Col·laborar a la premsa: algunes frustracions

Espero que ningú se sentirà ofès per les queixes que glossaré a continuació, que haurien de ser rebudes amb sentit de l'humor. En cas contrari, com que ja he sembrat unes quantes animadversions -per la ingènua tendència a expressar allò que penso sense massa embuts- ja no vindrà d'aquí. Com diuen en castellà, de perdidos al río. Dit sigui de passada, malgrat la sinceritat desacomplexada i els errors que hagi pogut cometre, penso que mai no he faltat el respecte a ningú i he estat honesta quant al tractament de la informació. Ja veieu que també em penjo medalles. La meva àvia, al cel sigui, encara m'inspira.
Fa una colla d'anys que col·laboro amb tot tipus de premsa escrita: local, comarcal i provincial. També he treballat en l'àmbit nacional, encara que no gaire. Els temes que acostumo a abordar, a diferència del que succeeix a la xarxa, es circumscriuen a l'àrea de la psicologia -quan intentes penetrar en altres àmbits, és problable que sorgeixin conflictes-. La relació entre el col·laborador esporàdic i la premsa no sempre és fàcil. Val a dir que he tractat amb persones encantadores i cordialíssimes, amb les quals m'he entès meravellosament bé i en conservo un agradable record. De tota manera, si més no per la meva experiència, també han existit uns quants punts de fricció gens menyspreables, que han pogut malmetre un cordial vincle simbiòtic. En primer lloc, hi ha el delicat tema de la llibertat d'expressió. No descobreixo el Mediterrani si dic que furgar gaire per determinats indrets no és gens benvingut. És necessari apuntar que les restriccions no són expressades de manera diàfana i oberta. Les retallades es manifesten de formes subtils però no per això menys castradores. Els garants de la veritat existeixen: alguns semblen patriarques com El Padrí, però de pa sucat amb oli. Si vols posar-hi paralues concretes, no sabràs explicar exactament perquè t'han tallat les ales però el fet és que han ocorregut moviments enigmàtics, que han barrat el pas a les pretensions creatives. Tan feliç com eres, en el teu món ideal! Em refereixo a una mena de censura emboirada, que anomeno mentalment els misteris de la rebotiga, en referència a l'opaca avantsala de la notícia. Generalment, per altra banda, no cobres ni cinc. No pas per pròpia voluntat, prou que t'agradaria esgarrapar uns quants euros, sinó perquè se suposa que no hi ha recursos monetaris per compensar, ni que sigui simbòlicament, una persona que s'ha cremat una bona estona les pestanyes davant de l'ordinador. El coneixement i l'escriptura estan ben poc valorats, en aquest país. Això tampoc és cap secret. Quan es tracta d'encàrrecs, no obstant, és possible que recullis alguna almoina. Se suposa que la publicació et paga sobradament amb la publicitat que fa del teu nom i, si es recorda d'anomenar-lo, del teu blog. Com podeu comprovar, el tracte dispensat és més aviat precari. També pot passar que descobreixis els teus escrits en altres publicacions amb les quals mai no havies contactat, que passin olímpicament d'informar-te de quan sortirà la columna o que rebutgin un article i un altre col·laborador el copiï gairebé literalment, sense el teu consentiment. És esperable que després et vinguin amb sopars de duro, impossibles de digerir per una ment mitjanament evolucionada. Malgrat tot, això no té cap importància si ho comparem amb allò que de debò em dóna mil puntades de peu al fetge. Les correccions imprevistes dels textos. No parlo de correccions encertades, les quals, evidentment, són benvingudes. Em refereixo a certes potineries i marrades que es practiquen a fi i efecte de limitar la llargada de la peça o, suposadament, millorar-ne l'estil. Perquè ens entenguem: què pensaríeu si un galerista es dediqués a modificar les pintures de l'artista amb qui treballa? Al marge de la qualitat de l'obra, no us semblaria una aberració? Doncs en el cas de l'escriptura, qualsevol magrejada és contemplada amb absoluta normalitat, per alguns escrividors insensibles i retorçats. En resum, ser un col·laborador ras -els vips reben un altre tractament- requereix sofrir un vici recalcitrant per la lletra impresa i una marcada tendència al masoquisme sever. D'altra manera, no podries sentir-te recompensada. Vista l'experiència, suposo que em limitaré al blog i alguna altra publicació que em toleri. Poca cosa més. Si més no, de moment. Una altre dia us explicaré els humiliants contactes que he tingut amb determinats editors, que han esclatat a riure a la meva pròpia cara. Per cert, gràcies a totes les persones que decideixen confiar en tan modestes reflexions com les d'una servidora. Abans que res, s'ha de ser agraït i sofert, en aquesta vida. També sincer (al capdavall, no hi podem perdre gran cosa).



Comentaris

Clidice ha dit…
Bé, doncs, malgrat que no sempre combregui amb tu, sobretot en qüestions futbolístiques (tens raó, n'estic, no només del Barça, sinó dels esports a la TV fins al capdamunt, però sóc culé ^^), t'he de dir que me n'alegro que segueixis creient en el blog. I que mentre vegi el "Si plores" al capdamunt del blog-roll me n'alegraré. Al menys mentre sigui bloguer activa. I del món de la premsa, uff! Això de la llibertat d'expressió és allò que se sol reclamar sempre quan un medi, o un lobby, pretenen vendre el seu producte oi? ;)
Clidice, moltes gràcies pels ànims i el seguiment al blog. La premsa és molt complicada, em refugiaré a Internet fins que me'n cansi. Dóno per descomptat que els lectors no sempre esteu d'acord amb el que escric, si no fos així, em sentiria francament decepcionada! Fins la propera i visca la blogosfera!
Anònim ha dit…
Segueixo aquest blog gairebé a diari, sempre em fa reflexionar des de altres punts de vista que no havia contemplat.
T'agraeixo l'esforç diari

Teresa

(hi ha alguna manera de veure totes les "la frase del dia"?)
Jaume Pros ha dit…
Clara, has tingut molta mala sort. Jo fa una pila d'anys que escric i encara ha d'haver algú que em retalli o modifiqui el més mínim un article. I també he escrit en publicacions nacionals, comarcals i locals, però mai no m'he trobat en situacions com les que expliques. També és cert que a la primera que m'haguessin fet, els hauria engegat a pastar fang.

Parlant d'escriure, a Valls fem un certamen literari de relats curts i articles d'opinió. Per què no t'animes? Aquí tens les bases: http://jaumepros.blogspot.com/p/premis-literaris-2011.html
Hola Teresa, gràcies pel seguiment i pels ànims. Em sap greu però no recullo totes les frases del dia, les escullo en funció del tema del moment i després les borro... De tota manera, si entres 'frases célebres' a google, trobaràs diferents pàgines on escollir. Penso que n'hi ha una per cada moment!

Jaume, t'asseguro que tot el que explico és rigorosament cert (i encara podria entrar en altres detalls que m'estimo més no esmentar). Potser si que he tingut especial mala sort, no t'ho negaré, també podria ser que me l'hagués buscat jo mateixa amb la meva insistència, de tota manera, em consta que hi ha altres persones que han passat per experiències similars a les meves o pitjors... Gràcies per l'enllaç, me'l miraré amb atenció!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia