Escandaloses campanyes publicitàries

La campanya Unhate de Benetton ha causat el rebuig encès del Vaticà i de la Casa Blanca. Els diferents muntatges fotogràfics estan inspirats en el petó històric dels dirigents comunistes Erich Honecker i Leonid Brèjnev. L'artista Dmitri Vrubel va plasmar-lo en el Mur de Berlín

Tot caminant per Passeig de Gràcia, ahir em va sorprendre la cua que hi havia davant de la botiga H&M. Ignorava què podia motivar aquella gentada, que s'arrenglerava pacientment en una llarga filera. Un exèrcit de formiguetes, restava dempeus, durant no sé quanta estona, per vés a saber quina promoció. No vaig poder resistir la temptació i vaig apropar-m'hi per tafanejar. Al capdavall, jo tampoc estic al marge de la febre consumista. En contemplar l'aparador -fins i tot hi havia gent que en tirava fotografies-, vaig descobrir que la causa d'aquella expectació era la línia que Versace havia dissenyat per la coneguda marca. Contràriament al que suposava de bon principi, els preus de les peces no eren pas tan econòmics. Una jaqueta minúscula costava més de 100€, per exemple. Sacrificis monetaris a banda, l'estampat em va semblar decididament xaró. No obstant això, es convertirà en l'uniforme oficial de la temporada, com si ho veiés. La moda és així de soferta.

Després em va venir a la memòria l'espot terrorífic que passen a la televisió. La mestressa de la firma, Donatella Versace, domina despòticament els fils d'una luxosa mansió, on hi viuen noies, que són com titelles idèntics. Els laberints o les càmeres de seguretat són les seves eines de control. Al final de l'anunci, amb sàdica delectació, Donatella sentencia: my house, my rules, my pleasure. O sigui, la meva casa, les meves regles, el meu plaer. Ni els guionistes més reputats del Festival de Sitges haurien pogut crear un imaginari tan monstruós. La cara més fosca de la indústria, amb tots els estralls que arriba a causar en la salut mental de les dones, és utilitzada cínicament per a vendre productes vulgars a les masses. Òbviament, nosaltres hi caiem de quatre grapes.

Més tard, llegia al diari que la campanya que realment ha causat rebombori no és pas la d'H&M sinó la de Benetton. El currículum d'escàndols de la casa italiana és tan allargat que tampoc resulta una novetat. A diferència d'altres anys, aquesta vegada no trobo que s'hagi traspassat la frontera del mal gust. Sincerament, no veig el problema per enlloc. Em sembla discutible que s'intenti vendre roba, com ha passat en altres ocasions, a costa de persones moribundes, menors explotats o condemnats a mort. En canvi, no veig quin delicte hi ha en difondre un missatge pacifista i de concòrdia, entre diferents religions o posicions polítiques. ¿Què ha irritat el Vaticà i la Casa Blanca? ¿La inspiració comunista de les fotografies? ¿El fet que apareguin dos homes que es fan un petó a la boca? Vertaderament, és una llàstima que els suposats paladins de la democràcia i l'amor al pròxim tinguin la pell tan fina. Per contra, no semblen massa interessats en alçar la veu contra els abusos sanguinaris de l'elit financera, entre d'altres crueltats. L'escàndol i la hipocresia, sempre de la mà. El seu amor si que és apassionat, tota la resta són banalitats.