Les llàgrimes d'Isabel Coixet

Isabel Coixet és una cineasta que no deixa ningú indiferent. Hi deu haver tanta gent que l'adora com que no pot sofrir la seva obra. Em confesso més afí al bàndol dels qui la troben un punt propera al sentimentalisme fàcil. No obstant això, penso que té el mèrit d'imprimir un segell personal a les seves pel·lícules. Cosas que nunca te dije, A los que aman o La vida secreta de las palabras, tenen aquell regust de treball d'autor que difícilment té cabuda a les grans sales de cinema. El seu és un ofici d'orfebre, en un món manat per la repetició més insubstancial i avorrida. La bellesa d'algunes de les seves imatges, tan coixetianes, ja ha entrat a formar part de l'imaginari col·lectiu de molts espectadors.

La directora catalana es troba en plena promoció del seu darrer film, Elegy, basat en una novel·la del despietat escriptor nord-americà Philip Roth. La manera com Coixet ha traslladat el llibre a la gran pantalla serà, de ben segur, motiu de les crítiques més esmolades. Algú li recordarà, novament, que el cine no és publicitat i que una novel·la de Roth no s'hauria de semblar a cap anunci de compreses.

Llegeixo un diàleg entre la cineasta i el periodista de torn, que li fa una entrevista. Coixet explica que, en rodar certes escenes, plora darrere la càmera. El periodista li qüestiona si és gaire propi de tot un director això posar-se a plorar. Ella li respòn que un director ha de ser valent per plorar i mostrar la seva sensibilitat sense embuts, perquè això forma part del procés creatiu.

Ben mirat, s'han de tenir nassos per atrevir-se a ser tal com s'és sense que t'importi el que pensen els altres. En això també m'agrada Isabel Coixet.