Automedicació

Avui he llegit al Diari de Girona, que Marina Geli va aprofitar una visita a la fira de la Ceba i el Calçot de Vila-sacra per criticar l'automedicació. Dels diferents aspectes als quals va fer referència la consellera de Salut, m'ha cridat l'atenció que alertés de l'augment del consum de fàrmacs per a dormir entre la mainada catalana. També va apuntar que no volia culpar ningú d'aquest fenomen i que es tractava d'un signe d'alerta, que no d'alarma per a la població. Celebro que Geli posés damunt la taula aquesta qüestió però valdria la pena que, a part d'aixecar la llebre, proposés solucions concretes per fer-hi front. El consum indiscriminat de psicofàrmacs no només afecta els infants (sens dubte, els més vulnerables) sinó també mestresses de casa, persones grans, executius... i fins i tot toxicòmans, que, en molts casos, tracten la seva dependència amb aquestes drogues legals, obtingudes amb recepta. Tampoc crec que estigui de més assenyalar alguns culpables: les empreses farmacèutiques, per la seva cobdícia desmesurada, alguns metges de màniga ampla, els propis ciutadans, que volem remeis ràpids i fàcils i, finalment, el Govern, que no posa fil a l'agulla per tal que mesures alternatives als medicaments ocupin un lloc seriós en la sanitat pública. Per què no hi ha més places per a psicòlegs? Per què no s'accepten les teràpies naturals? Per què no es generen més recursos comunitaris per als problemes de salut mental? Tant de bo algun dia obtinguem respostes en forma de mesures concretes. Com diu el seu cap al Govern: fets, no paraules, senyora Geli.
Aprofito per enllaçar-vos amb tres articles que he escrit sobre el consum de psicofàrmacs:
2.-La febre del Trankimazín

Comentaris

Anònim ha dit…
Estic d'acord amb el que escrius
la meva mare porta molts anys prenent pastilles per la depre i cada vegada es troba pitjor
es cert que a vegades les persones som molt comodes i per no posar de la nostra part ens conformem amb una pastilleta...penso que es molt trist que uns pares donin pastilles per dormir als seus fills
potser s'haurien de preguntar si dediquen prou temps a ser pares no creus?
MartaO.
Hola, Marta, moltes gràcies pel teu testimoni. Jo també estic d'acord amb tu, finalment, els qui tenim l'última paraula sobre el tractament que volem seguir, som els usuaris de la sanitat pública. Penso que més reivindicació ciutadana no aniria gens malament per millorar el sistema. Per altra banda, també crec que donar pastilles per dormir als fills hauria de ser l'últim recurs, després d'haver esgotat totes les possibilitats del món. Trobo realment preocupant que aquesta estratègia vagi en augment. Certament, els pares s'ho haurien de plantejar ben seriosament. Fins la propera.
Sense cap mena de dubte, és necessària una revolució dins del camp de la sanitat i dels tractaments farmacològics. Com molt bé dius, hem assolit un punt en què som nosaltres mateixos els que demanem i preguem a crits uns fàrmacs que siguen capaços de treure'ns del clot on ens trobem per tal de no adonar-nos que el dolor i l'angoixa, malgrat haver-nos ensenyat una altra cosa, formen part de la nostra situació de vida i són un element d'allò més natural. Per què eixe emfasi en fer fora allò dolent i quedar-nos només amb allò que és bo? No ens podem adonar que això és un fet massa egoista?

Tal vegada, eixe estat de felicitat absoluta que ens intenen vendre des de tots els fronts... siga el culpable de moltes coses.

Namaste.
Precisament, molts psicòlegs reivindiquem que el que és necessari és aprendre a transitar pel sofriment i no pas desempallegar-se'n quan abans millor. Aquesta actitud "pastillera" només fa que ajornar el que és inevitable: mirar a la cara la part fosca de la vida. Quan, finalment, et decideixes, tens un problema afegit: la dependència al fàrmac. Gràcies per la teva interessant aportació.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia