La por, a Palafrugell

D'ençà del brutal assassinat de Montserrat Sánchez, al centre del poble, Palafrugell no ha estat altre. El cas encara no està resolt. No se n'ha trobat l'autor, ni el mòbil, ni tan sols, pel que ha transcendit a la llum pública, l'arma del crim. El terrible homicidi ha destapat la caixa dels trons. El sentiment soterrat de por ha emergit de les més diverses maneres, durant aquests dies. La impotència, la ràbia i la incertesa ens acompanyen. Són com una fred humida, que s'arrapa a dins. La portes amb tu, encara que no te n'adonis.
Si bé és cert que, d'un temps cap aquí, la percepció d'inseguretat ha anat in crescendo, la por no és pas una emoció nova a la Vila. Es tracta més aviat d'un mal atàvic, que ha pres diverses formes, en funció del moment històric i al qual hem estat incapaços, batlles, policies i ciutadans (nouvinguts i de tota la vida), de posar-hi remei definitiu.


Al volum "El meu país", de l'irrepetible Josep Pla, hi llegeixo un apartat dedicat a la por, a Palafrugell. Sorprèn que, després de tantes dècades, qüestions fonamentals com la il·luminació, estiguin encara per resoldre:


La por, en aquest rodal

"Josep Ferrer, que fou durant anys jutge de Palafrugell, sostenia que l'origen de Palafrugell era la por. Ferrer havia llegit i meditat la "Historia del Ampurdán" del senyor Pella i Forgas, en la qual es diu que Palafrugell fou fundat per la basarda que produí la presència dels pirates i corsaris del mar davant del litoral de Calella i Llafranc, que obligà els habitants d'aquestes platges a buscar un refugi a l'interior. Aquest refugi, situat entre el coll de les Torretes i el camí vell de Tamariu, a redós de tramuntana, fou el nucli bàsic vilatà.

Aquella por inicial, origen del primer desplaçament, ha resistit el pas dels segles. És una por que resta viva i constant. Avui obeeix a altres causes, respon a altres reflexos. Però la por, en el meu temps, s'ha mantingut igual.

Hauria estat inconcebible de pensar que un pescador de Calella, a la nit, a l'hivern, a peu, tingués prou valor per a fer els tres quilòmetres i mig que separen Calella de la població. La carretera passa a prop del cementiri, i això feia una basarda fantàstica. Després s'ha de travessar una sureda entre el cementiri i el Mas Xinxer, i aquesta aventura era considerada superior a les forces humanes.

-Per mar, el que vulgui, de nits i de dies...-diuen a Calella-. Terra endins, res, ni pensar-hi...

En aquest rodal, la simple visió, a la nit, d'una forma vertical-d'un xifrer, per exemple-o la taca blanca d'una paret tocada per la lluna produeix en la gent un sobresalt.

A Palafrugell, ¿qui tindria prou coratge per a anar a la nit fins a les parets del cementiri? Tothom té una por cerval.

A la tardor, quan l'aire comença de fresquejar, la gent es redossa als cafès de la vila. I és en aquesta època que es planteja cada any el problema de la por, generalment a la matinada, quan la solitud dels carreres esquitxats intermitentment per la il·luminació elèctrica, sempre groga i pobra, crea una impressió flotant d'incertesa i d'inseguretat. És en el redós d'aquests cafès que es produeix un sobreeiximent de la por. Tothom fa el valent. Però ¿qui tindria prou coratge per a emprendre un qualsevol camí fora de la vila?

En aquesta hora de la matinada, a cal Tinyoi, a cal Pallot, he conegut uns tipus experimentats, cínics i bromistes que han fet apostes als joves valents i arrauxats sobre si s'arriscarien, a la nit, a arribar fins a la porta dels xifrers. De bell antuvi, i enmig d'una gran cridadissa, aquestes apostes són acceptades com si res. Però a l'hora de realitzar-les tothom es fa enrera. Els més llenguts són els més atrapats. Jo no he vist mai-malgrat haver-ne presenciades tantes-que aquestes apostes arribessin a la fase resolutiva i final.

La por és un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot contenir i cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar. Un cementiri és un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes passegen embolicats amb un llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La solitud, el silenci, la llunyania d'un camí, produeixen una pertorbació mental. És absolutament impossible d'imaginar el que degué ésser la por en aquest país cent anys enrera; no hi ha prou fantasia per a imaginar-ho. Quan se sabé a la vila que el bohemi del Canadell, que era una vella fusta corcada, dormia en un nínxol buit del cementiri, el fet fou considerat una temeritat fantàstica.

No cal dir que aquesta por ha estat compatible a plena llum amb les més grans animalades, amb les més delirants procacitats."
[Foto:bonetti99]

Comentaris

Costarossa ha dit…
Palafrugell no m'ha agradat mai. Ara el assassinat no em provoca por pero tampoc visc allí. Si vius a una ciutat gran, aixó passa cada día y t'acostumbras. Pero no m'agrada per moltes altres raóns, pel seu ambient. Y més que res la plaça que surt a la foto.
garbi24 ha dit…
conec molt Palafrugell i em sembla que en questió de riscos es com qualsevol altre , el problema ha estat ara que com dius tu s'ha destapat la caixa de trons.
Tot tornara a la normalitat fins que en passi unaltre , desgraciadament aixo es ciclic.
Suposo que la por és tan vella com la humanitat i a cada racó de món agafa una forma o altra. Això no treu que Palafrugell és un poble gris, fred i socialment desmembrat...gràcies per les vostres aportacions!