Una estona a Urquinaona



Foto: Clara Esquena i Freixas. 


Després d'haver assistit a la colossal manifestació de cloenda de les Marxes per la Llibertat a Barcelona, em disposava a tornar cap a l'autobús de l'ANC de Palamós, aparcat a l'Estació del Nord. Per arribar-hi des de Plaça Catalunya, havia de passar per Urquinaona i allà em vaig topar, sense pretendre-ho, perquè aquestes situacions m'espanten, amb els aldarulls que acabaven de començar i culminarien amb una desoladora batalla campal, molt ben documentada per aquells professionals que van optar per quedar-se al peu del canó, malgrat que patien un elevat risc de sofrir detencions arbitràries, cops de porra, impactes amb bales de goma, intimidacions de grups nazis, atropellaments o atacs amb gasos lacrimògens. Darrerament, les nits a Barcelona ofereixen un ampli ventall de possibilitats. 

Eren quarts de set de la tarda. Hi havia una riuada de gent, Via Laietana avall (a la imatge); l'ambient no semblava especialment tens ni perillós, malgrat que els concentrats cantaven consignes contra la policia -res que no hagués presenciat abans, sense conseqüències remarcables. Hi vaig treure el nas una estona: es van sentir dos trets. Després va arribar un tercer tret i aleshores vaig accelerar el pas per estalviar-me l'enrenou imminent que s'intuïa però no ho vaig pas aconseguir. M'acompanyava una senyora gran, que estava menys alterada que jo. Vàrem veure com començaven les corredisses: el jovent sortia disparat, també des del carrer Trafalgar per allunyar-se de la zona i, en un tres i no res, Urquinaona va esdevenir un caos de lleteres circulant a gran velocitat i vianants atemorits que no sabien on amagar-se ni per on fugir. 

Vam aconseguir refugiar-nos en el local d'una cadena de menjar ràpid, on també s'hi van recollir una bona colla d'adolescents que suaven i panteixaven. Alguns trucaven als pares per informar-los de la seva ubicació, amb els ulls enganxats als vidres, mirant cap a la desbandada del carrer. Un de la colla ens va calmar: si era necessari ell ens acompanyaria fins on calgués. Em va cridar l'atenció un home amb un portàtil, que escrivia sense ni immutar-se en una taula, com si aquells aldarulls formessin part d'un món paral·lel. 

L'encarregat era un noi ben jove; ens va explicar que últimament es passava el dia afrontant situacions similars. Suposo que per evitar les aglomeracions o qui sap si per por que els agents hi entressin -ja havia passat en altres indrets- va abaixar la persiana gairebé del tot. Per davant nostre corrien més xavals cames ajudeu-me. Quan ens va semblar que havia arribat la calma, li vàrem demanar a l'encarregat que ens deixés sortir. «Això que ha passat són coses normals», va reflexionar resignat i aparentment tranquil. Vaig donar-li la mà per agrair-li el gest d'haver-nos acollit. No sé quina cara d'espant devíem fer però un vianant va ajudar-nos a creuar el carrer enmig dels desordres que renaixien. També li vaig apretar la mà ben fort: «moltes gràcies». La veritat és que aquella inesperada germanor va fer més digeribles els instants de pànic i avui els puc descriure amb relativa tranquil·litat. 

Un cop a la Ronda de Sant Pere, encara circulaven els vehicles policials però tot plegat estava més calmat i vàrem poder arribar a l'estació a l'hora prevista. A l'autobús, algunes companyes, esverades, van explicar que havien viscut una «aventura» similar. Abans de deixar definitivament enrere la ciutat, encara vàrem veure una furgoneta en flames. A aquelles alçades, el lliri estava completament socarrimat. Hem entrat en una etapa de «normal anormalitat», encara més acusada, a la qual correm el risc d'acostumar-nos. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Negació desadaptativa