Dones, no aguanteu!

Filla amb la seva mare, quadre extret de Google.

Desgraciadament, un dels temes estrella del consultori segueix essent la violència de gènere. Tant de bo aquesta fos una tragèdia exclusiva del 25 de Novembre. Setmana rere setmana n'apareixen nous casos, no tan sols a les pàgines dels diaris, també en la nostra quotidianitat més propera. Aquesta és una qüestió que em preocupa especialment i de la qual procuro ocupar-me força sovint al blog. Penso que encara no som conscients de fins a quin punt el masclisme pot ser devastador per a la nostra salut. Evidentment, els homes també se'n veuen afectats, encara que no de la mateixa manera. Per un costat, tenim l'encasellament de rols al qual es veuen igualment sotmesos. Per altra banda, quan són ells qui pateixen la violència, la mateixa tirania patriarcal els impedeix expressar obertament els sentiments i cercar ajuda, quan la necessiten amb urgència. ¿Un home de debò es deixaria maltractar per la seva parella? La crua realitat demostra que estem davant d'una xacra global i sanguinària, que no té res a envejar al terrorisme més despietat. La justícia no hi respon de forma adequada i, de moment, sembla que el drama no tingui aturador. Però no em voldria recrear en la desesperança perquè estic convençuda que l'educació té un poder extraordinari, vertaderamant capaç de donar un nou rumb a la fosca situació actual.

Avui només volia deixar un petit apunt sobre la transmissió de determinats missatges, que han passat de generació en generació i que, malauradament, romanen perfectament instal·lats en l'inconscient femení. Contràriament a allò que es podria suposar, alguns consells nocius encara circulen massivament, fins i tot entre les dones més joves. No pretenc jutjar ni culpabilitzar ningú, tan sols deixar constància d'una de les nombroses seqüeles psicològiques que ha deixat la llarga tradició misògina de la qual som víctimes. Es tracta d'una certa permissivitat, sobre allò que suposadament s'ha de tolerar dins d'una relació de parella. Una dona virtuosa, sostenen algunes, és aquella capaç de carregar sobre les seves espatlles qualsevol contratemps, per més estressant que sigui. Hi ha una paraula que tinc posada entre cella i cella: el verb aguantar. És ben cert que hi ha moments en els quals cal estar al costat de la persona estimada, perquè aquesta travessa per una dolorosa situació. Molts matrimonis tiren la tovallola, en etapes de crisi o dificultat. Però no parlem d'aquesta paciència, que pot enfortir les relacions, sinó d'una mena de flexibilitat malaltissa, que pot conduir-nos cap a un abisme aterridor. Fins que arriba un moment que ja no s'és capaç de distingir on està el límit d'allò acceptable. Primer és un comentari ofensiu. Que exagerada que ets! Després un crit. És que ve nerviós de la feina. Una empenta. Ell no és així, no tornarà a passar. Un cop de puny a la cara. És culpa meva, sempre em comporto com no ho hauria de fer... Malauradament, com deia, algunes dones encoratgen les altres a aguantar-ho tot, perquè si no ho aguantes, no vas pel bon camí. El camí de l'esposa virtuosa. Aquesta pretesa qualitat, en el fons, és l'avantsala d'un esclavatge despòtic. Avui i tots els dies de l'any hem de dir prou. No en farem res d'encendre quatre espelmes i llegir un manifest emotiu, si no ens rebel·lem de debò, en el nostre dia a dia. Només les mules de càrrega estan fetes per aguantar. Les dones hem de viure en plena llibertat.Així ho hauríem de fer saber, a les generacions futures.