Aquí mano jo

Un problema que veig de manera molt freqüent a la consulta és la difícil relació que mantenen algunes mares amb les seves filles. Ho diré d'entrada: la majoria de vegades, les adolescents se'ls pugen a la gepa. Sovint es tracta de dones treballadores que han lluitat tota la vida per donar el bo i millor a les criatures. No es pot dir que les hagin malcriades, ni que hagin descuidat la seva educació (el sol fet que vinguin al psicòleg ho demostra) però, sense voler-ho, poc a poquet, s'han deixat governar per la seva tirania. Un altre ingredient habitual d'aquest tipus de vincle és la personalitat temperamental de la noia, que vol sortir-se amb la seva peti qui peti, sense tenir en compte per a res l'opinió dels altres. A l'hora d'assumir les conseqüències dels seus actes, però, sempre serà la mare qui haurà d'afanyar-se a apagar focs, cames ajudeu-me. Les joves acostumen a tenir parella ben aviat, al voltant dels quinze anys, i posen per davant la seva incipient relació amorosa (sovint turbulenta) a qualsevol altra responsabilitat, ja sigui domèstica, familiar o acadèmica. No cal dir que la versió de mare i filla sobre els fets és completament oposada. Una veu la realitat en la seva vessant més pràctica i l'altre té un munt de papallonetes al cap... No és fàcil posar ordre en aquest procés contranatural, en el qual les filles pretenen caminar per davant dels pares. Entre d'altres aspectes, és fonamental recuperar el principi d'autoritat perdut.

Us enllaço amb el tema Soy rebelde, de la càndida Jeannette...