El maltractador del tren

Pujo al tren a Caldes de Malavella, per anar a treballar a Barcelona. Regional ple a rebentar, una olor a tigre que tomba d'esquena. L'ambient està carregat a més no poder. Bicicletes, maletes, viatgers asseguts al terra o drets, recolzats a les portes. Pràcticament no queden llocs disponibles però aconsegueixo entaforar-me en un racó, amb una parella davant meu i un noi al costat, d'uns vint-i-pocs, que escolta música a tot drap, amb els seus cascos. Sempre ratlla la mateixa cançó: If you're going to San Francisco, en versió discotequera. Poc a poc, la melodia em perfora el cervell. Mai no m'havia entusiasmat però ara començo a tenir-li una mania visceral. Em vénen ganes de dir-li que m'està molestant, que si pot abaixar el volum una mica. Callo. En definitiva, té tot el dret a escoltar el que li plagui. S'ha de tenir paciència. M'adono que mira constantment enrere, es comunica amb algú. La parella que tinc al davant l'observa amb cara de pocs amics. Suposo que porta bona part del trajecte escalfant el cap al personal, amb la musiqueta dels nassos. El noi s'aixeca i desapareix. Després torna amb una noia i li ordena que s'assegui al seu seient. És realment joveneta, pràcticament adolescent. Després comença a incordiar-la amb tota mena de preguntes impertinents. Ella prova de respondre-li però, immediatament, la contradiu de mala manera. La tracta de mentidera i de fluixa mental. L'assetja constantment amb petons i abraçades, que ella intenta defugir. La parella del davant s'aixeca i cedeix el lloc a dos ancians que estaven drets. S'incorporen al depriment espectacle, amb idèntic rostre de reprovació. Però ningú bada boca. Qui hauria d'intevenir? Es podria desencadenar una baralla? Seria pitjor el remei que la malaltia?

Passen les estacions, el noi bavós no deixa de punxar la seva companya. El miro amb certa repugnància, té cara d'arengada. És més lleig que un pecat. O potser és la seva actitud repulsiva, que el converteix en un ogre. Ara l'estira del braç, li mana que s'aixequi immediatament, que li cedeixi el seient, que era seu i l'hi ha pres. La gent dreta del voltant el mira amb indignació. Continua el silenci. Al límit de la paciència, m'aixeco tot fent veure que ha arribat la meva parada i així el molt pesat podrà seure. Potser la deixarà en pau una estona. No sé quina actitud hauria estat la més correcta però suposo que més val això que no res. M'allunyo vagó enllà i segueixo el trajecte dempeus. Els sotracs del tren em fan ballar el cap. Contemplo el paisatge , perduda en els meus pensaments. Les vicissituds habituals de la Renfe, em desvetllen, de tant en tant. Retrassos, parades injustificades, una sufocació infernal. Arribo al meu destí ben marejada. Penso en l'abundant planter de maltractadors, que broten per totes les cantonades. El temporal de violència masclista no té pinta d'amainar. Tolerància zero, deien.