La grollera 'sinceritat' dels poderosos


El nét del dictador va assistir a la fastuosa boda de Felipe i Letizia



Jaime Martínez-Bordiú, conegut per haver patit greus problemes amb la justícia, ha declarat recentment que su abuelito era un gran tío, una buena persona. Murió cuando yo tenía casi 12 años pero recuerdo que era divino y muy familiar. Les declaracions no m'han sobtat perquè un altre dels néts del criminal que va oprimir Espanya durant 40 anys, Francis Franco, ja ens havia delectat en un plató amb afirmacions força semblants. Per la seva banda, Cristiano Ronaldo ha donat la volta al món amb les conviccions sobre la seva bellesa, riquesa i gran talent futbolístic, que provoquen enveja i fomenten, segons ell, que pateixi agressions injustificades. En la mateixa línia de desacomplexada sinceritat, trobem un expert en la matèria, Silvio Berlusconi, que va qualificar Agela Merkel d'infollable cul greixós, segons unes escoltes recentment publicades per la premsa italiana. Vet aquí uns quants exemples de flacciditat neuronal, per part de personatges que es belluguen en les més altes esferes i tenen, en certs casos, importants responsabilitats entre les seves mans. Alguns columnistes fan escarafalls davant d'aquesta incontinència verbal. Resulta difícil obviar que les desagradables paraules il·lustren prou fidelment el món paral·lel en el qual viuen aquells que les pronuncien.

La prepotència dels futbolistes d'elit no se circumscriu exclusivament a un sol jugador. Deixant de banda les sortides de to, caldria debatre en profunditat la quantitat indecent de milions que es paguen per la seva tasca dins del camp, així com els privilegis dels quals gaudeixen, en matèria d'impostos, una protecció intolerable en els temps que vivim. No és d'estranyar que determinats esportistes tinguin problemes amb la humilitat, quan el seu entorn els empeny cap a l'arrogància més absoluta. En ocasions, aquesta no es manifesta en presència de les càmeres però si en l'àmbit privat. Podríem qüestionar si és més criticable anar de cara o bé posar-se una bonica màscara davant del públic. En el cas de la família Franco, és ben coneguda la seva situació econòmica després de la defunció del abuelito. La dramàtica realitat dels nadons robats és un exemple clar de franquisme sociològic. És impossible ocultar la vinculació de nombrosos polítics de l'etapa democràtica amb l'abominable Movimiento. Tots aquests esdeveniments ens condueixen a les potineries de la Transició, de les quals avui en recollim els fruits. De manera anàloga, si ens traslladem a Itàlia, tampoc són tan extraordinàries les barroeries retrosexuals del Cavaliere. ¿Què es pot esperar d'un president que segueix en actiu després d'haver estat acusat de suborn i prostitució de menors ? En definitiva, aquestes excentricitats mediàtiques són només la punta de l'iceberg. A les clavegueres del poder hi ha molta porqueria per netejar. I sembla que ben aviat ens sortirà per les orelles.



Comentaris

Traducció del blog