Faust Reloaded

Aquest cap de setmana, he dedicat les estones de pluja a la lectura de Nit de l'ànima, la darrera novel·la del multipremiat escriptor mallorquí Sebastià Alzamora. L'autor revisa el mite de Faust des d'una perspectiva postmoderna. L'imagina com un escriptor misogin, violent i fal·locèntric, turmentat pel record d'una mare nimfòmana i un pare indolent i babau. L'acció transcorre a una Barcelona obscura, futurista, devastada per un fenomen que anomena "les Onades" i envaïda per una plaga de líquens.

Estic convençuda que la novel·la m'hagués fascinat quan tenia quinze anys, l'hauria llegit amb la mateixa devoció que devorava les històries d'Stephen King, escriptor de capçalera en aquelles èpoques de permanent incertesa. De fet, el llibre transmet certa rebel·lia adolescent, s'hi intueix una necessitat de cagar-se en tot, sense saber massa bé perquè ni per a què. Alzamora escampa el cubell de les escombraries del catalanisme, el món literari, la religió... i no va més enllà. La veritat és que, fonamentalment, m'ha transmès buidor (i a estones, fàstic). Potser aquesta era l'autèntica intenció de l'autor... He passat pàgines i pàgines i no hi he trobat res més que orgies macabres, diàlegs pseudofilosòfics i escenes que s'apropen més a un espectacle de La Fura dels Baus que a una actualització literària del mite fàustic. No voldria pas menystenir Sebastià Alzamora, de fet, no sóc cap crítica literària, només una simple lectora, com qualsevol altra. No disposo de cap criteri per avaluar un text, més enllà dels meus interessos personals. Només puc dir que buscaré una altra obra seva, amb l'esperança de trobar-hi alguna cosa substancial.