Recuperar la vida

El dissabte vaig començar un curs sobre psicologia de les emergències. La veritat és que la temàtica trenca tots els esquemes dels psicòlegs avesats a treballar en una consulta. Confesso que hi va haver moments en els quals vaig tenir ganes de marxar corrent. No sé si mai arribaré a assistir ningú en una emergència, en qualsevol cas, crec que les eines que obtindré em seran molt útils (imprescindibles, fins i tot) per a la pràctica clínica.
Malgrat que els pacients ens narren tota mena de sofriments, l'actuació en una emergència és completament diferent en el sentit que t'obliga a submergir-te en el caos i assumir el repte de posar-hi una mica d'ordre. T'ubiques d'una manera més real en la situació de la persona que sofreix perquè l'atenció es dóna en el lloc dels fets. Es tracta d'oferir assistència psicològica a persones afectades per atacs terroristes, incendis, inclemències del temps, explosions de gas, accidents de trànsit i un llarg etcètera de catàstrofes que situen l'ésser humà a un pas de l'abisme o en les profunditats oceàniques del dolor físic i emocional. El primer dia ja ens van aportar idees interessants entre les quals que és imprescindible tenir una formació i bagatge sòlids per atendre algú en una situació tan crítica. En cas contrari, corres el risc de molestar terriblement, perjudicar encara més els afectats i, per postres, acabar traumatitzat. O sigui, que si tenim dubtes o, simplement, afany de protagonisme i ànsies de viure l'aventura, millor que ens abstinguem! Ara aprecio encara més la feina del personal de les ambulàncies, infermeres, metges, policies o bombers que tantes vegades han de fer front a situacions dramàtiques.

Em podria enrotllar com una persiana perquè el tema m'apassiona però tampoc us voldria donar la tabarra. Tan sols apuntar un tret característic del trauma psicològic, que el distingeix clarament dels altres trastorns. Es tracta de la incapacitat per integrar l'experiència viscuda (sigui quina sigui) en la història de la pròpia vida. No es concep el que ha passat, no es pot ubicar enlloc de cap maera. Resulta impossible d'acceptar. Un trauma és una ruptura radical amb la vida. Per aquest motiu, els familiars i amics moltes vegades no reconeixen la persona traumatitzada perquè es comporta de manera totalment diferent a com ho feia abans. Està ofuscada o deprimida, potser deambula com un fantasma sense rumb. Tal vegada no recorda el que ha passat o actua com si el seu drama mai hagués succeït. La teràpia tindrà per objectiu facilitar que el pacient torni a agafar les regnes de la seva existència. La intervenció en la situació d'emergència (si es fa correctament) hauria de ser el primer pas perquè això sigui possible.

Us enllaço amb The long way home de Tom Waits. També podeu escoltar la interpretació de Norah Jones, que val molt la pena.

Si et trobes en un llarg camí cap a casa, no defalleixis, perquè sempre hi ha un punt on retornar i algú que t'ajuda a arribar-hi...

Comentaris

garbi24 ha dit…
Crec que es molt dificil enfrontarte a una persona que pot haber perdut part de la seva familia . Realment es una tasca en que s'ha d'estar molt preparat . Com mes aviat aceptis la realitat , mes aviat sortiras del problema .
Es com quant de petit caus anant amb bicicleta , com mes aviat hi puges , menys et dura la por .
El tema és dur, fer una bona intervenció requereix estar bastant "curat d'espants". No crec que es tracti de fer grans filigranes, a vegades les intervencions més senzilles i ben trobades són les que ajuden realment les persones...gràcies pel teu comentari!
DABITIKO ha dit…
Impressionant el teu article...

M'ha agradat molt! Ja fa un temps em vaig baixar d'internet un manual que es donava als psicolegs que tractaven als familiars de l'atemptat d'Atocha i es molt interessant. Si vols el busco i te'l envio!

Per cert, he fet un treball per l'asignatura de psicologia dels grups socials i l'he penjat al meu blog.. Et convido a que et passis i li donis una ullada..

Tracta de l'estudi de dos grups socials molt diferents, els skinheads i els homosexuals..

Es un tocho' de treball, 3 fulls i ningú s'ho llegirà però igual a tu si que t'agrada!

Una abraçada!
DAvid
Hola, David, quina paciència que tens de llegir tot el que escric! Realment, t'agrada molt la psicologia! Benvingut al club dels "menjacocos"!
Al curs va venir un professor que treballa al Gregorio Marañón de Madrid i va atendre diverses víctimes de l'11-M. Es diu Francisco Duque i ha escrit un llibre sobre els afectats i la seva recuperació del trauma (ara no recordo el títol del llibre). Crec que tot el que és relatiu als traumes psicològics serà de gran importància per a la clínica del futur. Passaré pel teu bloc a llegir el teu treball.Fins després!
Costarossa ha dit…
Fa tres mesos la meva cosina va perdre el seu fill de 10 anys. :( Sé que será molt i molt dificil a superar-ho i que completament mai no ho fará. Vaig buscar pel internet tàcticas per poder ajudar-la sentir el suport de la familia pero no va anar a un psicòleg, ni res de aixó. Está molt bé que hi ha cursos d'aquesta mena perque mai estas preparat per afrontar una pèrdua.

En un foro vaig llegir que es molt important a parlar del seu fill amb una mare o un pare que li va perdre, referir-se al fill pel seu nom y no evitar-lo per que sapiguin que el recordem. Molts pares tenen por que el mon oblidará del seu fill i estan agraits si altres persones es fan saber que el recorden.

Ho faig pero no la veig i no sé com reacciona després de llegir els meus correos. Ara ve per visitar-me, la vaig invitar per canviar l'entorn y espero que pugui comuncar amb ella amb una normalitat i senze ferir-la.
S'ha d'anar en compte amb la informació que es troba per internet perquè a vegades ajuda però també pot despistar, no tens mai la garantia que sigui del tot fiable. Crec que en aquests casos el millor és buscar un professional de confiança que pugui orientar la persona afectada i els seus familiars.
Per cert, felicitats pel teu català! Tens un domini impressionant dels idiomes! Deus parlar castellà, anglès, rus i ara català, m'equivoco?
Costarossa ha dit…
En aixó de buscar ajuda de un professional de confiança tens raó pero vaig buscar informació en les webs on la gent que va perdre fills es comunicava. Estava en contacte amb una dona que me va ajudar molt per entedre que tipus de suport necessitava una mare que acababa de perdre un fill. Pero crec que encara necessitaré més informació cuan torni a veure la meva cosina en persona.

Gràcies, parlo també suec pero de català em queda molt de aprendre, acabo de començar el nivell elemental, i també vull aprendre alemany i francès.

Traducció del blog