Infidels

Porto unes quantes setmanes seguint la nova sèrie de TV3: Infidels. D'entrada, no tenia massa clar si es tractava d'El cor de la ciutat, de Porca Misèria o d'alguna de les altres sèries en les quals també han aparegut els actors i actrius d'aquesta proposta televisiva, amb accent de gènere. És el que té la nostra, que sempre hi acabes veient les mateixes cares. Arriba un punt que ja no saps si la Montse Guallar és perruquera, psiquiatra o presenta un concurs per a trobar parella. En el primer capítol, em donava tota la impressió que, d'un moment a l'altre, compareixeria l'Àlex Casanovas, amb un arc i unes fletxes, apuntant al cor d'alguna fèmina. En fi, no crec que aquesta repetició de rostres sigui deguda al fet que no hi hagi un bon planter d'intèrprets, que surten cada any de les escoles de teatre catalanes...

Pel que fa al contingut, em crida poderosament l'atenció la filosofia subjacent. Per ser fidel a tu mateixa, a vegades has de ser infidel. Déu n'hi do. Em sembla entendre (ja em corregireu si m'equivoco) que la infidelitat es presenta com una mena de porta de sortida a les presons que ens autoimposem. Gràcies a les banyes, alguns homes i dones descobreixen quins són els seus errors vitals o amb què volen amanir les seves insípides existències. Haurem de veure com evolucionen els personatges, la idea és interessant, no es pot negar, però també és fàcil relliscar i donar-se una bona patacada. La infidelitat (la majoria de vegades, què voleu que us digui) ens porta més problemes que solucions. ¿Quantes parelles no han quedat ferides de mort, per una pujada de libido en mala hora? Saber-se controlar, també és una virtut prou valuosa, en els temps que corren. Penso que, precisament, vivim una època hedonista, en la qual el plaer immediat és venerat més que cap altra cosa. ¿Fins a quin punt necessitem que ens expliquin una història, que exalta les bondats l'engany?