Canvi d'orientació



¿Què passa quan una persona heterosexual de tota la vida, s’enamora d’algú del mateix sexe? El canvi es pot viure com un fet d'allò més natural o, per contra, poden sorgir angoixes que condueixin a trucar a la porta del psicòleg. Val a dir, i em dol escriure això, que encara hi ha professionals que tenen una marcada tendència a percebre aquesta situació com una obsessió passatgera, de la qual han de deslliurar el pacient. He escoltat autèntiques barbaritats en jornades de psicòlegs presumptament experts en la matèria (puc entendre la lògica discrepància que existeix en qualsevol debat científic però se m’escapen els arguments demagògics i mancats de base empírica, un simple pretext per ocultar prejudicis molt arrelats).
Una creença bastant estesa és que la majoria de persones naixem amb una orientació sexual determinada, impossible de canviar al llarg del cicle vital. Què hi ha de cert en això?

El mític informe Kinsey, realitzat a principis dels anys 50, als Estats Units, va constituir una autèntica revolució en el camp de l’estudi de l’orientació sexual, fins al punt que nombrosos ciutadans acudien a professionals de la salut mental, preocupats per aclarir si els agradaven els homes o les dones. El doctor Kinsey i els seus col·laboradors van tirar endavant una investigació amb una escala de set punts, amb la finalitat de definir el comportament sexual de la població. El 0, per a persones completament heterosexuals i el 6 per a persones plenament homosexuals. Davant la sorpresa de la comunitat científica, la majoria de valors es van centrar entre l’1 i el 5, amb la qual cosa es va concloure que la majoria de participants, llevat d’un petit percentatge, eren una mica homosexuals o bisexuals.
Malgrat que l’informe Kinsey va rebre oportunes crítiques, estudis demogràfics actuals també indiquen matisos quant al manteniment de l’orientació sexual. Una prova fefaent són les històries de vida que arriben als consultoris o que coneixem en la nostra quotidianitat. En qualsevol cas, tornant al plantejament inicial, el que convé tenir en compte, per damunt de tot, és la qualitat del nou vincle. Estimar o no. Aquesta és la qüestió.

Comentaris

Clidice ha dit…
em costa d'entendre que hores d'ara encara mantinguem aquesta mania taxonòmica amb les persones. Sempre hem de dur etiqueta? M'agrada que algú a UK hagi aconseguit ser "desclassificat" per gènere. Potser les motivacions en són unes, però el resultat hauria de ser el bo per a tots.
Lluís Bosch ha dit…
També trobo que aquesta mania classificadora no ajuda a res concret. Em sembla típic d'una època, i molt d'acord amb la mentalitat americana. Però jo crec que la teoria del temps líquid, el plantejament multidisciplinar, etc, ens han d'ajudar a fer un salt mental i desfer-nos de les classificacions.
En un món ple d'incerteses, suposo que els humans necessitem classificar-nos i etiquetar-nos en funció de la raça, l'orientació sexual, l'estatuts socio-econòmic, la religió, el partit que votem... tot plegat per sentir-nos igual d'insegurs i amb un munt de prejudicis a sobre, que només fan que complicar-nos l'existència!
Clidice ha dit…
una pregunta Lluís, perquè dius "mentalitat americana" quan el pare de la taxonomia és Aristòtil i, aquí sempre, s'ha exigit l'etiquetatge de les persones?

Traducció del blog