La disfressa, la censura

Un cop enterrada la sardina, s’escau parlar d’aquell moment en el qual ens traiem la disfressa de sobre i la guardem novament a l’armari, enfundada en el plàstic corresponent. O la tornem a la botiga de lloguer, encara que els temps no estiguin per als dispendis. A banda de la disbauxa sorollosa i cent vegades passada de voltes –que condueix a la cefalea infernal i a unes ganes boges d'esborrar-se del mapa- el Carnestoltes partia de la necessitat de prescindir temporalment de la repressió sexual. Permetia als feligresos deixar-se anar de valent, amb els cinc sentits, abans que comencessin els rigors ascètics de la Quaresma. El Carnestoltes és també una oportunitat única per als manifestos més desllenguats, sense que l'atreviment oral tingui conseqüències, més enllà del divertimento, espontani i acotat. Ben mirat, també ens disfressem en altres èpoques de l’any, malgrat que no estigui institucionalitzada la festa. En aquest sentit, encara que ni la tradició pagana ni el cristianisme estiguin ja presents en l'essència de la celebració, el manteniment de la compostura i la impossibilitat de dir la veritat amb veu alta i clara, fan de la disfressa gairebé una necessitat orgànica. Fins que s'acaba la paciència, és clar. Si em permeteu, com que ara estic posada en matèria, i tant se val parlar de la nit com del dia –doncs la vigília i el son estan íntimament connectats-, em referiré a la meravellosa Interpretació dels Somnis de Sigmund Freud, obra que m’apassiona, per a il·lustrar el vincle singular que establia el pare de la psicoanàlisi, entre la disfressa i la censura. Segons la seva teoria, tan criticable com genial, els somnis tenien un sentit últim i definitiu: la satisfacció d’algun desig. En els infants, aquests desitjos s’expressaven de manera diàfana però a mesura que creixien es cobrien de successives capes que deformaven progressivament el material oníric. A través del seu mètode interpretatiu, que incloïa la coneguda associació lliure, Freud pretenia copsar el sentit ocult del somni (pàg. 165): "Allí on l'acompliment del desig és incognoscible, allí on està disfressat, hauria d'existir una tendència al rebuig d'aquest desig i, com a conseqüència d'aquest rebuig, el desig no podria expressar-se d'una altra manera sinó com un desig desfigurat". Si, les veritats incòmodes procuraven ser bandejades per l'inconscient a través de l'ocultació. Amb la finalitat de fer comprensible el propòsit d'aquesta distorsió i camuflatge, el patriarca de Viena proposava la mètafora de l'escriptor polític. Què passaria si, en les seves cròniques, gosés expressar allò que pensava de debò sobre la naturalesa dels poderosos? Si les deixava anar sense embuts, hauria de témer seriosament l'arribada d'unes desagradables conseqüències. En canvi, si es moderava o procurava dissimular la seva vertadera impressió, no aixecaria tantes susceptibilitats i podria tirar endavant amb l'activitat laboral. Si pensem en la sàtira -l'autèntica, no la barroeria barata-, també hi apareix un fenomen semblant. El problema, tal com jo ho veig, és que a força de disfressar la realitat, arriba un punt que ja no la reconeixes enlloc. A diferència del mestre Freud, no se m'ocorre cap mètode científic per a trobar-la. Mentrestant, em conformaré amb desar la disfressa. I utilitzar-la el mínim imprescindible.