La família i l'escuma de la cervesa

Ho adverteixo: aquest post no anirà dels excessos alcohòlics ni alimentaris nadalencs sinó de les dosis excessives d'oxitocina, adrenalina i cortisol familiars. Una mena d'embafament sobre el qual no es parla prou, malgrat que pot tenir conseqüències nefastes sobre el nivell d'ansietat de la població i, en conseqüència, sobre la pressió arterial i altres variables orgàniques. Si bé tots procurem estimar-nos moltíssim, està clar que no sempre ho fem tan bé com caldria. És bàsic, doncs, oferir uns quants consells de prevenció. Per poder-me fer entendre, utilitzaré l'útil metàfora de l'escuma de la cervesa. Faré referència a una tècnica d'arrels orientals que, personalment, procuro posar en pràctica en determinades situacions i que, si bé no m'ha solucionat totes les enrabiades, si que m'ha estat útil en nombrosos moments crítics. Així que no es podrà dir que no predico amb l'exemple. Aquesta estratègia, basada també en el savi consell de l'àvia, que recomana comptar sempre fins a deu, abans de reaccionar de mala manera, és especialment útil quan ens trobem cara a cara amb aquell membre -o membres- de la família que ens treu particularment de polleguera. Posem les coses en el seu context. Recordem que no hi haurem d'intercanviar només quatre paraules sinó que haurem de compartir-hi taula, sobretaula i tot allò que convingui. Arribats a aquest punt, amb les celebracions gairebé finiquitades, algunes persones es troben al límit de la resistència humana. S'han llançat ja tota mena de dards enverinats, s'han refregat èxits i fracassos per la cara i és probable que el xantatge emocional i la llàgrima fàcil hagin fet alguna estel·lar aparició. Tot això no ens ha d'espantar pas, forma part de la dinàmica habitual de qualsevol família que es faci apreciar. El perill principal és que la reunió acabi com el rosari de l'aurora. Crits, cops de porta i algun plat trencat. És legítim voler arribar al 7 de gener amb el màxim de pau i tranquil·litat possibles. Pensem en aquests pics de ràbia aguda -aquell instant en el qual ens recorden com ens hem arribat a engreixar, per posar un exemple naïf- com si es tractés de l'escuma en una copa de cervesa, que puja i puja. És en aquest moment, quan tenim la sang al cap, que hem de fer unes quantes respiracions i esperar. Ens podem distreure, canviar de tema, utilitzar l'inestimable recurs de l'humor. I esperar. De forma que la nostra sulfuració inicial, igual que l'escuma atrapada en el vidre, arribarà un punt que baixarà. Llavors és hora de prosseguir, com si res no hagués passat. Atenció, això no vol dir que no tinguem en compte tot allò que ha estat dit i renunciem a conservar-ho a la memòria. Ara podria insinuar que la venjança és un plat que se serveix fred però, m'heu d'entendre, una psicòloga no les pot pas deixar anar, aquestes coses. Es tracta de metabolitzar la mala energia, per convertir-la en quelcom creatiu i constructiu. Córrer uns quilòmetres hi pot ajudar, perquè de passada es cremen calories i es segreguen unes quantes endorfines que, com bé sabeu, són els calmants naturals de l'organisme. Després podem dedicar una estona a la reconciliació i recordar tot allò que ens uneix a la família. Com n'arribaríem a ser, de desgraciats, si no comptessin amb nosaltres! Bé, feliç final de festes. Ja queda menys.