La cirereta del pastís de Zapatero



L'executiu espanyol en funcions ha indultat el conseller delegat del Banco Santander, Alfredo Sáenz, de la pena de tres mesos de presó i suspensió de l'exercici professional. Imatge Cadena Ser.



Fa una colla de setmanes, ens qüestionàvem en aquest blog si la imposició de l'escut antímissils a la base naval de Rota, seria la darrera barrabassada del Govern de Zapatero. Una decisió profundament torbadora, en un Estat que es fa dir democràtic. Recordem que, de la mateixa manera que es va reformar la sagrada Constitución a corre-cuita, tot prescindint de l'opinió ciutadana, es va optar per la tàctica bel·licista, en la més absoluta opacitat i sense convocar ni un trist referèndum. La resposta a la pregunta ha estat que no. L'executiu socialista ha decidit posar la cirereta del pastís, justament a un pas d'abandonar la seva missió de timoners del Titanic. Ara com ara, no se sap si, en aquesta ocasió, el PP estava assabentat de la polèmica mesura o els eterns rivals se n'han mantingut al marge. Tot contravenint el Tribunal Supremo, -tan intocable per unes coses i tan superflu per les altres-, l'encara president en funcions ha indultat Alfredo Sáenz, conseller delegat de la poderosa entitat, liderada per Emilio Botín. Evidentment, la notícia ha estat celebrada en el sector bancari, que sembla destinat a no pagar un sol plat trencat. En contrapartida, els jutges han demanat explicacions, per la descarada intromissió en els afers judicials.

Si retrocedim a les nostres èpoques escolars, tots recordarem la lliçó de la separació de poders, que garanteix l'Estat de Dret. Suposadament, els òrgans legislatius, executius i judicials havien de mantenir la independència, si es volia preservar el funcionament democràtic de les diferents institucions. No cal tenir cap doctorat en dret per entendre que aquest episodi recent fa grinyolar les bases més elementals del nostre sistema. Amb l'entrada en escena de l'elit financera, l'esmentada estructura trontolla de valent. Per acabar-ho d'arrodonir, els responsables polítics es neguen a informar sobre els motius de les sospitoses ingerències. José Blanco s'ha tret de la màniga que no existeix el costum de donar detalls sobre aquests assumptes. Ens podria explicar on està escrita, aquesta norma? El mutisme s'ha convertit en una nova regla del joc. De fet, el Banco Santander també està força avesat a oferir silencis com a resposta. Quan les organitzacions pacifistes interpel·len Emilio Botín, en referència a les milionàries inversions en indústria armamentística, el director ho nega tot, sense aportar cap argument que reforci la seva postura. Potser és per l'afinitat amb el silenci que Zapatero ha culminat el seu mandat amb aquesta estranya rúbrica. Una cirereta d'un vermell tan intens, com la imatge publicitària del Santander.



Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Hola Clara,
Sobre el teu article d’ElPuntAvui, deixa’m dir-te que ja fa bastants anys, després d’informar-me i viatjar una mica aquí i allà, vaig arribar a una conclusió: quan l'islamisme (o qualsevol religió) controla els governs, i això passa en tots els països islàmics, encara que vagin a votar regularment allò no és una democràcia formal sinó només una ficció de democràcia. Per tant, quan ara escolto que al Marroc i a Egipte hi ha democràcia i estan votant no sé què, no puc evitar que se m’escapi un somriure.
Hola, Miquel, gràcies per haver llegit l'article. Si parlem de la influència de la religió sobre els Governs tampoc se'ns hauria d'escapar el fenomen del nacionalcatolicisme, que encara cueja a casa nostra. L'Església catòlica n'ha fet de tots colors i continua amb la seva vinculació amb les més altes esferes del poder, responsables d'incomptables atrocitats. Si aixequéssim les catifes de la Banca Vaticana, per exemple, segur que ens emportaríem més d'un ensurt terrible. En qualsevol cas, els règims opressors i sanguinaris com el de Hosni Mubàrak només fan que generar un "caldo de cultiu" per tal que la manipulació de la religió sigui encara més profunda. La tortura, les violacions, els assassinats, la misèria... són l'escenari ideal per al sorgiment del fonamentalisme. Tampoc cal passar per alt la vessant positiva de les religions: tant el cristinanisme com l'islam promouen la solidaritat i el profund respecte a l'altre, no ho oblidem...

Traducció del blog