La crisi de les gerontocràcies



Silvio Berlusconi ha sortit malparat dels quatre referèndums proposats a Itàlia.



Estic fermament convençuda que les persones grans haurien de tenir un paper més rellevant en la política mundial. Escoltar la seva veu és un imperatiu global. Penso, potser m'equivoco, que als Estats Units no és tan infreqüent com a Europa la presència de professionals d'edat avançada, que decideixen ocupar un càrrec polític destacat. Això no exclou que adoptin un rol concret, en funció del seu potencial físic i mental. La saviesa del sènior és un magnífic complement a la rauxa dels novells. Durant aquests dies de protesta massiva, s'ha vist clar el grau de complicitat i respecte que mantenen, en relació a temes fonamentals, de gran transcendència social. Stéphane Hessel, José Luis Sampedro o Arcadi Oliveres han estat, d'una o altra manera, al costat dels indignats més joves, per oferir-los el seu inestimable coneixement, com a possible guia del moviment.

Òbviament, aquest fet no té res a veure amb la crisi evident que pateixen les gerontocràcies a diversos punts del mapa. Fa uns dies, veia Raúl Castro a la televisió, mentre presumia davant d'un grup de periodistes, que li seguien el corrent, de tenir una salut de ferro, impròpia d'una persona de vuitanta anys. Per la seva banda, Berlusconi està obsessionat, com un autèntic vampir, amb la carn tendra de dona. Té un aspecte encarcarat i patètic. Sembla que ambdós líders persegueixin l'elixir de l'eterna joventut. Tal vegada tenen nostàlgia del conqueridor que van ser. Ara ha desaparegut, si algun dia va existir, entre mentides, extorsions i abusos. Els dinosaures del món s'han desconnectat completament de les necessitats dels ciutadans i, poc a poc, aquests els han perdut la por. Personalment, mai no he pensat que els italians admiressin el seu president, més aviat els tenia dominats i acovardits. Ignoro què succeirà a Cuba però sembla que a Itàlia han donat un avís molt seriós al Cavaliere. Com era de preveure, el bunga-bunga li ha passat factura. La derrota final no trigarà.


Comentaris

Clidice ha dit…
Potser si aquests senyors no pensessin tant en l'edat i es dediquessin a la feina, prescindint de la cosa patètica del pànic a acabar, encara hi trobaríem alguna cosa d'aprofitable. Bé, amb en Berlusco ni de conya, que més valdria que l'haguessin llençat quan tocava. Ja va sent hora que comencem a passar de les conyes de l'edat i comencem a adonar-nos de les conyes del saber-ne :)
Clidice, tens tota la raó, però considero que el factor edat si que és important -sempre i quan vagi acompanyat de competència, és clar-. Les coses no es veuen igual amb 30 anys que amb 70, tots els punts de vista són necessaris per prosperar. Caminem cap a una societat cada cop més envellida i la participació de la gent gran ha millorat bastant, però queda moltíssim camí per recórrer...

Traducció del blog