Col·laborar a la premsa: algunes frustracions

Espero que ningú se sentirà ofès per les queixes que glossaré a continuació, que haurien de ser rebudes amb sentit de l'humor. En cas contrari, com que ja he sembrat unes quantes animadversions -per la ingènua tendència a expressar allò que penso sense massa embuts- ja no vindrà d'aquí. Com diuen en castellà, de perdidos al río. Dit sigui de passada, malgrat la sinceritat desacomplexada i els errors que hagi pogut cometre, penso que mai no he faltat el respecte a ningú i he estat honesta quant al tractament de la informació. Ja veieu que també em penjo medalles. La meva àvia, al cel sigui, encara m'inspira.
Fa una colla d'anys que col·laboro amb tot tipus de premsa escrita: local, comarcal i provincial. També he treballat en l'àmbit nacional, encara que no gaire. Els temes que acostumo a abordar, a diferència del que succeeix a la xarxa, es circumscriuen a l'àrea de la psicologia -quan intentes penetrar en altres àmbits, és problable que sorgeixin conflictes-. La relació entre el col·laborador esporàdic i la premsa no sempre és fàcil. Val a dir que he tractat amb persones encantadores i cordialíssimes, amb les quals m'he entès meravellosament bé i en conservo un agradable record. De tota manera, si més no per la meva experiència, també han existit uns quants punts de fricció gens menyspreables, que han pogut malmetre un cordial vincle simbiòtic. En primer lloc, hi ha el delicat tema de la llibertat d'expressió. No descobreixo el Mediterrani si dic que furgar gaire per determinats indrets no és gens benvingut. És necessari apuntar que les restriccions no són expressades de manera diàfana i oberta. Les retallades es manifesten de formes subtils però no per això menys castradores. Els garants de la veritat existeixen: alguns semblen patriarques com El Padrí, però de pa sucat amb oli. Si vols posar-hi paralues concretes, no sabràs explicar exactament perquè t'han tallat les ales però el fet és que han ocorregut moviments enigmàtics, que han barrat el pas a les pretensions creatives. Tan feliç com eres, en el teu món ideal! Em refereixo a una mena de censura emboirada, que anomeno mentalment els misteris de la rebotiga, en referència a l'opaca avantsala de la notícia. Generalment, per altra banda, no cobres ni cinc. No pas per pròpia voluntat, prou que t'agradaria esgarrapar uns quants euros, sinó perquè se suposa que no hi ha recursos monetaris per compensar, ni que sigui simbòlicament, una persona que s'ha cremat una bona estona les pestanyes davant de l'ordinador. El coneixement i l'escriptura estan ben poc valorats, en aquest país. Això tampoc és cap secret. Quan es tracta d'encàrrecs, no obstant, és possible que recullis alguna almoina. Se suposa que la publicació et paga sobradament amb la publicitat que fa del teu nom i, si es recorda d'anomenar-lo, del teu blog. Com podeu comprovar, el tracte dispensat és més aviat precari. També pot passar que descobreixis els teus escrits en altres publicacions amb les quals mai no havies contactat, que passin olímpicament d'informar-te de quan sortirà la columna o que rebutgin un article i un altre col·laborador el copiï gairebé literalment, sense el teu consentiment. És esperable que després et vinguin amb sopars de duro, impossibles de digerir per una ment mitjanament evolucionada. Malgrat tot, això no té cap importància si ho comparem amb allò que de debò em dóna mil puntades de peu al fetge. Les correccions imprevistes dels textos. No parlo de correccions encertades, les quals, evidentment, són benvingudes. Em refereixo a certes potineries i marrades que es practiquen a fi i efecte de limitar la llargada de la peça o, suposadament, millorar-ne l'estil. Perquè ens entenguem: què pensaríeu si un galerista es dediqués a modificar les pintures de l'artista amb qui treballa? Al marge de la qualitat de l'obra, no us semblaria una aberració? Doncs en el cas de l'escriptura, qualsevol magrejada és contemplada amb absoluta normalitat, per alguns escrividors insensibles i retorçats. En resum, ser un col·laborador ras -els vips reben un altre tractament- requereix sofrir un vici recalcitrant per la lletra impresa i una marcada tendència al masoquisme sever. D'altra manera, no podries sentir-te recompensada. Vista l'experiència, suposo que em limitaré al blog i alguna altra publicació que em toleri. Poca cosa més. Si més no, de moment. Una altre dia us explicaré els humiliants contactes que he tingut amb determinats editors, que han esclatat a riure a la meva pròpia cara. Per cert, gràcies a totes les persones que decideixen confiar en tan modestes reflexions com les d'una servidora. Abans que res, s'ha de ser agraït i sofert, en aquesta vida. També sincer (al capdavall, no hi podem perdre gran cosa).