Els homes que estimaven les dones


Quan els psicòlegs quedem per fer un cafè podem ser d'allò més pesats. És més que probable que la conversa derivi, en un moment o altre, cap a l'anàlisi detallada de tota mena de patologies i sofriments. La desgràcia la té la persona que assisteix a la conversa, si no pertany al ram de la salut mental. Com que estem en permanent contacte amb el dolor emocional als psicòlegs se'ns pot encomanar una visió un punt pessimista de la vida. Per això és necessari aprendre a desconnectar de les mil maneres possibles. A mi, escriure en aquest bloc, em va la mar de bé...
Fa uns dies, parlava amb una companya que treballa amb dones que pateixen (o han patit) severs maltractaments físics i psicològics per part dels seus marits. Jo li vaig comentar que, per fortuna, a la consulta hi veia moltes dones estimades per la seva parella que no patien pel masclisme ni per les ànsies de possessió. La seva reacció va ser de completa incredulitat! La vaig haver de convèncer que era del tot cert el que li deia, que hi havia homes que acompanyaven a les seves dones a teràpia, les cuidaven, les escoltaven, les recolzaven en tot moment i no tenien cap pudor en parlar de l'afecte i l'admiració que sentien per elles. L'explicació no va servir de gaire perquè la meva col·lega em mirava com si li parlés de les meigas...
Diria que la seva reacció es podria fer extensiva al col·lectiu de dones heterosexuals. Sentim a parlar tant d'amenaces, vexacions i fins i tot assassinats que en el nostre imaginari cada cop ocupa menys espai la possibilitat d'una relació de parella estable, en la qual la dona no hi jugui sempre el paper de l'escarràs. És una mena de nihilisme amorós, d'escepticisme crònic...
Foto: Moriza

Comentaris

Costarossa ha dit…
Pero la teva amiga a més a més de una psicòloga també es una persona, que ve altres relacións en la seva vida, la dels sues pares, germáns, la seva propia, no es així? Per qué va ser així la seva reacció?

No treballo amb dones maltractades pero veig les noticies y tot aixó on es parla molt del tema. Pero no tinc la impresió com si foss en mig de un mon de maltractadores, veig la majoría de parelles com feliços o al menys respectuosas y a la altra banda, els maltractadors com una classe de gent molt menys representada en la societat. No sé, es la meva impresió.

Per cert, vas estar a Palamós ahir? Crec que t'he vist a prop del bar Mónica. :) Pot ser?
Hola, gràcies pel teu comentari, si que podria ser que em veiessis, potser sortia de treballar... la propera vegada em pots saludar!;)
Els psicòlegs veiem molta violència i també molt d'amor a les consultes, potser a vegades ens deixem arrossegar pel catastrofisme, la meva amiga es va sorprendre suposo que per l'excés de sofriment que comporta la seva quotidianitat laboral. Per altra banda, si que hi ha gent molt feliç però, desgraciadament, també hi ha cert maltractament psicològic que no és tan evident i que mina moltes relacions. Hi ha gent "aparentment" feliç però que, en el fons, viu una situació de desigualtat en la seva relació. No tothom és així, evidentment, però encara hi ha moltíssima feina per fer...la dona segueix essent la que carrega amb el pes de la relació, feines domèstiques, problemes familiars...no és perquè si que les dones pateixen el doble de depressió que els homes! De tota manera, això no treu que s'ha de seguir creient en l'amor. Sobretot en l'amor igualitari i recíproc! Fins la propera!

Traducció del blog