diumenge, 30 de desembre de 2012

Banyada ritual pel 2013


Una colla d'agosarats es llançava a les aigües de la platja de Vilassar de Mar, l'u de gener del 2012. Vídeo extret de Youtube.


A banda de les tradicions clàssiques de Cap d'Any, prou conegudes per tothom, un dels costums que ha esdevingut més popular, en les darreres dècades, és el d'organitzar remullades col·lectives, la primera jornada de gener. Malgrat que la més famosa  a Catalunya sigui a Barcelona, la pràctica ja està estesa a nombrosos municipis. He cercat una bona estona per la xarxa i no he aconseguit esbrinar d'on prové, exactament, aquesta dèria per banyar-se en unes condicions tèrmiques tan adverses. 
Desconec si es tracta d'una pràctica d'arrels eminentment esportives o bé també hi són presents alguns components rituals, de més profunditat. En qualsevol cas, si tenim en compte el glaçat panorama social que s'albira pel 2013, potser no és una idea tan forassenyada la d'entrenar-se de bon començament. Es tractaria de llançar-se temeràriament a les gèlides aigües del Mediterrani, per tal de posar a prova la nostra resistència davant de l'adversitat. 
Si reeixim en l'agosarada aventura, tal vegada també ho farem durant els propers dotze mesos, que es presenten d'allò més feixucs. Sens dubte, el coratge no ens haurà de mancar. Amb independència de si us decidiu o no, desitjo que visqueu una bona entrada d'any. El dos de gener serà un altre dia.


dimecres, 26 de desembre de 2012

Frank Capra i l'actualitat



Malgrat que se'n pugui criticar el patriotisme o la ingenuïtat, algunes pel·lícules de Frank Capra contenen una poderosa crítica social, perfectament extrapolable als nostres dies. Imatge del cartell de Mr. Smith goes to Washington (1939). 

S'ha convertit en una tradició nadalenca més, en diferents punts del mapa. El nostre país no és una excepció. La sala Truffaut de Girona, per exemple, ha projectat novament en aquestes dates la pel·lícula de Frank Capra, It's a wonderful life (1946) i alguna cadena de televisió també va emetre-la, ahir al vespre. Malgrat que se l'ha criticat per ésser excessivament ensucrat, no es pot negar que el film ens mostra un retrat implacable dels tentacles opressors de la usura, que seria perfectament extrapolable als nostres dies. Hauríem de puntualitzar que avui patim aquest fenomen corregit i augmentat,   a causa de la despietada cobdícia bancària,  la qual deixa el dolent de la pantalla a l'alçada d'un malvat escarransit, de pa sucat amb oli. No obstant això, penso que convé mirar-se la història com una paràbola, allunyada dels paràmetres estrictament realistes.

Com bé sabeu, el protagonista és un home bondadós, George Bailey, -el gran James Stewart-, que sempre s'ha sacrificat per a mantenir els valors de l'empresa familiar i a qui els deutes asfixien fins al punt que fa una temptativa de suïcidi, tot provant de llançar-se des de dalt d'un pont. A diferència de tràgics desenllaços recents, com el de Granada o Barakaldo, el seu àngel de la guarda apareix de manera providencial i el fa reflexionar sobre la importància de l'incalculable llegat humà que ha deixat al món, que no pot mesurar-se amb diners. Com si es tractés d'un esperit dickensià, l'acompanya al seu poble, perquè contempli com en seria de trista, la vida, sense la seva presència. D'alguna manera, Capra prova de reflectir la profunda buidor que patiríem sense la generositat de tantes persones anònimes, que ben sovint passen desapercebudes, rere l'allargada ombra dels personatges sinistres que mouen els fils del poder financer. Quan, finalment, Bailey recapacita i torna  a la llar, els veïns a qui havia donat un cop de mà, en el decurs de la seva vida, li retornen en forma d'ajuda econòmica la solidaritat rebuda, de manera que ell i la seva família se salven de caure en el pregon forat de la pobresa.

Malgrat que aprecio aquest popular i entranyable relat nadalenc, la meva pel·lícula favorita de Capra és Mr. Smith goes to Washington (1939) -incomprensiblement traduïda a l'estat espanyol com a Caballero sin espada-, en la qual Stewart torna a posar-se a la pell d'un jove idealista i compromès amb l'honestedat i la veritat, Jefferson Smith. Aquí, la mordacitat de la crítica hi apareix d'una forma més clara i contundent. En aquesta ocasió, el director ens mostra  la podridura moral del Senat nord-americà, motiu pel qual l'estrena no va estar exempta de les crítiques dels polítics de torn, que s'hi van sentir reflectits. No és d'estranyar que els incomodés veure's com una colla d'indolents i borratxos, gens preocupats per la tasca  que suposadament tenien encomanada. Mr. Smith, per contra, és un senador novell, escollit com a ninot de palla, que arriba carregat de nobles intencions. Desencisat, descobreix la terrible força de la corrupció -la Taylor's machine-, que esclafa qualsevol iniciativa, per petita que sigui, adreçada a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. És famosa l'escena en la qual uns sequaços agredeixen brutalment uns pobres scouts, que miren de difondre coratjosament la veritat que proclama Smith, a través dels escassos mitjans de què disposen. Tot és en va: la premsa està completament controlada pels tentacles dels mafiosos. En diferents moments, l'espectador pot establir símils claríssims amb el moment present, la qual cosa confirma la vigència del cinema de Capra. Certament, els finals que proposa són inversemblants, però ¿què ens restaria, si no féssim valdre la nostra humanitat?



divendres, 21 de desembre de 2012

La disfressa de "Manos Limpias"


 El fundador del sindicat Manos Limpias, Miguel Bernad, és admirador declarat de Blas Piñar. Rere el tan proclamat interès en la lluita contra la corrupció, s'hi oculta la seva vertadera naturalesa... Foto:EFE.


 Cada dos per tres tenim notícies d'algun exemplar directament transportat del Juràssic, terroritzat davant del perill independentista, que amenaça amb esquerdar la sagrada unitat d'Espanya. Curiosament, a aquestes bèsties del passat els esfereeixen els nacionalismes perifèrics, mentre que les reminiscències franquistes no els incomoden per a res. La qüestió és fer enrenou i generar tabola populista, encara que els gravíssims problemes del país restin sense resoldre. La secta liderada per Miguel Bernad, que ja ha presentat queixes de dubtosa base penal, contra nombrosos municipis catalans, ha denunciat aquesta vegada l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, per haver declarat simbòlicament la seva ciutat territori català lliure. Malgrat que hom pugui trobar legítima l'oposició al secessionisme, convé recordar que en l'ADN d'aquest sindicat ultradretà s'hi troben obsessions malsanes de tota mena, entre les quals hi figura la defensa a ultrança de la Constitució espanyola, òbviament, en la seva lectura més rància. Val a dir que la presència mediàtica de la qual gaudeixen és notable, per la qual cosa convé no subestimar el seu poder de penetració en l'imaginari col·lectiu. És habitual, per exemple, que el programa El gran debate de Telecinco compti entre els seus col·laboradors amb una advocada limpia, que exhibeix gran afany de protagonisme i capacitat pulmonar, a l'hora de defensar el país dels elements viciosos que n'ataquen la puresa.

De totes les hilarants querelles presentades per Manos Limpias  recordo especialment la que van interposar contra la sèrie infantil Los Lunnis, per la seva suposada promoció de l'homosexualitat, atès que en un dels capítols hi apareixia una boda gai. L'amor entre les persones del mateix sexe és una altra de les seves màximes preocupacions. El polèmic Baltasar Garzón també ha estat objecte de la demandes compulsives del col·lectiu. Ja he expressat en aquest blog que no sóc cap fan del jutge estrella però em sembla clar que l'esmentada mania persecutòria està directament relacionada amb l'admiració que els impol·luts professen al sanguinari dictador xilè Augusto Pinochet i a l'al·lèrgia que els provoca qualsevol revisió del passat històric que no coincideixi amb els seus interessos. Paral·lelament a tot aquest reguitzell de disbarats, el sindicat mostra una altra cara, més amable i càndida, vinculada a la lluita contra la xacra de la corrupció i la mala praxi política. Revisem alguns episodis recents. Manos Limpias s'ha fet sentir de valent en la desgràcia del Madrid Arena; ha sol·licitat la compareixença de la infanta Cristina en relació al cas Nóos i també ha estat present a l'hora de demanar responsabilitats a Rodrigo Rato, pel colossal escàndol de Bankia. Vet aquí, doncs, la disfressa que a vegades escullen els personatges extremistes, que es presenten al públic com a grans defensors de la llei i de l'ordre.  Ho advertia el professor Xavier Casals, en el seu blog sobre extremisme i democràcia: compte amb la cultura de les escombres, que tot sovint empara els esperits més caudillistes. Ja n'hem tingut mostres a diferents Parlaments europeus i la tirania també pot covar-se a casa nostra. La Història ens ensenya que les tragèdies es poden repetir. No consentim que ens tornin a enredar.



dissabte, 15 de desembre de 2012

Wert i Rigau, com el duo Pimpinela


La Consellera d'Educació, Irene Rigau, ha progonitzat una plantada al seu retrògrad homòleg a Madrid, José Ignacio Wert. És una desavinença real, la seva, o té components d'espectacle interessat? Foto: EFE.

Desgraciadament, el nombre creixent de despropòsits protagonitzats pels nostres pretesos representants polítics provoquen que l'enginy dels ciutadans, a l'hora d'organitzar les protestes, es vagi refinant de forma directament proporcional al disbarat de torn. Si no es crida l'atenció d'una manera intel·ligent i vistosa és probable que la reivindicació quedi ofegada, en l'oceà d'indignació que ens aclapara actualment. L'ull tapat, a l'estil pirata, a esdevingut recentment un trist emblema de protesta contra la brutalitat policial. Les proclames, pancartes, vagues i performances per a denunciar tota mena d'abusos es multipliquen a cada moment. El món educatiu també està a la palestra, dia sí, dia també. Recordo que, per tal de manifestar el seu malestar amb el Govern dels millors, el mes de juny passat, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa tancava el curs escolar amb un butlletí de notes, adreçat a Irene Rigau, en el qual recomanaven vancances indefinides a la Consellera, per tal que reconsiderés la seva actitud tancada al diàleg.

La convergent va assolir un excel·lent en psicomotricitat fina, per la seva impecable habilitat amb les estisores. En canvi, va obtenir un molt deficient, en les àrees de comunicació i relació amb els companys. Els mestres també van haver de cridar l'atenció de la mediocre Irene per la seva propensió a la torticoli o el que és el mateix, la malsana tendència que tenia de copiar descaradament les mesures dictades per Madrid. Les representants sindicals van fer èmfasi en la precarietat laboral dels substituts i els interins. Al mateix temps, van posar damunt la taula l'augment de ràtios a les aules i van alertar de la preocupant pèrdua de recursos que patirien els alumnes amb dificultats, així com les escoles bressol. Ras i curt, feien esment a la progressiva pèrdua de qualitat, que amenaçava seriosament l'ensenyament públic a Catalunya i  ens transportava directament a etapes ben fosques de la nostra desgraciada història.

La popularitat de la catejada alumna Rigau estava per terra, amb els professors i els pares en peu de guerra. Per sort o per desgràcia seva -aneu a saber com acabarà aquest desgavell per a CiU-, no ha calgut que la indisciplinada estudiant fes els deures que li havien encomanat durant les vacances estivals. La cruenta mossegada del Tyrannosaurus Wert l'ha col·locat en una posició ben diferent a la qual es trobava fins fa pocs mesos. Quin ha estat el motiu del canvi d'escenari? Les hemeroteques ens mostren que, quan convé tirar endavant un cop d'estat neoliberal, a banda del pànic que es necessita generar als carrers, una bona invectiva reaccionària sempre distreu l'atenció i resulta profitosa. Com que la llengua és una bona arma llancívola i una altra reforma educativa mareja el personal a base de bé, les protestes s'han redirigit cap a altres objectius. Si voleu impedir un avenç, tireu encara més enrere i veureu com assoliu el vostre propòsit. Llavors convé examinar fotografies com la que il·lustra aquest post, amb una mirada crítica. ¿Són Rigau i Wert un nou duo Pimpinela de la política? ¿Realment, s'odien tant com sembla o estan d'acord en les bases fonamentals de la seva relació? Personalment, m'inclino a pensar que es necessiten l'un a l'altre com l'aire que respiren. Potser són l'enèsima versió de la puta i la Ramoneta. Cada cop més puta i cada cop més Ramoneta.



divendres, 7 de desembre de 2012

Qui neteja la brutícia dels bancs?


Imatge extreta de Google


Després de vulnerar drets humans a cor què vols, amb total impunitat, els bancs segueixen en l'obstinada línia de voler-se rentar la cara. Fan servir una clàssica estratègia de màrqueting, amb la finalitat de greixar els mecanismes de compensació i neutralització psicològics, tan habituals en el gènere corrupte. Allà on hi ha quelcom realment podrit per camuflar, és habitual comptar amb una legió de famosos acomodats, disposats a atacar la immundícia més resseca, per un bon grapat de calés. Bé, sempre surt alguna estrella abnegada, que assegura que ho ha fet per amor a l'art. Al costat del fotògraf de torn, explica que ha entregat la generosa suma a una coneguda ONG, la qual treballa sense descans per ajudar els pobres, perquè mai no deixin de ser pobres. Ja ho he comentat en altres ocasions: aquesta gent em fa més por que una pedregada. Frega que fregaràs, rasca que rascaràs, proven d'eliminar l'adherida greixina que acumula la màfia bancària, de fa anys i panys, amb el millor dels seus somriures i una xerrameca tan barata que fins i tot faria enrojolar un infant de P-3.  La transideologia és la seva forma de vida. Són la crème de la crème de la societat. Personalment, m'estimaria més la digníssima tasca de netejar lavabos, que la de contribuir a tapar certa porqueria, reflex de la pitjor maldat que pot covar l'ésser humà en l'interior de la seva ànima. Si més no, els excrements, com la mort, ens igualen a tots, rics i pobres.

Passa i signa, tros d'ase -sembla que diguin-, perquè t'ho demana el millor porter del món. O bé: col·labora amb el recapte d'aliments i oblida't de l'estafa de les preferents. T'hem posat la mà a la butxaca i t'hem pres tot allò que bonament hem pogut però has de recordar que cal ser caritatiu, no ho oblidis mai. Hem de ser optimistes, això ho arreglarem entre tots. Sigues un bon cristià i porta'ns el teu menjar, que nosaltres el gestionarem la mar de bé. Quan ja no ens miris, continuarem amb les execucions hipotecàries. Donarem una puntada de peu al cul a aquells ciutadans que no paguen la seva casa. La policia ens hi ajudarà. Repartirà tanta llenya entre els morosos i els seus sequaços, que se'ls passaran les ganes de protestar i clamar per un món més just. Als delinqüents, els abandonarem a sota un pont, més pelats que una rata i després invertirem els seus diners en el comerç d'armes il·legals. Les nostres bombes mataran criatures i massacraran els metges que els han atès sense èxit. Llançades des de moderníssims avions, de ben amunt, enderrocaran escoles i enfonsaran la moral dels mestres, de manera que tampoc tindran esma per ensenyar-los allò que tant els convé saber per a sublevar-se. Envia'ns un sms, sigues generós, que nosaltres ens encarregarem de la misèria que tant hem contribuït a perpetuar. Als amos del banc els donaran premis, els mitjans els afalagaran i els tertulians de sempre els fregaran el cul quan convingui. I a tu, client que confies en nosaltres, et robarem fins al final dels teus dies. Ens assegurarem de fer bona la màxima lampedusiana, no pateixis perquè ni tan sols els rotatius que es fan dir d'esquerres gosaran portar-nos la contrària. Nosaltres els subvencionem. Tingues ben present que tot ha de canviar, entregat ciutadà, perquè res no canviï mai.


dissabte, 1 de desembre de 2012

La llei del silenci en l'assetjament sexual


Imatge extreta de Google


 Reprenc el fil del darrer post per procurar analitzar amb més detall  l'opacitat que tot sovint envolta els casos d'assetjament sexual, els quals són  tapats cínicament pels membres de certes organitzacions corrompudes i tenen tràgiques conseqüències per a les víctimes, massa sovint oblidades i menystingudes. Algunes d'elles són titllades de mentideres o desequilibrades, mentre que l'agressor surt indemne de la situació. En el cas de Savile, la brutalitat va ésser silenciada, rere magnífiques condecoracions, rebudes de mans d'altes instàncies. ¿Com és possible que el mal aconsegueixi obrir-se camí amb tanta facilitat? ¿Quina esperança conserven les víctimes de ser rescabalades, ni que sigui una mica, per tot el sofriment que varen haver de suportar? Centenars de menors, en edat d'escoltar encara contes de fades, que necessitaven creure en un món just, van ser violats fredament per un personatge malvat que els va manllevar la innocència i que, a diferència de les narracions infantils, mai no va rebre el càstig que tant hauria merescut.

Per tal de reflexionar sobre aquesta qüestió, agafo com a exemple un cas que està actualment als diaris, sense saber quin en serà el desenllaç, perquè l'assumpte s'embolica cada dia més. Atesos els incomptables precedents d'impunitat, hom no pot evitar formular-se una sèrie de preguntes sobre els protagonistes de la història.  ¿Qui diu la veritat i qui menteix? Vet aquí la qüestió. Anem al tema, doncs, més amb la finalitat de formular interrogants que no pas d'obtenir-ne una resposta clara. El membre destacat d'un partit polític català ha estat denunciat recentment per assetjament sexual, per  part d'una companya de files, que ocupava un rang inferior, la qual, al seu torn, ha estat acusada d'extorquir-lo. Segons el capitost de la formació, ella li hauria exigit una quantitat considerable de diners, per tal de no airejar públicament les vexacions que, en paraules d'ell, mai no haurien existit.  Des de la perspectiva de la suposada damnificada, les humiliacions sexuals van ser ben visibles pels comensals d'un sopar de la formació. Així doncs, hauria de ser relativament fàcil trobar testimonis que corroboressin els fets.  Però no ha estat així.  Ahir es va fer públic un document signat on es  negaven taxativament els esdeveniments i avui han saltat a la palestra tres dones, membres del mateix partit, les quals han assegurat -en una roda de premsa on no s'han permès preguntes-, que mai no van presenciar cap mena d'agressió. 

Al marge de la resolució final, -no pretenc fer cap judici paral·lel ni res que s'hi assembli-, considero que l'esmentat afer posa de manifest la possible influència del sectarisme,  en situacions similars, a l'hora de determinar la veracitat dels fets ocorreguts. Tal i com han exposat a bastament diversos autors, la influència dels líders tòxics es fa ben palesa en les organitzacions de la nostra societat. La trobem en mitjans de comunicació, universitats, empreses i un llarg etcètera de formacions, dominades pels tentacles dels capos de torn.  Per aquest motiu, amb independència de la innocència o culpabilitat dels acusats, la desconfiança en les resolucions judicials creix progressivament, amb la qual cosa es pot caure fàcilment en les xarxes del populisme. Immersa en la confusió, arriba un punt que pots arribar a preguntar-te si les persones vertaderament ètiques i professionals són l'excepció o bé la norma. Per esclarir una mica més la dinàmica a la qual faig esment, paga la pena recórrer a la defininció de secta. Segons el doctor Michael Langone (1988), especialista en la qüestió, seria la següent:

"La secta és un grup o moviment, que exhibeix una devoció excessiva a una persona, idea o cosa i que empra tècniques antiètiques de manipulació per a persuadir i controlar (als seus adeptes); dissenyades per a assolir metes del líder del grup; tot portant com a conseqüències actuals o possibles, el dany als seus membres, als familiars d'aquests o a la societat en general. [...] Atès que la capacitat per explotar altres éssers humans és universal, qualsevol grup pot arribar a convertir-se en una secta. No obstant això, la majoria de les organitzacions institucionalitzades i socialment acceptades, tenen mecanismes d'autoregulació que restringeixen el desenvolupament de grupuscles sectaris"

Ignoro si el doctor Langone  subscriuria aquest optimisme pel que fa a les diferents institucions d'aquest país. Personalment, no puc evitar mostrar un profund escepticisme al respecte. Lamentablement, he conegut massa persones intel·ligents, aparentment sensates, que no dubten ni un moment a encobrir la lacerant mediocritat dels  individus amb un poder superior. Tot renunciant al seu talent, es posicionen, sense cap mena de pudor però amb un temor evident, al costat dels penosos personatges que remenen les cireres. D'aquesta manera, s'allunyen paulatinament dels vincles autèntics i sincers i queden empresonades en una mena de masmorra mafiosa, de la qual és ben difícil escapar. Em temo que encara ens queda un llarg camí per recórrer, abans no aconseguim vèncer aquesta perniciosa tendència  a la submissió i el vassallatge, que també engoleix persones dignes i ben formades. És una vertadera llàstima, que la bona gent hi quedi atrapada. O n'hagi de fugir.