L'optimisme de Julio Salinas

En general, les activitats amb les quals sóc poc competent em fan una mandra insuperable i miro d'evitar-les tan com puc. Em fa por fer el ridícul i em tanco en banda. Defujo l'experiència. Admiro les persones que, tot i no brillar especialment en alguna disciplina, s'hi llancen sense pensar-s'hi, mirant d'assaborir el present i aprendre tan com sigui possible. Suposo que aquesta mena de temeritat és una bona mostra d'autoestima i amor per la vida...Una manera de no tancar-se portes, d'obrir-se pas per camins poc explorats...
Us preguntareu què té a veure tot això amb l'inefable Julio Salinas. Un bon dia vaig sentir com debutava amb un català macarrònic per la ràdio. Traduïa literalment del castellà però s'esforçava tant que resultava entendridor. Tenia ganes d'animar-lo: Molt bé Salinas! Endavant! Tu pots! . Vaig pensar que l'exfutbolista seria un bon fitxatge per aquella campanya de la Generalitat que pretenia incentivar l'ús del català (Parla sense vergonya, parla amb llibertat i si t'equivoques, torna a començar) Si l'hagués frenat la por al ridícul segurament que mai s'hagués aventurat a practicar una nova llengua. Tan de bo molta més gent prengués exemple del seu coratge lingüístic!
Julio Salinas ha tornat a demostrar la seva capacitat d'autosuperació en el popular (una mica caspós) concurs ¡Mira quién baila!, a TV-1. En veure'l ballar, em va commoure novament l'optimisme amb el qual afrontava les seves nul·les aptituds a la pista de ball. Moure l'esquelet se li dóna infinitament pitjor que tocar la pilota. Per aquest motiu, va confessar que s'hi entrega més que mai no havia fet amb l'esport. Ja sabem que els futbolistes, precisament, no es maten treballant. Ho va dir clar i català als seus companys de RAC1: Ara entreno tres hores al dia!

Comentaris

DABITIKO ha dit…
Hola Clara,

Crec que Salinas es un bon exemple d'il.lusió i ganes de superació! S'enfronta a reptes com son ballar i sortir per la tele ballant..

Es com el cas de Luis Enrique o Lance Armstrong que un cop acabada la seva carrera professional, viuen la vida amb intensitat e il.lusió i es marquen reptes personals com acabar una triatló o un marató de 4 dies pel desert.. Aquest gent que lluita per coses que per molts són innecessaries els mantenen actius i amb l'autoestima alta. O almenys això penso jo...

Per altra banda, conec a gent de 60 anys que es passa el dia veient la tele i no s'atreveix a apuntarse a cap curset de barri per 'mandra' i cada repte que els va sortint es fa més costa amunt. Es com si una 'planta enredadera' invais poc a poc el seu cap...
Aquesta persona de 60 anys que conec té un desencant per la vida brutal, diu que ja ho ha fet tot a la vida i que espera el dia que la portin a la residència d'avis!

Ahir parlant amb ella li vaig explicar l'historia d'una dona de 60 y picu anys que estudia psico amb mi i que te tanta il.lusió per aprendre que viu la vida amb intensitat, amb moltes ganes i no pensa en el dia que es morirá perque disfruta a diari...

Jo intento viure la vida com la gent per primer grup però a vegades es dificil no caure en la mandra..

Quin rotllo! ho sento!
David... Vas veure ahir els 6 gols del barça? jjeje!
No vaig veure els gols perquè anava en cotxe, escoltava el partit per la ràdio i quan sento aquests locutors culés tan excitats m'agafa una mena d'urticària que no puc suportar...quina mandra! ens haurem de menjar amb patates aquests sis gols durant mesos...
Gràcies pel comentari!!

Traducció del blog