Pregunteu-ho als avis

La proposta del nou calendari escolar, ha trasbalsat la comunitat educativa, especialment els pares i mares que treballen i no disposen de la inestimable ajuda dels avis. Hem sentit com es queixaven de la despesa que els suposaria haver de contractar algú per ocupar-se dels seus fills, durant la controvertida setmana de febrer. S’ha parlat prou del col·lectiu de la gent gran? Què n’opinen d’haver-se de fer càrrec dels més petits?

L’any 1950, el psicòleg nord-americà Erik Erikson formulava el concepte de generativitat, com a característica psicosocial pròpia de la maduresa. L’autor mantenia que, en aquesta etapa, les persones són més propenses a preocupar-se pel benestar de les generacions futures i a implicar-se de manera seriosa en diferents projectes vitals. Tenir fills, adquirir compromisos socials, dedicar-se a l’ensenyament o a la producció científica, per exemple, complien amb el propòsit de deixar un llegat positiu en el món. D’aquesta manera, deia Erikson, també s’assegurava la subsistència del Jo, el qual, d’alguna manera, transcendiria la mort de l’individu. Com a procés oposat, l’autor parlava d’estancament, que podria correspondre a l’arxiconeguda “crisi dels quaranta”. Segons el psicòleg, la generativitat és positiva per a l’individu, perquè afavoreix el seu benestar, però és igualment profitosa per a la societat, que recull els fruits de la seva maduresa.

Erikson també també va fer referència a aquesta capacitat de donar i satisfer “la necessitat de sentir-se necessitat”, més enllà de la seixantena. La fase de "gran generativitat" es caracteritzava per una preocupació social, que incloïa el nucli familiar. L'esmentat concepte, en l’actualitat, s’utilitza principalment per fer referència a la tasca dels avis, a la transmissió del seu valuós coneixement pel que fa a la cura i l’educació dels fills. Aquest constructe, per altra banda, ajuda a comprendre la relació particular que mantenen els avis amb els néts .

En investigacions recents, s’han entrevistat a una bona colla d'avis i àvies, amb la finalitat d’estudiar quines són les activitats que consideren generatives. Els participants han fet referència al vincle que tenen amb el néts i l’han diferenciat clarament del que tenien amb els seus propis fills. Han manifestat que, en l’actualitat, se senten més relaxats i amb menys necessitat de reprimir o posar límits a les criatures. També assenyalen que es tracta d'una relació igualitària, basada en la reciprocitat.

Cal puntualitzar, però, que no totes les persones grans valoren positivament la implicació amb els membres més joves de la família. Algunes tasques, com tenir cura dels infants quan els pares treballen, comporten un sentiment d’obligació. Els avis són francs a l’hora de limitar la seva disponibilitat, per tal d'evitar una intrusió excessiva en la seva vida. No volen que se’ls consideri, amb paraules seves, uns “cangurs sense sou” perquè aquesta responsabilitat els fa sentir sobrecarregats.

Les reflexions aportades per les persones grans ens fan pensar que, a banda de consultar associacions de pares, empresaris, mestres o sindicats, caldria tenir en compte el seu punt de vista. És una mostra de respecte preguntar-los si estan d'acord amb el nou calendari escolar. Al cap i a la fi, si s'implementés, la seva qualitat de vida es podria veure seriosament ressentida. Estan disposats a fer de “cangurs sense sou”?

Article publicat a El Punt