Les llàgrimes d'Isabel Coixet


Isabel Coixet és una cineasta que no deixa ningú indiferent. Hi deu haver tanta gent que l'adora com que no pot sofrir la seva obra. Em confesso més afí al bàndol dels qui la troben un punt propera al sentimentalisme fàcil. No obstant això, penso que té el mèrit d'imprimir un segell personal a les seves pel·lícules. Cosas que nunca te dije, A los que aman o La vida secreta de las palabras, tenen aquell regust de treball d'autor que difícilment té cabuda a les grans sales de cinema. El seu és un ofici d'orfebre, en un món manat per la repetició més insubstancial i avorrida. La bellesa d'algunes de les seves imatges, tan coixetianes, ja ha entrat a formar part de l'imaginari col·lectiu de molts espectadors.


La directora catalana es troba en plena promoció del seu darrer film, Elegy, basat en una novel·la del despietat escriptor nord-americà Philip Roth. La manera com Coixet ha traslladat el llibre a la gran pantalla serà, de ben segur, motiu de les crítiques més esmolades. Algú li recordarà, novament, que el cine no és publicitat i que una novel·la de Roth no s'hauria de semblar a cap anunci de compreses.


Llegeixo un diàleg entre la cineasta i el periodista de torn, que li fa una entrevista. Coixet explica que, en rodar certes escenes, plora darrere la càmera. El periodista li qüestiona si és gaire propi de tot un director això posar-se a plorar. Ella li respòn que un director ha de ser valent per plorar i mostrar la seva sensibilitat sense embuts, perquè això forma part del procés creatiu.
Ben mirat, s'han de tenir nassos per atrevir-se a ser tal com s'és sense que t'importi el que pensen els altres. En això també m'agrada Isabel Coixet.

Comentaris

Juanillo ha dit…
Tens nivell per explicar les sensacions del cervell emocional des de la perspectiva de la cinematografia femenina.
Llàstima que els homes, més sensibles, no tinguem el nostre Coixet perquè ens emocioni i alteri – masculinament parlant –les nostres sensibilitats de mascle.
Sempre us queda el futbol com a refugi!
Juanillo ha dit…
ja, ja !

Hi hauria molt a dir sobre les emocions i les passions que aixeca el joc de la pilota(s).
Una emotivitat compresa per molt poques dones, encara que últimament la cosa està canviant. Serà pot ser l'obertura de l'armari del lebianisme que provoca aquesta transformació ?

Si els homes ja poden parir que podem esperar mès d'aquest món tan dinàmic.
Hi ha moltes dones que els agrada el futbol, no et pensis!

Traducció del blog