Dins del cervell d'un fanàtic del futbol
Els tertulians esportius activen el sentit de pertinença als diferents clubs de futbol. A la imatge, la periodista culer Carme Barceló discuteix amb el madridista Tomás Roncero, al popular programa Punto Pelota. Foto Intereconomía.com.
Dins de la premsa esportiva, cada vegada és més complicat escoltar veus de professionals ponderats, capaços de valorar amb una mínima objectivitat un partit de futbol o criticar amb cert rigor el propi equip, en cas que sigui necessari. En llegir la premsa, d'un o altre color, sovint tens la impressió que parlen de competicions diferents, malgrat que ambdós bàndols hagin presenciat el mateix espectacle. És habitual, doncs, que els periodistes estiguin clarament adscrits a una samarreta i defensin aferrissadament els seus interessos. En aquest país, el blanc i el blaugrana s'emporten el major protagonisme. Formen un tàndem molt semblant al del bipartidisme polític. Es detesten tant com es necessiten. No sé qui va dir que, si no existís Mourinho, l'haurien d'inventar. La presència de l'adversari és crucial per a mantenir ben viva la flama de l'afició i els ingressos en plena forma. A vegades, sembla que els tertulians siguin plenament conscients que formen part d'un xou mediàtic i es limiten a interpretar un paper, de la manera més histriònica possible. En altres, però, es veu que la convicció és sincera i la ceguesa, absoluta. Aquesta polarització es trasllada a la grada, la qual, en ocasions, té serioses dificultats per a mantenir l'esportivitat. Val a dir que també hi ha comentaristes desapassionats però aquests no són pas els més populars. És vertaderament difícil trobar un terme mig. Us heu preguntat mai com funciona el cervell d'un fanàtic de la pilota?
L'any 2010, la Universitat de Zuric va tirar endavant una investigació realment interessant, els resultats de la qual van posar de manifest les diferents àrees cerebrals, activades en presència del patiment del rival futbolístic o dels membres del propi equip i la reacció que posteriorment se'n derivava. La recerca ja havia demostrat prèviament de quina manera els factors psicosocials influïen en el comportament solidari. En aquesta ocasió, els científics es van proposar experimentar amb hooligans i observar com reaccionaven davant del sofriment de companys o adversaris, als quals se'ls aplicaven descàrregues elèctriques, a través d'uns electrodes, col·locats a les mans. Els resultats van mostrar que, quan sofrien el membres del propi grup, s'activaven les àrees cerebrals vinculades a l'empatia i els participants estaven disposats a ajudar, si bé això els comportava una petita dosi de dolor. Per contra, si patien els membres de l'equip contrari, les zones que funcionaven eren les de la recompensa, la qual cosa bloquejava les conductes prosocials. Dit amb altres paraules, la solidaritat funcionava només amb els nostres i no pas amb els altres, el dolor dels quals fins i tot proporcionava un cert plaer. Aquestes inquietants troballes, fan pensar fins a quin punt les rígides etiquetes de pertinença poden condicionar la nostra resposta davant de la barbàrie. O sigui, benvinguts siguin els tertulians crítics i moderats perquè fan més saludable la vivència de l'esport. Potser no són tan vistosos ni cridaners, tal vegada generen menys audiència, però penso que contribueixen a la pau social. Ara ens convé força més que la crispació. Prou encés està el panorama, com per tirar més llenya al foc.
Dins de la premsa esportiva, cada vegada és més complicat escoltar veus de professionals ponderats, capaços de valorar amb una mínima objectivitat un partit de futbol o criticar amb cert rigor el propi equip, en cas que sigui necessari. En llegir la premsa, d'un o altre color, sovint tens la impressió que parlen de competicions diferents, malgrat que ambdós bàndols hagin presenciat el mateix espectacle. És habitual, doncs, que els periodistes estiguin clarament adscrits a una samarreta i defensin aferrissadament els seus interessos. En aquest país, el blanc i el blaugrana s'emporten el major protagonisme. Formen un tàndem molt semblant al del bipartidisme polític. Es detesten tant com es necessiten. No sé qui va dir que, si no existís Mourinho, l'haurien d'inventar. La presència de l'adversari és crucial per a mantenir ben viva la flama de l'afició i els ingressos en plena forma. A vegades, sembla que els tertulians siguin plenament conscients que formen part d'un xou mediàtic i es limiten a interpretar un paper, de la manera més histriònica possible. En altres, però, es veu que la convicció és sincera i la ceguesa, absoluta. Aquesta polarització es trasllada a la grada, la qual, en ocasions, té serioses dificultats per a mantenir l'esportivitat. Val a dir que també hi ha comentaristes desapassionats però aquests no són pas els més populars. És vertaderament difícil trobar un terme mig. Us heu preguntat mai com funciona el cervell d'un fanàtic de la pilota?
L'any 2010, la Universitat de Zuric va tirar endavant una investigació realment interessant, els resultats de la qual van posar de manifest les diferents àrees cerebrals, activades en presència del patiment del rival futbolístic o dels membres del propi equip i la reacció que posteriorment se'n derivava. La recerca ja havia demostrat prèviament de quina manera els factors psicosocials influïen en el comportament solidari. En aquesta ocasió, els científics es van proposar experimentar amb hooligans i observar com reaccionaven davant del sofriment de companys o adversaris, als quals se'ls aplicaven descàrregues elèctriques, a través d'uns electrodes, col·locats a les mans. Els resultats van mostrar que, quan sofrien el membres del propi grup, s'activaven les àrees cerebrals vinculades a l'empatia i els participants estaven disposats a ajudar, si bé això els comportava una petita dosi de dolor. Per contra, si patien els membres de l'equip contrari, les zones que funcionaven eren les de la recompensa, la qual cosa bloquejava les conductes prosocials. Dit amb altres paraules, la solidaritat funcionava només amb els nostres i no pas amb els altres, el dolor dels quals fins i tot proporcionava un cert plaer. Aquestes inquietants troballes, fan pensar fins a quin punt les rígides etiquetes de pertinença poden condicionar la nostra resposta davant de la barbàrie. O sigui, benvinguts siguin els tertulians crítics i moderats perquè fan més saludable la vivència de l'esport. Potser no són tan vistosos ni cridaners, tal vegada generen menys audiència, però penso que contribueixen a la pau social. Ara ens convé força més que la crispació. Prou encés està el panorama, com per tirar més llenya al foc.
Comentaris