Rèquiem per 'L'hora del lector'



A la Mònica Terribas i l'Emili Manzano se'ls veia molt ben avinguts, a La nit al dia, un altra interessant proposta evaporada de la graella, quan el presentador de L'hora del lector hi participava. Hi havia feeling. Res no feia presagiar que l'aleshores periodista -ara no sé com l'hauríem d'anomenar, perquè no veig gaire clara la seva feina- aniquilaria uns anys més tard el celebrat espai de lectura. La misteriosa desaparició dels programes de llibres del 33 mereixeria un capítol a part. No disposo de dades suficients per escriure el que intueixo, no obstant això, podem aventurar-nos a fer unes quantes reflexions. Com sempre, les vostres aportacions seran benvingudes. Recordem que Manzano va prendre el relleu a Vicenç Villatoro, després de clausurar el Saló de lectura de BTV, en un context de marcades desavinences amb l'Ajuntament de Barcelona. Els autèntics motius del tancament, l'any 2006, tampoc van quedar gaire clars. Després de quatre anys en pantalla, el mallorquí ha hagut de posar punt i final a un altra aventura literària, potser en el moment més dolç de la seva trajectòria. Malgrat que els seguidors del senyor Boix han fet mans i mànigues per salvar-li la vida, a través de les xarxes socials, tot ha estat en va. Els amants de la lecturina estan de dol. Oficialment, la defunció no respon a criteris de qualitat ni tampoc d'audiència, atès que aquesta no és pas la prioritat de la cadena. Un dels arguments esgrimits ha estat que el programa no era prou prescriptiu. Trobo curiós que allò que hauria de ser un handicap en un projecte dedicat a la literatura -la prescripció- s'utilitzi com a argument per a treure'l de la circulació. Una mostra més dels temps foscos que vivim. Per si no havia quedat prou clar, ara ens ho etziben sense embuts. La cultura ha de ser prescriptiva.

Evidentment, hom podria adduir que la regeneració televisiva és necessària, sobretot en formats que estan absolutament esgotats o quan es tracta de professionals encarcarats, incapaços d'adaptar-se a la realitat que pretenen transmetre. Trobaríem exemples a grapats, de caspa altament resistent, que caldria netejar amb aigua i sabó abundants. Però aquest no era pas el cas de L'hora del lector. Malgrat que mantenia una quota de recomanacions oficialment obligades, també convidaven personalitats poc avesades a sortir als mitjans, que feien aportacions realment extraordinàries. Pel meu gust, era massa políticament correcte -es notava que Manzano s'incomodava davant de segons quins temes- però suposo que tampoc es poden demanar miracles. El seu equip ha aconseguit una proesa a la petita pantalla, gràcies al seu bon gust, sentit de l'humor i autèntica passió per la literatura. L'hora del lector ha estat una rara avis que enyorarem moltíssim. Afortunadament, la xarxa ens permet recuperar entrevistes memorables, reportatges cinc estrelles, instants divertits, il·lustracions enginyoses i, per descomptat, una infinitat llibres comentats -i fins i tot recomanats!-. Això no exclou que ens hem quedat una mica més orfes de cultura, tant com la necessitem, i aviat no tindrem cap motiu per mantenir la tele engegada. L'hi hem d'agrair a la Mònica Terribas? O potser a algú altre, que pren les decisions de més amunt?



Comentaris

ininbita ha dit…
Els llibres cada vegada són menys "desitjables" per a la inèrcia distòpica que ens amenaça.
En contraposició a internet, el llibre de paper no consumeix electricitat, no és localitzable, és impermeable a l'estadística i al feedback del lector, no caduca mai (si és bo) i no incorpora allò tràgicòmic de la obsolescència programada.
Però el més incòmode pels pastors del ramat és que segons quins llibres poden fer tornar cabres a masses ovelles...

Ara ens estem acostumant ràpidament a internet, i la tele segueix fent d'anestèsia i esculpint la opinió pública.
Jo trobo molt normal que la tele no parli de llibres, seria tirar pedres a la seva mateixa teulada. El fet de que "l'hora" del lector fos una pedra massa grossa per les altres 23... ja diu prou del veritable poder que rau en la lectura lliure.

Però mentre la censura no pugui esdevenir evident res priva de recomanar llibres aquí per internet:
Un llibre perillós...? "L'emboscadura" d'Ernst jünger. per exemple.
1,2,3! responda otra vez!
;-)
Ininbita, gràcies novament pel teu comentari. Suposo que els llibres només són 'desitjables' quan es tracta de fer grans facturacions, d'aquí que la prescripció sigui tan necessària. El grau de perillositat dels mateixos, seria un bon tema per a un altre post... qualsevol que parli de corrupció a les més altes esferes podria entrar en aquesta categoria...

Traducció del blog