Curiositat femenina

Aquesta il·lustració del gravador francès Gustave Doré correspòn a una coneguda escena del conte Barbablava. Concretament, el moment en què el terrible senyor li fa prometre a la jove que, mentre ell sigui fora, no obrirà la porta de l'única cambra del castell on hi té prohibida l'entrada. La noia, presa de la curiositat, no pot evitar transgredir les normes i baixar al soterrani. Allí, darrera la porta prohibida, hi descobreix l'horrible secret del seu marit. Un munt d'ossos amuntegats: les restes mortals de les anteriors esposes. En tornar, Barbablava no triga en adonar-se'n i, enfurismat, vol assassinar-la. Ella li demana clemència, només una estona per resar i acomiadar-se del món. És una manera de fer temps, fins que arribin els seus germans que, finalment, acabaran amb la vida del tirà.

Les antigues interpretacions d'aquest conte posaven l'accent en el fet que la curiositat havia posat en perill a la noia. Si no hagués estat tan tafanera, res no hagués passat. Les perspectives modernes, per contra, apunten que la curiositat és, precisament, la seva salvació. Obrint la cambra, s'adona que s'ha casat amb un criminal. A partir d'aquell moment, ja no hi ha marxa enrere. Ella creia que Barbablava era un cavaller gentil però es trobava davant d'un encantador de serps. Un maltractador que l'havia seduït. Què hauria passat si no l'hagués desobeït? S'hauria convertit en una dona captiva i enganyada. Si traslladem aquest aspecte simbòlic al fenomen de la violència masclista, ens adonem que els grans depredadors s'amaguen sota capes de proteccionisme i amabilitat. Òbviament, no ensenyen les cartes el primer dia. La dona pot alliberar-se'n (psicològicament parlant) gràcies a la curiositat i la intuïció. Obrir els ulls li canviarà el destí.