diumenge, 24 d’abril de 2016

Prohibicionisme i droga, el peix que es mossega la cua





La sobtada defunció de Prince ha estat envoltada de polèmica per les informacions que apunten que uns dies abans de morir l'estrella va ser ingressada per una sobredosi. Les mateixes insinuacions sobre l'abús de substàncies es van realitzar després de la pèrdua de Michael Jackson. El prohibicionisme està estretament vinculat al tabú. És igualment sabut que la il·legalització incrementa la crueltat sanguinària dels càrtels i la repressió sobre els addictes però, som prou conscients que agreuja, de retruc, el drama de la dependència? Foto: Samir Hussein



No cal recórrer a exemples de famosos per adonar-se que determinats tipus de morts, per sobredosi o per suïcidi, posem per cas, tendeixen a ocultar-se en la nostra societat rere diferents màscares. És freqüent que es faci esment a alguna complicació mèdica però sense anomenar la causa que la va precipitar: "Va morir d'una parada cardiorespiratòria". Punt i final de la conversa.  El fet és que parlar obertament sobre la drogodependència d'alguna persona propera genera encara una gran incomoditat perquè les reaccions de rebuig formen part de la quotidianitat. Una cosa són els discursos políticament correctes que s'emeten de cara la galeria i una altra, ben diferent, la realitat de cada dia. Quan no es culpa la família dels hàbits del toxicòman és aquest mateix qui pot ésser el contenidor de múltiples prejudicis. Per aquest motiu, resulta complicat afrontar adequadament la problemàtica i també elaborar la pèrdua que finalment la pugui acompanyar.

La majoria de ciutadans ens sentim preocupats pel fàcil accés a la droga i no volem que se'n banalitzi el consum. Personalment, em disgusta sincerament que en determinats contextos s'emeti falsa propaganda sobre les suposades bondats de l'ús recreatiu del cànnabis, per exemple, però això no és incompatible amb el fet que sigui fermament partidària de la legalització. De totes les drogues. Precisament perquè són perilloses s'haurien de legalitzar. En el supòsit que la dinàmica prohibicionista hagués demostrat la seva efectivitat no dubtaria en recolzar-la ni un sol minut però l'evidència mostra justament el contrari. Si pensem en l'exemple de l'alcohol, una droga altament nociva, ho veurem clar. Ningú amb dos dits de front seria partidari actualment d'implantar la "llei seca" perquè els carrers s'omplissin de gàngsters i els licors de pèssima qualitat fessin estralls novament en la salut dels ciutadans. Si algun polític proposés la penalització de la beguda no el votarien ni els membres del seu propi partit i potser fins i tot resultaria sospitós de lucrar-se de sota mà d'alguna xarxa mafiosa.

En aquest sentit, celebro que a l'ONU es plantegi un canvi d'estratègia en la política mundial, que deixi enrere la nefasta criminalització, tot apostant per la salut i el respecte als drets humans. Tal com s'ha demostrat a bastament en altres països, es faria un pas de gegant si la irrecuperable fortuna que s'aboca en mesures repressives s'invertís en rehabilitació. Aquesta és la vertadera fórmula de l'èxit. És tan flagrant el fracàs de la guerra contra els estupefaents que fins i tot líders conservadors com el mexicà Peña Nieto s'han proposat emprendre mesures més flexibles al respecte. Per si algú encara en té dubtes -jo també els tenia- recomano el llibre  Tras el grito del periodista Johann Hari. No es tracta d'un text especialitzat sinó d'una investigació per a tots els públics, que es llegeix com un thriller fascinant. Hari es remunta als origens històrics de la guerra contra la droga i demostra com aquesta va resultar profundament destructiva a múltiples nivells. De la mà de diferents experts i testimonis colpidors, aporta arguments interessants, com el de la llei de ferro de la prohibició (pàgs. 294-295):

"Se ha comprobado que cuanto más se reprime el consumo de drogas, más fuertes son las sustancias que aparecen. El asedio al cannabis en la década de 1970 disparó el consumo de shunk y supershunk. La campaña contra la cocaína a comienzos de la década de 1980 trajo como consecuencia la aparición del crack, una variante de la anterior pero mucho más compacta. Muchos consumidores preferirían seguir tomando las drogas suaves, pero cuando se prohíben ya no pueden conseguirlas, así que se ven obligados a aceptar drogas más duras. 
Aquí es donde entra en juego la crisis de los opiáceos prescritos que veíamos antes, y a la luz de estos descubrimientos vamos a tener que contemplarla desde una óptica distinta. Cuando a un adicto al Oxycotin se le suprime su tratamiento, por regla general querrá seguir tomándolo a todo trance. Pero con la prohibición resulta muy difícil hacerse con un opiáceo menor como es este fármaco y, en cambio, será mucho más fácil conseguir una droga dura como la heroína. Así es como funciona el mercado de las drogas ilegales: es la ley de hierro de la prohibición. El doctor Hal Vorse, que trata adictos en Oklahoma City, me ilustra sobre las leyes económicas de este mercado con sumo detalle, como si todos los días se las explicaran a él sus pacientes. El Oxycotin, en el mercado negro, es tres veces más caro que la heroína y, por supuesto, no está al alcance de la mayoría de los adictos. Así es que, me dice el doctor, "se cambian a la heroína por pura economía"


En el camí d'empaitar de forma obsessiva la substància tòxica, apunta igualment Hari, ens oblidem que el ganxo químic és només una part menor de l'espiral de l'addicció -encara que els mitjans i l'entorn acadèmic pretenguin fer-nos creure el contrari, a través de l'omnipresent doctrina neuronal-. Per contra, quan es castiga i s'estigmatitza l'addicte s'aprofundeix en algunes de les arrels més pregones del problema: els processos traumàtics i l'aïllament social. D'aquesta xacra tampoc se'n deslliuren les estrelles mediàtiques, per descomptat, tot sovint envoltades de xacals que se'n volen aprofitar. El fet de parlar-ne desacomplexadament contribueix, si més no, al trencament del cercle viciós de l'abús i el prohibicionisme. Un peix que fa més de cent anys que es mossega la cua. 



Referència

  • Hari, J. (2015). Tras el grito. Barcelona: Paidós Contextos.





diumenge, 17 d’abril de 2016

La Jonquera, passat i present




Al costat de la fotografia del president Lluís Companys (1882-1940), al Museu Memorial de l'Exili, algú hi havia deixat una rosa amb una targeta, on s'hi podia llegir: "Amb un gran record i agraïment, descanseu en PAU". Foto: Clara Esquena.



Quan el viatjant es desplaça fins a La Jonquera a visitar-hi l'imprescindible Museu Memorial de l'Exili, com és evident, no es pot abstreure de l'entorn que l'acull, el qual descobreix, no sense amargor, sorprenentment degradat. Recordo quan en la meva infantesa la gent presumia d'haver-se desplaçat un cap de setmana fins a aquest poble de frontera, per adquirir-hi aquest o aquell producte exclusius, que eren complicats de trobar, a un determinat preu, a prop de casa. En retornar amb els paquets a sota del braç, al comprador l'envoltava una mena d'aurèola de nou ric que despertava certa enveja entre els conveïns. Eren temps d'eufòria econòmica i, encegats pel frenesí, no érem capaços de percebre què s'hi amagava,  a sota de la lluent superfície ni molt menys la pedregada que ens cauria al damunt unes dècades més endavant. Sigui com vulgui, aquella imatge idealitzada del carrer comercial del passat va xocar brutalment amb la del present, que ha esdevingut un gran establiment de productes de top manta. A banda de les botigues de tipus basar xinès, t'hi trobes restaurants amb menús turístics i terrassetes greixoses, on pots prendre-hi un cafè, mentre escoltes una versió instrumental d'una cançó de Glenn Medeiros. L'entorn és depriment; fa fortor d'ambientador caducat, de colònia barata.

Col·lapsada pels prejudicis, qui ho sap, cada cop que veia una colla de joves francesos malgirbats, amb cara de no haver aclucat l'ull en tota la nit, me'ls imaginava com a clients del macroprostíbul Paradise, ubicat al sòrdid polígon industrial dels afores, que han tingut l'ocurrència de batejar amb el nom de Gran Jonquera. Perceps pinxos de tota mena, amunt i avall del carrer i penses que es deuen haver fet els amos de la vila. En qualsevol cas, cal ser justos i reconèixer que les típiques imatges televisives, on es presenten dones prostituïdes, mig despullades, per tot arreu, no es corresponen en absolut amb allò que vaig veure. Tot rumiant, vaig entendre que potser no hi havia cap ruptura entre l'interior i l'exterior del museu, en la mesura que l'oblit del passat ens deu haver arrossegat cap a l'incert present. 

A La Jonquera, la realitat sembla deformada, grotesca, es veu accentuada en els defectes però són molts els pobles de la Costa Brava -i de tot Catalunya- que subsisteixen gràcies al turisme low cost i a negocis de dubtosa legalitat. En conjunt, val a dir que l'excursió paga la pena perquè et connecta amb una veritat profunda, malgrat l'aparent frivolitat del context. 

El recorregut per les incomptables històries que bateguen en les riuades de republicans que passaren per la Jonquera, al final de la Guerra Civil, són punyents i no en surts de la mateixa manera que n'has entrat. Ja fas molt si a la mitja hora de veure fotografies, escoltar àudios i contemplar pintures no et cauen les llàgrimes, sense poder-les contenir. La cruesa dels esdeveniments, inevitablement, et fa veure que la història es repeteix i aquells que fugien ahir de l'horror bèl·lic són avui sirians, iraquians i tants altres ciutadans del món que han vist trencat el seu somni de convivència. Se'n podrien destacar moltes coses de la visita però a mi sempre em commou i em meravella la tenacitat per preservar els records de la barbàrie, tot i la indescriptible duresa del moment. Per citar-ne només alguns: Josep Narro i Josep Bartolí -l'enamorat de Frida Kahlo- van retratar l'infern dels camps de concentració francesos;  Agustí Centelles va guardar la mítica maleta amb les fotografies fins a la mort del dictador i Francesc Boix va aconseguir treure els negatius de Mathausen -que foren decisius en els judicis de Nuremberg-; el mateix malson nazi el relatà literàriament Joaquim Amat-Piniella. Potser alguns catalans que s'han hagut d'exiliar per motius econòmics se sentirien encara representats en aquestes paraules d'Antoni Rovira i Virgili a la frontera, que deixà escrites en l'obra Els darrers dies de la Catalunya Republicana i estan estampades a la paret de l'últim tram de l'exposició:


"Prou sabem que aquesta part de França a on hem entrat encara és Catalunya. Però ara la ratlla oficial té una significació vera. Sortim d'un Estat i entrem en un altre; sortim d'un país en guerra i entrem en un país en pau; sortim de la persecució de l'enemic i entrem en la protecció d'una altra sobirania. (...) La recança es barreja amb l'alegria. Ens trobem a resguard i estem salvats personalment, però som a l'exili.
-Ací no arribaran els franquistes! Diu un de la colla.
I els pits s'eixamplen en un respir més llarg.
Un altre diu:
-Potser no podrem tornar mai més a Catalunya!
I els pits s'estrenyen novament"




diumenge, 10 d’abril de 2016

Psicoanàlisi i autisme: una relació conflictiva


Un nen diagnosticat d'autisme en una sessió de teràpia. Imatge extreta de marcus.org


En aquest blog, hem denunciat en repetides ocasions la presència hegemònica de la perspectiva biologicista a l'hora de tractar els problemes psicològics; tanmateix, aquest no és l'únic enfocament que ha estat objecte de crítiques. La riquesa de perspectives terapèutiques en psicologia és un avantatge, en molts sentits, però cal saber matisar. Sense anar gaire lluny, el passat 2 d'abril es va celebrar el dia internacional de la conscienciació sobre l'autisme i a Catalunya es va tornar a revifar la polèmica sobre la forta presència de la psicoanàlisi en els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP), que formen part del sistema públic i, en conseqüència, reben subvencions de la Generalitat. 

La manca d'evidència científica que avali la important implantació d'aquesta teràpia va ser denunciada de forma contundent per associacions com APRENEM, els membres de la qual no van dubtar en demanar-ne la retirada, tot apostant per abordatges que hagin demostrat de forma fefaent la seva eficàcia, com els de tipus conductual. L'any passat, aquesta reivindicació va rebre el recolzament de milers de persones i també de nombroses entitats però va ser rebatuda per una altra associació que defensa el mètode psicoanalític. Als mitjans, van aparèixer arguments a favor i en contra de cadascun dels models, tant per part dels terapeutes que els subscriuen com de les famílies afectades. La Generalitat, per la seva banda, no es mulla en cap direcció i aposta per la conciliació entre les dues principals escoles psicoterapèutiques.


Malgrat que pugui semblar una controvèrsia recent, la psicoanàlisi ha estat en altres ocasions en l'ull de l'huracà per la seva visió de les causes de l'autisme infantil. A grans trets, la institució fundada per Freud atribuïria la reclosió del menor en el seu món intern a una reacció defensiva, davant d'un entorn traumàtic. És a dir, que apostaria clarament per les arrels emocionals del problema. Potser una de les teories més controvertides va ser la del psicoanalista austríac Bruno Bettelheim (1903-1990) que va encunyar el terme de "mares nevera" per reforçar la idea que la fredor emocional materna es trobaria en l'origen del sofriment autista. El fet que aquest autor passés uns anys captiu en els camps de concentració nazis de Dachau i Buchenwald el va portar a establir una injustificable analogia amb la duresa de les condicions de vida sofertes i la desconnexió dels presoners amb l'entorn o bé l'aliança establerta amb els torturadors. 

El fet d'apuntar cap a l'univers immediat de la criatura va provocar que molts progenitors se sentissin criminalitzats per la dificultat dels fills a l'hora de desenvolupar habilitats socials, comunicar-se verbalment amb els altres o adquirir determinades conductes. Malgrat que va gaudir d'un gran prestigi durant la seva vida, per l'èxit de la psicoanàlisi als Estats Units, Bettelheim va ser acusat després de mort de maltractaments, abusos sexuals i plagi de les idees d'altres autors com Kanner, que van saber rectificar a temps. Els caríssims tractaments que emprava al seu centre de teràpia Ortogènica de Chicago estan avui desacreditats arreu.


Val a dir que aquesta no és l'única explicació que ha despertat virulentes controvèrsies -de ben segur que teniu present el debat sobre les vacunes i el possible paper d'aquestes en l'aparició de l'autisme-.  Amb la finalitat d'explicar l'alarmant increment de casos apareguts d'ençà de la dècada de 1980 s'ha apuntat també a l'augment dels criteris diagnòstics, la predisposició genètica, l'edat dels pares, a diferents esdeveniments prenatals, a les infeccions i a la presència perllongada dels infants davant de la televisió (projecte Cornell). Cap d'aquestes hipòtesis s'ha deslliurat de la tempesta de previsibles objeccions.


 Per altra banda, l'etiologia no és l'únic motiu de discussió sinó que existeixen dificultats a l'hora de delimitar clarament el diagnòstic, que de vegades es confon amb diverses condicions mèdiques o amb discapacitats intel·lectuals. Estem, sens dubte, davant d'un panorama complex (Coto, 2007) i per això no és estranya aquesta enrevessada pluralitat d'enfocaments. Potser ens cal reconèixer que la desorientació teòrica i la iatrogènia han format més part de la història de la psicologia del que ens agradaria admetre. No és sobrer recordar i aplicar la famosa màxima, segons la qual, abans que res, és millor no perjudicar. La humilitat no és pas una mala companya, si de debò volem millorar la relació amb l'ambient que ens interpel·la.



Referència:







dissabte, 2 d’abril de 2016

Germanwings, un any més tard


 
Imatge extreta d’elpais.com


Hi ha notícies que tens la impressió que van succeir fa quatre dies i quan te n’adones ja ha transcorregut un any d’ençà que les vas llegir per primera vegada. Després de l’accident aeri de Germanwings, el 24 de març de 2015, en el qual perderen la vida cent quaranta-quatre passatgers, dos pilots i quatre membres de la tripulació, ens vàrem fer ressò en aquest blog d’algunes de les precipitades conclusions a les quals s’havia arribat sobre les causes del sinistre, abans que s’hagués analitzat el contingut de la segona caixa negra.

El fet de carregar-li el mort a Andreas Lubitz de manera sobtada aixecava algunes sospites, sobretot perquè amb anterioritat ja s’havia recorregut a argúcies similars, per part de governs, asseguradores i grans companyies, amb la finalitat d’espolsar-se del damunt les importants responsabilitats derivades de diverses catàstrofes. Però potser el fet més execrable va ser el sensacionalista tractament mediàtic del succés, que donava per fet el binomi “trastorn mental-tendències homicides”, quan en realitat no existeix cap evidència científica que estableixi una relació de causa efecte provada entre els problemes psicològics i la violència criminal.

Per altra banda, a l’hora de prevenir futures tragèdies, s’insistia obsessivament en les mesures de seguretat a les cabines i en les proves mèdiques que haurien de superar els pilots, tot obviant que l’extrema pressió laboral derivada de la precarietat, que s’està estenent en els vols de baix cost en aquesta salvatge etapa del capitalisme, també és susceptible de precipitar accidents, com els que es produeixen com a conseqüència dels errors humans. Les mancances en les empreses han tornat a emergir, per cert, en el debat generat al voltant del colpidor accident d’autocar ocorregut a l’AP7 a Tarragona, on hi van morir tretze estudiants de diverses nacionalitats, i arran del qual hom s’ha preguntat perquè no hi havia dos conductors en comptes d’un de sol, a l’hora de realitzar el monòton trajecte nocturn. No afirmo que aquest sigui el cas però val a dir que, en els processos de privatització i de retallades, la multiplicació dels accidents és habitual, un fet que ja s’ha constatat a bastament en altres països, com ara l’Argentina o el Regne Unit.

Fos quina fos el vertader origen de l’accident de Germanwings –personalment, segueixo sense confiar en la versió oficial-, un altre element de controvèrsia rellevant i que paga la pena tenir en compte ha estat la medicació que prenia el copilot en el moment d’estavellar suposadament l’aparell als Alps. La llista de psicofàrmacs prescrits a Lubitz incloïa antidepressius (Citalopram i  Mirtazapina) i també hipnòtics (Zopiclone). Segons ha publicat recentment el diari alemany Bild el jove consumia la dosi més elevada possible de Mirtazapina i dues setmanes abans de la tragèdia s’havia queixat al seu psiquiatre, a través d’un correu electrònic, que aquesta li provocava sensació de pànic, pel temor a perdre la feina a causa de les mancances visuals, alhora que es planyia de no poder descansar prou a la nit.

Entre els possibles efectes secundaris de la Mirtazapina hi trobem justament l’ansietat, la confusió, els pensaments autolesius, els somnis “estranys” i els problemes de visió. En una de les emissions del programa de TV3 60 minuts, que portava per títol La cara fosca d’una pastilla, s’hi exposaven casos detallats de suïcidis i homicidis, ocorreguts principalment als Estats Units, en els quals el Prozac hi podia haver jugat un paper decisiu. Insisteixo en què dubto que mai es pugui determinar amb certesa si  els psicofàrmacs en qüestió van tenir quelcom a veure en la suposada pulsió assassina del copilot però, en qualsevol cas, els perills derivats del consum d’antidepressius sí que han estat establerts de forma fefaent per diverses investigacions, a partir de les quals s’alerta especialment de l’ús que en fan persones cada cop més joves, entre les quals infants i adolescents. La creixent psiquiatrització dels problemes dels menors comporta greus riscos i aquest és un dels més importants. Encara que mai s’arribi a dilucidar la veritat, benvingut sigui el debat, si aquest ens ajuda a frenar la perillosa dinàmica de la medicalització del sofriment. A través de mesures concretes i d'eficàcia provada, serem capaços de prevenir futures desgràcies. Encara hi som a temps.