diumenge, 17 d’abril de 2016

La Jonquera, passat i present




Al costat de la fotografia del president Lluís Companys (1882-1940), al Museu Memorial de l'Exili, algú hi havia deixat una rosa amb una targeta, on s'hi podia llegir: "Amb un gran record i agraïment, descanseu en PAU". Foto: Clara Esquena.



Quan el viatjant es desplaça fins a La Jonquera a visitar-hi l'imprescindible Museu Memorial de l'Exili, com és evident, no es pot abstreure de l'entorn que l'acull, el qual descobreix, no sense amargor, sorprenentment degradat. Recordo quan en la meva infantesa la gent presumia d'haver-se desplaçat un cap de setmana fins a aquest poble de frontera, per adquirir-hi aquest o aquell producte exclusius, que eren complicats de trobar, a un determinat preu, a prop de casa. En retornar amb els paquets a sota del braç, al comprador l'envoltava una mena d'aurèola de nou ric que despertava certa enveja entre els conveïns. Eren temps d'eufòria econòmica i, encegats pel frenesí, no érem capaços de percebre què s'hi amagava,  a sota de la lluent superfície ni molt menys la pedregada que ens cauria al damunt unes dècades més endavant. Sigui com vulgui, aquella imatge idealitzada del carrer comercial del passat va xocar brutalment amb la del present, que ha esdevingut un gran establiment de productes de top manta. A banda de les botigues de tipus basar xinès, t'hi trobes restaurants amb menús turístics i terrassetes greixoses, on pots prendre-hi un cafè, mentre escoltes una versió instrumental d'una cançó de Glenn Medeiros. L'entorn és depriment; fa fortor d'ambientador caducat, de colònia barata.

Col·lapsada pels prejudicis, qui ho sap, cada cop que veia una colla de joves francesos malgirbats, amb cara de no haver aclucat l'ull en tota la nit, me'ls imaginava com a clients del macroprostíbul Paradise, ubicat al sòrdid polígon industrial dels afores, que han tingut l'ocurrència de batejar amb el nom de Gran Jonquera. Perceps pinxos de tota mena, amunt i avall del carrer i penses que es deuen haver fet els amos de la vila. En qualsevol cas, cal ser justos i reconèixer que les típiques imatges televisives, on es presenten dones prostituïdes, mig despullades, per tot arreu, no es corresponen en absolut amb allò que vaig veure. Tot rumiant, vaig entendre que potser no hi havia cap ruptura entre l'interior i l'exterior del museu, en la mesura que l'oblit del passat ens deu haver arrossegat cap a l'incert present. 

A La Jonquera, la realitat sembla deformada, grotesca, es veu accentuada en els defectes però són molts els pobles de la Costa Brava -i de tot Catalunya- que subsisteixen gràcies al turisme low cost i a negocis de dubtosa legalitat. En conjunt, val a dir que l'excursió paga la pena perquè et connecta amb una veritat profunda, malgrat l'aparent frivolitat del context. 

El recorregut per les incomptables històries que bateguen en les riuades de republicans que passaren per la Jonquera, al final de la Guerra Civil, són punyents i no en surts de la mateixa manera que n'has entrat. Ja fas molt si a la mitja hora de veure fotografies, escoltar àudios i contemplar pintures no et cauen les llàgrimes, sense poder-les contenir. La cruesa dels esdeveniments, inevitablement, et fa veure que la història es repeteix i aquells que fugien ahir de l'horror bèl·lic són avui sirians, iraquians i tants altres ciutadans del món que han vist trencat el seu somni de convivència. Se'n podrien destacar moltes coses de la visita però a mi sempre em commou i em meravella la tenacitat per preservar els records de la barbàrie, tot i la indescriptible duresa del moment. Per citar-ne només alguns: Josep Narro i Josep Bartolí -l'enamorat de Frida Kahlo- van retratar l'infern dels camps de concentració francesos;  Agustí Centelles va guardar la mítica maleta amb les fotografies fins a la mort del dictador i Francesc Boix va aconseguir treure els negatius de Mathausen -que foren decisius en els judicis de Nuremberg-; el mateix malson nazi el relatà literàriament Joaquim Amat-Piniella. Potser alguns catalans que s'han hagut d'exiliar per motius econòmics se sentirien encara representats en aquestes paraules d'Antoni Rovira i Virgili a la frontera, que deixà escrites en l'obra Els darrers dies de la Catalunya Republicana i estan estampades a la paret de l'últim tram de l'exposició:


"Prou sabem que aquesta part de França a on hem entrat encara és Catalunya. Però ara la ratlla oficial té una significació vera. Sortim d'un Estat i entrem en un altre; sortim d'un país en guerra i entrem en un país en pau; sortim de la persecució de l'enemic i entrem en la protecció d'una altra sobirania. (...) La recança es barreja amb l'alegria. Ens trobem a resguard i estem salvats personalment, però som a l'exili.
-Ací no arribaran els franquistes! Diu un de la colla.
I els pits s'eixamplen en un respir més llarg.
Un altre diu:
-Potser no podrem tornar mai més a Catalunya!
I els pits s'estrenyen novament"