Per què l'anomenen autoestima quan vol dir prepotència?

Percebo un cert desconeixement pel que fa al concepte d'autoestima, que tendeix a confondre's amb la prepotència. Precisament, la persona que fa ostentació continuada dels seus èxits és sospitosa de no estimar-se gaire (no en tindria cap necessitat si se sentís a gust a la seva pell). El tema s'agreuja quan s'acompanya aquesta actitud de gestos de menyspreu, que prenen formes més o menys subtils i solen anar units a la supèrbia.
Personalment, trobo d'una vulgaritat insofrible aquells individus que inverteixen hores i hores parlant de si mateixos, sense preocupar-se en absolut pel parer o els sentiments dels companys. Sense alegrar-se de la felicitat o compadir-se de la tristesa alienes. Només cal donar un cop d'ull a l'entorn per adonar-se que hi ha multitud de temes interessants als quals referir-se, més enllà del propi melic...
Tant se val que siguis un prestigiós cirurgià, un actor reconegut mundialment o un polític de carrera fulgurant. Posar-se a la pell dels altres és quelcom humà, que hauria de transcendir qualsevol categoria social.
La persona amb autèntica autoestima sap defensar els seus drets sense agredir ningú, està satisfeta amb el seu projecte vital, malgrat tots els problemes i frustracions que sorgeixin; no fa pagar als altres els sentiments d'inseguretat perquè, per damunt de tot, respecta els qui l'envolten.

Comentaris

Ramon ha dit…
Eps Clara, espero que hagin provat les merescudes vacances.

...totalment d'acord amb que algú amb una bona autoestima està segur de sí mateix i no necessita demostrar-ho als altres. Ve a ser com lo dels gossos petits i els pastors alemans. Els petits només fan que cridar, per demostrar que hi són. El gos gran sol ser més tranquil i passa...

Personalment, tot lo altre que dius crec que és molt subjectiu i depèn molt de com t'agafes les coses. Amb una bona autoestima, no crec que t'hagi d'afectar gaire com et tracten les persones que no et són properes... i pots entendre que són diferents a tu, no tenen perquè ser els teus millors amics, poden ser diferents. Jo normalment aquests caràcters me'ls agafo amb un somriure, sóc més d'això que de criticar. Més en plan pastor alemany.

Crec que aquells que parlen molta estona d'ells mateixos, és un tret de la seva personalitat que no té perquè ser un signe de prepotència, no tenen ni perquè ser males persones... i segur que tenen molta gent que els estima!!!

Només cal conèixer-los i saber-los tractar; això de no preocupar-se pel parer o sentiments dels altres, que vols que et diga, és més del qui rep, que del qui dóna... a vegades la processó va per dins.

Disculpim l'extensió.
Ramon, si llegeixes amb atenció el missatge veuràs que no faig referència només al fet de parlar d'un mateix sinó d'acompanyar-ho de gestos de menyspreu cap als altres. Això canvia substancialment les coses.
Ramon ha dit…
OK. Entès... De vegades ho llegeixo massa ràpid. Espero que la entrada a la feina sigui profitosa. ;-)