Balanç de la jornada

Vaig estar bona part del diumenge pendent de La Marató de TV3. Fa uns dies, us comentava que tenia cert temor a com s'explicarien les anomenades malalties mentals greus. Em permeto el luxe de fer el meu balanç particular (que, de ben segur, no serà compartit per tothom) del que va donar de si la jornada.

En la meva opinió, el programa va tenir punts forts i punts dèbils. Els exposaré de manera esquemàtica, per no avorrir-vos en excés:

PUNTS FORTS:

-Xou de qualitat: el programa va estar amanit d'espectacles diversos i d'alt nivell. Mentalisme, música, dansa o experiments científics van interessar i entretenir en el seu punt just. El llibre i el disc de La Marató representen un plus cultural afegit.

-Sensibilitat i respecte: les presentadores van abordar les entrevistes amb professionalitat i respecte, crec que van assolir amb escreix l'objectiu de sensibilització social que s'havien proposat. Em va agradar molt escoltar la veu dels afectats, les seves famílies i, sobretot, les persones que participen en projectes com orquestres o grups de música. Van demostrar que patir una malaltia mental no significa estar incapacitat.

-Participació ciutadana: la ciutadania va respondre activament. Va quedar palès, un cop més, que la solidaritat prèn formes concretes i que, quan ens ho proposem, treballem plegats i desinteressadament per assolir un objectiu.

-Sortir de l'armari: hi van intervenir personatges coneguts, com els escriptors Matthew Tree i Carme Riera, que van explicar públicament que havien patit problemes psicològics. Crec que el seu testimoni va ser valent i valuós i ajudarà moltes persones a no avergonyir-se del seu sofriment i buscar l'ajuda que necessiten.

-Tots som vulnerables: va quedar clar que la frontera que separa la salut de la malaltia és difusa i tots som susceptibles de patir algun trastorn psicològic al llarg de la nostra vida.

PUNTS DÈBILS:

-Poti-poti de malalties: sota el nom de malalties mentals greus, hi van incloure trastorns tan diversos com l'esquizofrènia, l'autisme o l'agorafòbia, que es diferencien clarament. Crec que es va donar una imatge confusa i esbiaixada del que signifiquen i que els criteris d'inclusió no van ser prou rigorosos des del punt de vista científic.

-Poca reivindicació: existeixen greus mancances socials. Poca ajuda a les famílies, poca presència de psicòlegs a la sanitat pública... Si s'augmentessin els recursos socials milloraria significativament la qualitat de vida de les persones afectades. Es va parlar molt tímidament dels importants dèficits en matèria de salut mental.

-Enfoc biomèdic: malgrat que hi va haver presència de psicòlegs, el cervell va presidir el plató. Es va fer referència a uns quants neurotransmissors i no es va aprofundir gens en les línies d'investigació que s'han seguit o es seguiran en el futur. S'hauria agraït que ens posessin al corrent dels projectes punters en el món de la recerca. Fins on vaig poder veure, tampoc es van explicar els resultats obtinguts arrel de La Marató del 2000, també dedicada als trastorns mentals.

-I les causes?: no es va parlar massa dels múltiples factors que influeixen en l'aparició i el curs de les malalties mentals. Només n'apunto uns quants dels que veig regularment a la consulta: pobra educació en valors, teràpies inadequades, consum de substàncies i violència psicològica. S'investigarà en aquesta direcció? Es faran campanyes de prevenció? Es crearan nous recursos educatius? Espero que el sac dels diners no s'aboqui directament a la indústria farmacològica.

-Morbo gratuït: m'hi va sobrar l'entrevista made in Mònica Terribas, que va acudir a un centre penitenciari a interrogar un noi immigrant diagnosticat d'esquizofrènia. Va posar l'accent en el triple estigma. Francament, no calia...