Mossos d'Esquadra i dissonància cognitiva


Foto Daniel G. Andújar


Fa uns dies, llegia al Periódico de Catalunya que algun Mosso d'Esquadra, en la tristament famosa operació de neteja a plaça Catalunya, va expressar que si no portés uniforme, estaria assegut al costat dels joves, per a reivindicar més i millor democràcia per aquest país. Com que el duia posat, però, havia d’assumir el rol que li pertocava. Desconec si l’agent en qüestió estava a primera línia, repartint llenya, a tort i a dret. Fos com fos, de ben segur que va patir una jornada complicada, la qual, per altra banda, no seria comparable a la que sofririen els manifestants hospitalitzats. Si més no, els pacifistes indignats gaudien de coherència interna. Restar immòbils, amb els braços alçats, mentre aguantaven la pluja de garrotades, estava en harmonia amb els seus principis, per més ingenus que puguin semblar, als ulls d’alguns ciutadans. La solidaritat local, nacional i global, actuaria també com un bàlsam, per a les ferides de la violència matinal. La victòria moral dels hostes indesitjables de Barcleona i Lleida va ser contundent. La redempció dels Mossos, per contra, s'allunyava més i més. Aquell prestigi que havien de recuperar, enarborat amb tanta alegria, com a bandera electoral, esdevenia una nova onada de rebuig. Les sàtires que circulen com la pólvora per la xarxa en són una bona mostra.

A banda dels personatges de perfil més psicopàtic, m'hi jugaria un pèsol que en el cos policial també s’hi respira descontentament per les ordres rebudes. Segur que molts dels qui llegiu aquestes línies heu conegut bellíssimes persones, en l'exercici d'aquesta professió. Personalment, he tractat Mossos amb una elevada consciència crítica respecte la línia política seguida pels diferents Consellers d’Interior. Ja en l’època de Joan Saura hi havia hagut controvèrsies per la manera com s’havia gestionat la crisi suscitada arran del pla Bolonya. Fa temps que bull el malestar entre la ciutadania i la protesta agafa cada vegada formes més massives i estructurades. Al marge de la deriva que prengui el moviment 15-M, no hi ha cap mena de dubte que el corrent crític va en augment i no té marxa enrere. D’aquesta tendència, òbviament, els Mossos no n’estan pas exclosos. El comentari d’aquell home, al bell mig de l'operació higiènica, representa el que alguns psicòlegs han batejat amb el nom de dissonància cognitiva. La presència simultània de creences contradictòries o la realització de tasques que contravenen els nostres principis ètics. Per tal de rebaixar aquest malestar és necessari introduir algun discurs que apaivagui la tensió interna. És per aquest motiu que em pregunto quina mena de rentada de cervell devien patir els agents estomacadors perquè no se’ls trenqués l’ànima en mil bocins. Posats a somiar, m’imagino un món en el qual aquesta angoixa també esdevé una crit de queixa, amb les mans alçades, contra la manca d’intel·ligència i compassió dels afamats de poder. Tampoc em sembla una pretensió massa idíl·lica, per més cops de porra que hi posin, la veritat sempre sura.


Comentaris

Clidice ha dit…
Imagino que les policies ja tenen els seus mecanismes estàndard per aquests afers. Amb mossos no n'he parlat, però un conegut meu, policia local en una ciutat gran, que duu el cos amb ganivetades i algun tret, em comentava quin era el seu salari i, en aquell moment, em vaig adonar de com passem de puntetes pel damunt de tantes coses que ens afecten directament. Ells tenen problemes de dissonància cognitiva, però nosaltres, respecte a ells, també. Al cap i a la fi quan som agredits, robats o violentats els volem a la nostra banda. Em pregunto sinó hauríem de començar per entendre'ns ciutadans tots plegats.
Precisament, crec que hi ha un consens respecte al fet que policies i Mossos necessiten recuperar la dignitat que mereixen i operacions de 'neteja' com les de plaça Catalunya no es pot dir que hi ajudin gaire...

Traducció del blog