La força de la gent


Una de les espectaculars imatges de l'aeroport del Prat, «inundat» pel «Tsunami Democràtic», el dia de la sentència als presos polítics catalans. Foto extreta de @HiginiaRoig.


Quatre senzilles paraules per posar en valor la increïble proposta del «Tsunami Democràtic» que representa un salt qualitatiu en relació a les estratègies de resistència i reivindicació que s'havien tirat endavant fins ara a Catalunya. Algunes persones, quan se'n va fer la presentació, hi van reaccionar amb notable escepticisme, el qual és humanament comprensible després dels dos anys de desenganys, reculades i paràlisis que portàvem a l'esquena. Jo m'imaginava que estaria impecablement organitzat -com les mobilitzacions promogudes per l'ANC, per exemple- però no esperava una marea  desbordant de determinació i fermesa com la que s'ha viscut a l'aeroport, sincerament. En aquests moments, considero que toca treure's el barret, malgrat que no sapiguem com avançarem a partir d'ara. 

Cal molt de coratge, intel·ligència i preparació per a tirar endavant una iniciativa colossal com la d'avui. No crec que l'haguem de menystenir alegrement. Si alguna cosa penso que ens ensenya aquest «procés» és que tot allò que fem cadascun de nosaltres, compta, per més irrellevant i ridícul que sembli de bon principi. Felicitats i gràcies als que ho heu fet possible, del primer a l'últim. Per a mi, aquesta ha estat la vertadera sorpresa de la jornada. Les sentències condemnatòries estaven escrites abans de començar el «judici» i, malauradament, van en la línia de la davallada imparable cap a l'autoritarisme de l'Estat espanyol, abocat a un pou de profunditats insondables. Afrontarem dies plens de dolor, de ben segur, però els carrers són vius i de vegades esclaten de manera imprevisible i gloriosa. Sí, se sent aquella inconfusible aroma dels mesos d'octubre. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Negació desadaptativa