembre i plou a bots i barrals. Plou sobre mullat perquè a la lamentable herència que ens han regalat, sense ni tan sols demanar-la, hi hem d'afegir la supervisió implacable dels mercats. Es veu que manen més que aquell general dèspota, que fa trenta-sis anys, va morir tranquil·lament al llit.
No puc explicar-vos què feia quan Franco va morir. Bàsicament, perquè no havia nascut. He escoltat amb interès les historietes de familiars, coneguts i saludats, en una data tan assenyalada. En la majoria de casos, em feia ben bé la impressió que aquelles narracions quotidianes es referien a una mena de batalleta remota, de nul·la vinculació amb el present. Que si aquest va brindar amb cava, que si l'altre va tornar de l'exili. De la seva boca, tot semblaven bons auguris. Val a dir que també hi havia testimonis del 20-N que optaven per un silenci obstinat i escèptic, que feia grinyolar les versions més falagueres. La intuïció infantil, més aguda del que hom pot recordar a l'edat adulta, deixava entreveure els secrets més amargs del passat històric. Durant l'anomenada etapa democràtica es va imposar un nefast pacte de l'amnèsia , els fruits del qual recollim en el present. Malgrat les lliçons edulcorades que hem mamat a l'escola, els fills de la Transició sabem prou bé que quaranta anys de tirania no van morir pas, plàcidament, al llit del dictador. M'atreveixo a dir que hem carregat amb el feixuc llast del franquisme, amb més pena que glòria. Recentment, hem despertat d'una llarguíssima letargia, tan remota que ni tan sols podem evocar-ne l'origen.
Trenta-sis anys després del conegudíssim traspàs, Falange convocava la tradicional concentració nostàlgica , al Valle de los Caídos. Al mateix emblemàtic indret, la Federación Estatal del Foro por la Memoria i el Foro Social de la Sierra del Guadarrama, reivindicaven l'exhumació dels cadàvers del caudillo i Primo de Rivera, entre d'altres reclamacions. Una demostració més de la greu patologia que encara pateix aquest país, que no ha resolt en absolut els seus conflictes amb el passat. Després hi havia les eleccions generals, tan oportunament convocades en un dia tan poc oportú. Al final de la jornada, entre una cosa i l'altra, una servidora no sabia si apretar a córrer o amagar-se sota una pedra. Els resultats dels comicis venien precedits per la mordassa clamorosa als mitjans de comunicació. Com bé sabeu, els partits majoritaris imposen els seus blocs inflexibles, tot eliminant el criteri periodístic. Una vexació ignominiosa a la llibertat d'expressió, la qual, dit sigui de passada, no es limita exclusivament al període de la campanya. El mateix monòleg caspós es va imposar en els mítings, més caducats que un iogur en temps de crisi. Tanta bandereta i entrepà de xoriço fan venir ganes de fugir frontera amunt, sense ni tan sols mirar enrere. En resum: propaganda, propaganda i més propaganda. Escasses propostes per sortir del forat i zero preguntes, per part dels soferts votants. A l'hora d'informar dels resultats, com ja és habitual, poques referències a l'abstenció, vot nul i en blanc. Sobretot, cal aparentar victòries aclaparadores. Després diran que les assemblees no tenen cap sentit.
Per acabar d'arrodonir la jugada, es van registrar incomptables irregularitats, recollides a l'etiqueta de Twitter #votodenuncia. Alguns ciutadans residents a l'estranger no varen poder exercir el seu dret a vot, mentre que d'altres van ser increpats per la policia, a causa de la seva indumentària reivindicativa. Alguns internautes també van referir-se a la suposada manipulació de nombroses paperetes, a favor d'un determinat partit. Evidentment, a tot aquest conjunt de despropòsits, cal sumar-hi l'obsoleta llei electoral, que molts espanyols consideren poc representativa. Avui som 21 de Novembre i plou a bots i barrals. Plou sobre mullat perquè a la lamentable herència que ens han regalat, sense ni tan sols demanar-la, hi hem d'afegir la supervisió implacable dels mercats. Es veu que manen més que aquell general dèspota, que fa trenta-sis anys, va morir tranquil·lament al llit.
Comentaris