On ets Afrodita?

[Venus del mirall, de Diego Velázquez]

Afrodita, l'augusta, la daurada, l'amant del riure. Alegre, estimulant, lliure, dedicada a l'afecte lúdic. Que imposes temor i respecte, al mateix temps.

La veneració grega contrasta amb la visió judeocristiana, tan patriarcal. Has estat reduïda a la sexualitat, en la seva vessant més física, lligada al pecat i a la culpa...
Quin mal no t'han fet algunes religions i ministres d'igualtat!

Fa temps que t'han sacrificat i et cerquem en l'espiritualitat d'altres cultures.
On ets Afrodita?

Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
Molt bon post: breu i amb les preguntes oportunes. Queda clar que el problema greu és el de sempre: la "religió del llibre". La capacitat destructiva de la Bíblia i del pensament religiós "judeocristià" és infinita. Però malgrat tot, ara la onada retrocedeix i podem tornar a pensar amb més amplitud. O això espero.
El paper de la dona en la mitologia, que en l'època primitiva tenia un paper preponderant, ha quedat reduïda a la sophia, reina del cel i mare de Déu. Això es reflexa, inevitablement en la nostra cultura i homes i dones en paguem un preu...
Lluís Bosch ha dit…
És terrible, però s'han invertit els papers. El problema és que el cristianisme ha pervertit el mite de la Pachamama. No obstant, el món segueix sent el lloc femení.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia