Que parlin de nosaltres


Durant aquests dies, hem sentit a dir repetidament en els mitjans catalans que el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador de la selecció és una gran cosa. Per la repercussió mediàtica, més que res. Perquè se suposa que ens dóna projecció internacional i es parla de nosaltres arreu del món. Que Cruyff és una bona marca, vaja. El fet que no parli català, ni hagi mostrat mai el més mínim interès per la nostra cultura sembla que, en aquest cas, és un fet irrellevant i secundari. També s'ha aclarit que, tot i que Johan tingui fama de pesseter, no cobrarà res per entrenar la selecció sinó que rebrà contraprestacions a través de la seva Fundació. Johan ha fet un gir vital cap a la filantropia. Ja se sap, amb el temps, la gent canvia.

Catalunya és un indret curiós. Un lloc en el qual tirar endavant una tesi doctoral és pràcticament un acte heroic, on el Palau de la Música havia esdevingut un envelat de festa major, a causa d'un lladregot amant de la pàtria. Una comunitat en la qual viure de la cultura és un autèntic luxe, mentre que es gasten diners a mans plenes, en informes inútils i sous estratosfèrics. Però no tot és negatiu, menys mal que doblem pel·lícules al català. Ja en tenim prou, amb les engrunetes. I sempre ens quedarà Madrid, no ho oblidem, on poder dipositar la culpa de tots els mals.
A Catalunya, com no podia ser d'altra manera, Johan Cruyff s'ha erigit en representant de la nació. Al més pur estil Bienvenido mr. Marshall. Per damunt de tot, és important que parlin de nosaltres. Encara que sigui malament.

Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
Clara,
És evident que des d’una pura visió de màrqueting, la marca Cruyff vendrà més que qualsevol altra de les que hi ha hagut fins ara. Però per mi la qüestió no és qui ha de ser l’entrenador ni si parla bé el català sinó la conveniència de jugar aquests partits de fireta. Vull dir que com a país no sé si és massa convenient donar aquesta imatge frívola de partits de costellada una vegada l’any. I ja que surt el tema del català, encara no entenc que alguns es fiquin tant amb Cruyff i no ho facin amb la majoria dels jugadors que també han optat per no “violar el català” (utilitzant la mateixa expressió del nou entrenador).
Si se suposa que la selecció catalana representa una nació, Catalunya, el més lògic és pensar que les persones que estan al capdavant del projecte s'hi senten mímimament identificades.
Francament, no crec que Cruyff compleixi amb el perfil. El veig més interessat que una altra cosa.

A mi la selecció catalana no em fa ni fred ni calor, el que em molesta és que ens facin creure que a Europa parlen positivament de nosaltres gràcies a ell. M'agradaria que parlessin de Catalunya per l'aposta cultural o científica que fem, per exemple.

Pel que fa a altres jugadors que no parlen català (del Barça o de l'Espanyol, posem per cas), entenc que aquests dos equips no tenen una significació política determinada i, per tant, la qüestió de la llengua no és tan rellevant.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia