Dones, no aguanteu!


Filla amb la seva mare, quadre extret de Google.


Desgraciadament, un dels temes estrella del consultori segueix essent la violència de gènere. Tant de bo aquesta fos una tragèdia exclusiva del 25 de Novembre. Setmana rere setmana n'apareixen nous casos, no tan sols a les pàgines dels diaris, també en la nostra quotidianitat més propera. Aquesta és una qüestió que em preocupa especialment i de la qual procuro ocupar-me força sovint al blog. Penso que encara no som conscients de fins a quin punt el masclisme pot ser devastador per a la nostra salut. Evidentment, els homes també se'n veuen afectats, encara que no de la mateixa manera. Per un costat, tenim l'encasellament de rols al qual es veuen igualment sotmesos. Per altra banda, quan són ells qui pateixen la violència, la mateixa tirania patriarcal els impedeix expressar obertament els sentiments i cercar ajuda, quan la necessiten amb urgència. ¿Un home de debò es deixaria maltractar per la seva parella? La crua realitat demostra que estem davant d'una xacra global i sanguinària, que no té res a envejar al terrorisme més despietat. La justícia no hi respon de forma adequada i, de moment, sembla que el drama no tingui aturador. Però no em voldria recrear en la desesperança perquè estic convençuda que l'educació té un poder extraordinari, vertaderamant capaç de donar un nou rumb a la fosca situació actual.

Avui només volia deixar un petit apunt sobre la transmissió de determinats missatges, que han passat de generació en generació i que, malauradament, romanen perfectament instal·lats en l'inconscient femení. Contràriament a allò que es podria suposar, alguns consells nocius encara circulen massivament, fins i tot entre les dones més joves. No pretenc jutjar ni culpabilitzar ningú, tan sols deixar constància d'una de les nombroses seqüeles psicològiques que ha deixat la llarga tradició misògina de la qual som víctimes. Es tracta d'una certa permissivitat, sobre allò que suposadament s'ha de tolerar dins d'una relació de parella. Una dona virtuosa, sostenen algunes, és aquella capaç de carregar sobre les seves espatlles qualsevol contratemps, per més estressant que sigui. Hi ha una paraula que tinc posada entre cella i cella: el verb aguantar. És ben cert que hi ha moments en els quals cal estar al costat de la persona estimada, perquè aquesta travessa per una dolorosa situació. Molts matrimonis tiren la tovallola, en etapes de crisi o dificultat. Però no parlem d'aquesta paciència, que pot enfortir les relacions, sinó d'una mena de flexibilitat malaltissa, que pot conduir-nos cap a un abisme aterridor. Fins que arriba un moment que ja no s'és capaç de distingir on està el límit d'allò acceptable. Primer és un comentari ofensiu. Que exagerada que ets! Després un crit. És que ve nerviós de la feina. Una empenta. Ell no és així, no tornarà a passar. Un cop de puny a la cara. És culpa meva, sempre em comporto com no ho hauria de fer... Malauradament, com deia, algunes dones encoratgen les altres a aguantar-ho tot, perquè si no ho aguantes, no vas pel bon camí. El camí de l'esposa virtuosa. Aquesta pretesa qualitat, en el fons, és l'avantsala d'un esclavatge despòtic. Avui i tots els dies de l'any hem de dir prou. No en farem res d'encendre quatre espelmes i llegir un manifest emotiu, si no ens rebel·lem de debò, en el nostre dia a dia. Només les mules de càrrega estan fetes per aguantar. Les dones hem de viure en plena llibertat.Així ho hauríem de fer saber, a les generacions futures.




Comentaris

Anònim ha dit…
Hola Clara,
Volia demanar-te ajuda perquè tinc un dubte que no puc aclarir per més que hi doni voltes:
Què ho fa que és la mateixa dona la que deixa acostar de nou el "perillós malalt de torn" cada vegada, després d'un avís clar, i un altre, i un altre cada cop més evident, quan encara la relació entre ells no ha arribat ni molt menys a l'esclavitut (matrimoni, anys de rutina, lligams familiars...) quan la dona podria dir: vés a la merda! però ell se li acosta sempre amb el cap baix demanant perdó, reconeixent la culpa y seguidament suplicant clemència? Perquè el deixa acostar de nou?
És degut a l'esperit maternal? és per por a què? hi ha alguna raó animal, vull dir que manin els gens antics d'un món salvatge?
Es alguna auto-imposició racional sobre la bondat, l'amor i el perdó? és que l'estat d'enamorament fa passar pàgina tant fàcilment, "l'amor és ceg"?
On s'arrela "l'aguantar"?
Des de lluny sembla incomprensible...
Tu què en penses, hi ha una causa més habitual? i en conseqüència què podem fer els familiars i amics que pensem que la cosa no va per bon camí?
Es un cas particular i la víctima és una dona, potser si fós un home els dubtes sobre el "què ho fa que" serien uns altres. No sé si ho he formulat del tot bé.
Gràcies.
I.
Hola I., gràcies per la teva interessant aportació. En aquesta pregunta que formules ja hi ha part de les respostes. És difícil contestar-la perquè els factors que hi intervenen són molt diversos: familiars, socials, històrics, genètics... És veritat que a vegades costa d'entendre que una persona "reincideixi" tantes vegades amb una parella maltractadora. Salvant totes les distàncies, en ocasions, em recorda a la dependència que té un drogodependent de les substàncies tòxiques. Sap que s'està autodestruint però, malgrat tot, no pot abandonar-les. En el cas de l'"amor romàntic" penso que ha estat durant molts anys una mena de "droga dura" per a moltes dones... En qualsevol cas, com que superar-ho és complicat, un bon consell sempre és cercar ajuda professional, per intentar sortir del perillós laberint de la violència masclista..
Anònim ha dit…
Gràcies Clara,
el factor aquest d'una mena de drogadicció s'hi assembla bastant, si.
Seguiré el teu consell si torna a passar el mateix.
I.

Traducció del blog