Felip Puig a Islàndia


Foto Guillem Sánchez


Ja sabem que l'art de la dimissió, inherent a la democràcia des dels seus tendres orígens, no és el punt fort de la major part de polítics d'aquest país. Si tiréssim d'hemeroteca, quedaríem esgarrifats de la impunitat de què gaudeixen. Qualsevol de nosaltres, en cas de tenir feina, no necessitaria ni una mil·lèsima part d'incompetència, per rebre una solemne puntada de peu al cul. Vet aquí la desafecció. Com si no hi hagués un abisme prou desolador entre ciutadania i Govern, els nostres pretesos representants encara s'entossudeixen de forma pueril a mantenir-se en el poder, malgrat haver demostrat sobradament la seva manca de capacitat. No en marxen ni amb aigua calenta.

Malgrat el depriment escenari, alguna ànima càndida encara devia esperar un tímid gest de penediment per part de Felip Puig. Després de les flagrants irregularitats comeses durant la càrrega policial als indignats, hi va haver una pluja de denúncies. A la preocupant violació de drets, cal sumar-hi una pèssima imatge de Catalunya, projectada a nivell internacional, no només a través de les xarxes socials sinó també de la premsa (em remeto a la Bloody Bacelona de Newsweek). En la seva compareixença al Parlament, Puig va admetre errors. Però no en la direcció que molts hauríem desitjat. Al meu entendre, ha quedat palesa la negativa a assumir responsabilitats polítiques pels danys causats. En segon lloc, és ben clar que les seves orelles resten segellades pel que fa a les legítimes protestes ciutadanes. Encara més, hom diria que no vacil·laria en repimir-les novament amb similar contundència. Segur que el model del gas lacrimogen ha estat una bona font d'inspiració, més enllà de les fronteres franceses.

Afortunadament, en altres latituds, ja en tenen la pipa plena, de l'hybris dels governants. Una actitud rígida i altiva, que ha portat nombrosos països a la ruïna. Els islandesos, després de passar comptes amb els banquers, tenen intenció de portar a judici l'anterior primer ministre, atesa la seva inoperància a l'hora de gestionar la crisi financera. Potser aquest és un primer pas per deixar de viure en un món delirant, en el qual t'eduquen amb la idea que cal carregar-se de responsabilitats, per després passar a ser víctima d'aquells que es neguen obstinadament a assumir-les. No aniria gens malament que més d'un agafés un bitllet d'avió cap a Reykjavík. Si els volcans ho permetessin, hi aprendrien unes quantes lliçons de democràcia. Democràcia de la bona.


Comentaris

Clidice ha dit…
Del senyor (?) Puig te'n dono tota la raó. Me l'imagino dient "si, home, aquí no dimiteix ni déu i ara hauré de dimitir jo!" o alguna cosa similar. D'Islàndia ja m'ho miro amb més distància, si bé em sembla que les mesures que estan prenent són força adequades, no hem d'oblidar que és un país molt petit i que té molt poca immigració (per unes lleis que compliquen molt arribar-hi). Tanmateix no està de més prendre nota. Per quant el senyor president del govern i el senyors dirigents dels bancs al davant d'un jutge?
El 'senyor' Puig va entrar al Govern amb calçador, el millor que podria haver fet de bon principi era admetre que no estava capacitat per al càrrec. O potser un cuiner es posaria a fer de mecànic sense tenir-ne ni idea? Quant a Islàndia, certament, no cal idealitzar-la però si prendre com a exemple tot allò positiu. Està clar que la 'revolució de les cassoles' ha permès un exercici de coherència democràtica molt més madura i esperançadora que amagar sistemàticament la merda sota l'estora, com fem aquí. La recuperació dels islandesos no serà d'un dia per l'altre però penso que van per molt bon camí!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia