El somni de Penélope

Quan Penélope Cruz va recollir el seu Oscar (quantes vegades hem vist les imatges!) va dir, entre altres coses, que ella provenia d'Alcobendas, on rebre el daurat guardó no era precisament un somni realista. Quan era una nena, la nit dels Oscar, Penélope se la passava en blanc davant de la tele, pendent del xou de les estrelles de cine. Amb aquestes senzilles paraules, es va posar el públic a la butxaca; deu ser per això que a Los Angeles l'adoren. La madrilenya va resumir l'essència del somni americà, segons el qual tots els habitants dels Estats Units poden assolir els seus objectius, amb igualtat d'oportunitats, únicament a través de l'esforç i la determinació. Són tantes les vegades que ens han explicat aquesta història (darrerament Obama ens l'ha recordat) que fins i tot ens ho hem arribat a creure. El mite americà no coneix fronteres, atreu ciutadans d'arreu del món que busquen fortuna lluny dels seus països. Poques vegades, però, es fa esment de les coses que hom es pot deixar pel camí en l'aventura. En aquest sentit, em ve al cap la magnífica entrevista que li va fer l'escriptora Elvira Lindo a Penélope Cruz, al suplement dominical del diari El País. També penso en l'obra mestra d'Elia Kazan, el film América América, que mostra de manera magistral el complicat viatge d'un jove grec cap a la terra de les oportunitats.

L'Oscar és daurat i brillant, les estrelles són glamuroses i ens inspiren tota mena de fantasies. Tanmateix, la saviesa popular ens recorda que no és or tot el que llueix...