L'estranya parella

Aquest diumenge vàrem gaudir d'una final de Wimbledon de nivell estratosfèric. Un partit que passarà a formar part de l'àlbum de records dels millors partits de la història del tennis. Va ser un autèntic duel de titans: Nadal-Federer, amb victòria final pel manacorí. Els periodistes esportius han comparat aquesta final amb la que varen disputar l'any 1981 el també imbatut pentacampió Bjön Borg i la revelació del moment, el nord-americà John McEnroe. S'han trobat més similituds entre els tennistes: que si Nadal i McEnroe són esquerrans, que si Federer i Borg són igual de precisos....
Tot i les semblances, hi ha un aspecte central que marca una diferència entre aquests asos del tennis: la seva actitud dins i fora de la pista. Tant Rafa Nadal com Roger Federer s'han caracteritzat sempre per un fair play absolut, mancat de qualssevol excentricitat, sortida de to, deix de divinitat o ànsia de protagonisme. Quan els sentim parlar, no sembla pas que ens trobem davant de persones que han tocat el cel amb la punta dels dits. Es tracta d'un fet realment insòlit en el món de l'alta competició, sobretot en el del futbol, si em permeteu, on ens trobem vestuaris farcits de cracks més preocupats d'assaborir les mels de l’èxit que de resoldre partits. Tant si guanyen com si perden, cap dels dos tennistes no s'estalvia elogis ni compliments de cares a l’adversari. En acabar el partit, Rafa Nadal va dir que estava content amb la victòria però que Federer continuava essent el número u, havia guanyat cinc Wimbledon i ell tan sols comptava amb el primer. També va destacar la impecable actitud del suís, fos quin fos el desenllaç dels partits. Aquella tarda, Federer va tornar a encaixar la derrota com un autèntic gentleman, perfectament a to amb l'escenari de l'All England Club.
Val a dir que, en el cas de Nadal, l'entorn pot tenir molt a veure amb aquesta combinació de tenacitat fèrria, humilitat i talent sobrehumà. Sabem bé que el seu oncle i entrenador, Toni Nadal, es procura prou de mantenir-lo arran de terra. Seria ben fàcil caure en la tendència d'ensabonar-lo i enlairar-lo a un nivell extraplanetari. Però llavors, de ben segur, deixaria de ser el gran tennista que és. Això el seu oncle ho sap prou bé. Deu ser per aquest motiu que li administra la dosi justa dels compliments que mereix, sense oblidar una base diària de disciplina espartana. En unes declaracions recents, Toni Nadal ha reconegut que el de diumenge va ser un gran partit, però també ha afegit que al seu nebot encara li queda molt per millorar. Vet aquí una autèntica demostració d'afecte, ben diferent a la dels entorns aduladors, que tantes vegades destrossen els esportistes. Quants cops no hem assistit al descens als inferns de grandíssims campions, que han passat de la glòria a la misèria en un tres i no res?
Valdria la pena prendre nota del tarannà del manacorí i del suís. No només en relació a l'esport, sinó també a la vida quotidiana, on hi abunden els individus bufats i egocèntrics, àvids d'èxits immediats que, sense fer grans esforços, pretenen que el món giri al seu voltant. Potser és un fenomen prou natural, tenint en compte que rebem missatges reiteratius sobre el fet que és possible aconseguir notorietat a través de cops de colze i una mica de sort. D’aquesta manera, perdem a marxes forçades la cultura de l’esforç, imprescindible per assolir objectius vitals amb una mica de sentit.
Com la majoria de persones d'aquest país, prefereixo que Rafa Nadal guanyi tots els tornejos que l’afrontin amb l’actual número u del món. Amb tot, no puc amagar la meva simpatia per Roger Federer. Els dos finalistes de Wimbledon són campions admirables, tennistes genials i persones exemplars. Malauradament, una estranya parella.

Comentaris

DABITIKO ha dit…
Hola Clara,

Fa temps vaig llegir un llibre molt interessant sobre nadal, es titula: RAFAEL NADAL i l'ha escrit JAUME PUJOL-GALCERAN i MANEL SERRAS.

Bé en aquest llibre parla de com s'ha format en Rafa fins arribar a on està. Aqui es junten varies coses: un ambient familiar bonissim + el talent i el treball d'en Rafa.

Una part molt important de l'éxit recau en l'entrenador, en Toni.. que ha sapigut portar al Rafa...

Es un exemple molt bo per la gent jove que puja, que contraresta amb un Fernando Alonso que quan pert es culpa de l'equip o un Ronaldinho que es deixa perdre per la nit barcelonesa!

Finalment et recomano un llibre realment bo: REFLEXIONES DE UN JUEZ DE MENORES (EMILIO CALATAYUD) per aprendre més coses sobre els nens problemàtics des d'un altre punt de vista. Molt interessant!

Ja em diràs si t'agrada!

David
Albert Olivé ha dit…
Hola Clara.

Realment aquests dos tenistes són dues persones a admirar. Simples, humils i pel que sembla bona gent. Vaig estar molt content per la victòria d'en Rafa Nadal, però per altra banda sap greu veure perdre en Federer.

Molts esportistes que creuen ser-ho tot, s'haurien de mirar una mica a aquest parell.
Hola!Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris!David, ja buscaré aquest llibre de què em parles, té bona pinta...si que crec que l'entorn familiar és bàsic, també es veu clar en el cas d'en Pau Gasol o la Gemma Mengual. Fins la propera!

Traducció del blog