"Tots anàvem en aquell avió"


Quan em vaig assabentar de l’accident d'Spanair, de seguida vaig rememorar l'11-M. Vaig pensar que encara no s’havia curat la ferida d'Atocha, que ja se n'obria una altra a Barajas. Algú pot dir que moren centenars de persones cada dia, víctimes de la fam, la guerra o les imprudències al volant i que la societat no hi reacciona de la mateixa manera. És ben cert. No és pas que unes vides valguin més que les altres sinó que en determinades circumstàncies es produeix un impacte emocional més rellevant. Entre les cendres de l’avió d’Spanair, hi van desaparèixer famílies senceres, víctimes d’un acte tan quotidià com el de tornar de vacances. De la mateixa manera que gairebé dues-centes persones van perdre la vida quan anaven a treballar, aquell fatídic onze de març. No es d’estranyar que, de manera espontània, sorgeixin les frases de sempre: “tots anàvem en aquell tren, en aquell avió…”. La proximitat dels fets i la ressonància mediàtica també tenen una pes important en la vivència d’aquest dol col·lectiu. Em puc imaginar el que van reviure els madrilenys davant de la televisió, especialment aquells que van perdre una persona estimada en l'atac terrorista. També puc entendre el dol del poble canari, per qui el final de l’estiu tindrà per molts anys el regust de la desgràcia.
Les grans catàstrofes ens plantegen, de cop i volta, com una visita inesperada, indesitjable, els grans dilemes de l’existència: la mort, el sentit de la vida o la lluita per la supervivència. En aquest moment, a tots ens persegueixen els mateixos fantasmes, les mateixes pors o els records de sofriments passats. S’obre un esvoranc insondable en la quotidianitat i hem de mirar a la cara totes aquelles qüestions a les quals girem l’esquena, perquè han esdevingut tabú en una societat hedonista i trepidant.
Una altra qüestió que emergeix és la manera com es pot arribar a conviure i donar un sentit al sofriment. En el cas dels familiars directes, és important rebre una bona atenció professional, per tal que l’estrès agut no esdevingui un trastorn crònic d’ansietat, el que es coneix científicament com a trastorn d’estrès post-traumàtic. D’aquí la importància dels psicòlegs entre el personal d’atenció a les víctimes. També és cabdal el tractament mediàtic dels fets, l’atenció de la companyia aèria o la resposta dels responsables polítics. En aquest sentit, hem estat testimonis tant de la solidaritat més commovedora com de la ferocitat d’alguns mitjans, incapaços de respectar el dolor, ni tan sols en aquests moments. També hem presenciat gestos d'indiferència i negligència, encara més violents que l’assetjament de càmeres i micròfons. Penso en les paraules del psiquiatre austríac Viktor Frankl, que va viure els horrors dels camps de concentració del nazisme. En circumstàncies extremes, deia, l'ésser humà treu el millor i el pitjor de si mateix. La tragèdia de Barajas no ha estat una excepció.
Em pregunto què passarà quan decaigui l'apogeu de la notícia. Quedaran famílies destrossades i moltes incògnites per resoldre. El ritme vertiginós de l'actualitat fagocitarà l'interès per dilucidar les causes de l'accident. Hi haurà algú que n’estirarà el fil fins a les últimes conseqüències? Se’n determinaran els responsables? Els familiars de les víctimes, rebran el suport que mereixen? Es farà tot el que calgui per garantir una major seguretat en els vols? Molt em temo que no tenim la certesa que, d’aquí uns anys, en recordar el drama de la T4, la ferida haurà cicatritzat.
Article publicat a El Punt

Comentaris

Traducció del blog