Najat

Sant Jordi encara cueja. La premsa resumeix el que va donar de si la diada. Un dels aspectes recurrents és el repàs als llibres més venuts. Fins i tot hi ha periodistes que parlen dels "guanyadors" de Sant Jordi. Qui sap si és un complexe derivat del partit Barça-Manchester, que no va donar vencedors!

El llibre de ficció més despatxat en català va ser "L'últim patriarca", de l'escriptora de Vic Najat El Hachmi, guanyadora del Ramon Llull d'enguany. La novel·la ofereix una reflexió sobre la violència masclista que es desprèn del sistema patriarcal i de quina manera la mateixa dona ajuda a perpetuar-lo. L'obra té dos protagonistes principals: Mimoun, un pare hostil i repressor i la seva filla, que aconseguirà alliberar-se de la tirania paterna. En la meva opinió, l'obra arranca amb una força i estil singulars, vibrants. Amb tot, el final em va semblar excessivament precipitat i optimista. La filla es desfà prou fàcilment dels lligams amb el patriarca, sense gaires factors que la protegeixin. Malauradament, aquest no és un desenllaç que observem freqüentment al nostre voltant. Em vaig preguntar com serien la joventut i la maduresa de la noia i com la perseguirien els fantasmes del passat.

En alguna de les entrevistes que ha concedit, El Hachmi ha explicat que Mercè Rodoreda és un dels seus principals referents. Ha confessat que se sent identificada amb el temperament de l'escriptora, per la manera que tenia de no deixar-se governar per ningú. M'atreviria a dir que la presència de Najat en el panorama literari català és, en si mateix, tot un desafiament a l'autoritat patriarcal. La Najat desperta curiositat i admiració perquè desmunta prejudicis i construeix ponts d'entesa. Espero que les llumetes de l'èxit no li amoroseixin el caràcter; trobo que és tota una Rodoreda del segle XXI. La seva veu ha estat molt benvinguda: certament, la necessitàvem.