Harry Potter ha estat alcohòlic


Daniel Radcliffe, en estat d'embriaguesa


Imagino que bona part de mortals pot recordar aquella febril etapa en la qual folrava les carpetes de l'institut amb les imatges dels seus ídols. Empaperava la paret de l'habitació amb pòsters de les estrelles més fulgurants del món del cinema i de la música. Mirava certes pel·lícules una vegada rere l'altra, fins que s'aprenia els diàlegs de memòria. Era capaç de muntar un sidral momumental, amb la finalitat de no perdre's el concert de rock més al·lucinant de la temporada. Viscut des de fora, devia ser un comportament prou enutjós. Està bé recordar-lo per tenir present que tots hem tingut 15 anys i sempre hi ha històries que es repeteixen.

Els meus favorits eren Whitney Houston i Tom Cruise. Em semblaven tan absolutament meravellosos que hauria estat incapaç de trobar-los un sol defecte. Altres preferien Kurt Cobain o Courtney Love, per la vessant obscura de les seves vides turmentades. Una faceta que no era percebuda en absolut com a patològica, més aviat com a pròpia del glamur inherent als poetes maleïts. En qualsevol dels casos, la part fosca dels personatges és indiscutible. Cruise ha estat acusat de tota mena de maldats, mentre que Houston ha superat una col·lecció d'addiccions i és viva de pur miracle. El trist final del líder de Nirvana és ben conegut per tothom, mentre que la seva exparella sobreviu com pot, en el món de l'espectacle.

Val a dir que alguns adults encara perseveren en la mitomania, en certs casos fins a extrems vertaderament preocupants. La psicologia ha batejat aquesta mena de deliri amb el nom de Celebrity Worship Syndrome, un problema del qual ja hem parlat en aquest blog. En el documental Las huellas de Dylan, es mostra de quina manera l'obsessió per una estrella pot arribar a dominar una persona. Es veu que el músic té per costum despatxar els fans més obsessius amb una sentència tallant: Get a life. Suposo que a d'altres artistes els deu resultar prou rentable mantenir una cort de fidels admiradors, malgrat que la seva dedicació absorbeixi parts importants de la seva quotidianitat. ¿Fins a quin punt és saludable conèixer la cara oculta de la lluna?¿És recomanable explicar als adolescents què succeeix entre bambolines?

Evidentment, estic en contra d'anar a la caça i captura del famós, una pràctica carronyaire completament destructiva. A la pobra Amy Winehouse els tabloides van fer-li la vida impossible. En canvi, si que trobo interessant que algunes celebrities, com Daniel Radcliffe, expliquin per iniciativa pròpia de quina forma un estil de vida associat a la fama pot conduir cap a una addicció. A través d'aquesta informació, es fa trontollar la idea que una professió vinculada als escenaris és tan sols glòria, notorietat, diners i despreocupació. O que la inspiració i l'autodestrucció caminen de la mà. Si l'existència pot ser tan dura i cruel ¿quin mal fa que la coneguin a través dels éssers que més admiren?




Comentaris

Traducció del blog