Prohibicionisme i droga, el peix que es mossega la cua





La sobtada defunció de Prince ha estat envoltada de polèmica per les informacions que apunten que uns dies abans de morir l'estrella va ser ingressada per una sobredosi. Les mateixes insinuacions sobre l'abús de substàncies es van realitzar després de la pèrdua de Michael Jackson. El prohibicionisme està estretament vinculat al tabú. És igualment sabut que la il·legalització incrementa la crueltat sanguinària dels càrtels i la repressió sobre els addictes però, som prou conscients que agreuja, de retruc, el drama de la dependència? Foto: Samir Hussein



No cal recórrer a exemples de famosos per adonar-se que determinats tipus de morts, per sobredosi o per suïcidi, posem per cas, tendeixen a ocultar-se en la nostra societat rere diferents màscares. És freqüent que es faci esment a alguna complicació mèdica però sense anomenar la causa que la va precipitar: "Va morir d'una parada cardiorespiratòria". Punt i final de la conversa.  El fet és que parlar obertament sobre la drogodependència d'alguna persona propera genera encara una gran incomoditat perquè les reaccions de rebuig formen part de la quotidianitat. Una cosa són els discursos políticament correctes que s'emeten de cara la galeria i una altra, ben diferent, la realitat de cada dia. Quan no es culpa la família dels hàbits del toxicòman és aquest mateix qui pot ésser el contenidor de múltiples prejudicis. Per aquest motiu, resulta complicat afrontar adequadament la problemàtica i també elaborar la pèrdua que finalment la pugui acompanyar.

La majoria de ciutadans ens sentim preocupats pel fàcil accés a la droga i no volem que se'n banalitzi el consum. Personalment, em disgusta sincerament que en determinats contextos s'emeti falsa propaganda sobre les suposades bondats de l'ús recreatiu del cànnabis, per exemple, però això no és incompatible amb el fet que sigui fermament partidària de la legalització. De totes les drogues. Precisament perquè són perilloses s'haurien de legalitzar. En el supòsit que la dinàmica prohibicionista hagués demostrat la seva efectivitat no dubtaria en recolzar-la ni un sol minut però l'evidència mostra justament el contrari. Si pensem en l'exemple de l'alcohol, una droga altament nociva, ho veurem clar. Ningú amb dos dits de front seria partidari actualment d'implantar la "llei seca" perquè els carrers s'omplissin de gàngsters i els licors de pèssima qualitat fessin estralls novament en la salut dels ciutadans. Si algun polític proposés la penalització de la beguda no el votarien ni els membres del seu propi partit i potser fins i tot resultaria sospitós de lucrar-se de sota mà d'alguna xarxa mafiosa.

En aquest sentit, celebro que a l'ONU es plantegi un canvi d'estratègia en la política mundial, que deixi enrere la nefasta criminalització, tot apostant per la salut i el respecte als drets humans. Tal com s'ha demostrat a bastament en altres països, es faria un pas de gegant si la irrecuperable fortuna que s'aboca en mesures repressives s'invertís en rehabilitació. Aquesta és la vertadera fórmula de l'èxit. És tan flagrant el fracàs de la guerra contra els estupefaents que fins i tot líders conservadors com el mexicà Peña Nieto s'han proposat emprendre mesures més flexibles al respecte. Per si algú encara en té dubtes -jo també els tenia- recomano el llibre  Tras el grito del periodista Johann Hari. No es tracta d'un text especialitzat sinó d'una investigació per a tots els públics, que es llegeix com un thriller fascinant. Hari es remunta als origens històrics de la guerra contra la droga i demostra com aquesta va resultar profundament destructiva a múltiples nivells. De la mà de diferents experts i testimonis colpidors, aporta arguments interessants, com el de la llei de ferro de la prohibició (pàgs. 294-295):

"Se ha comprobado que cuanto más se reprime el consumo de drogas, más fuertes son las sustancias que aparecen. El asedio al cannabis en la década de 1970 disparó el consumo de shunk y supershunk. La campaña contra la cocaína a comienzos de la década de 1980 trajo como consecuencia la aparición del crack, una variante de la anterior pero mucho más compacta. Muchos consumidores preferirían seguir tomando las drogas suaves, pero cuando se prohíben ya no pueden conseguirlas, así que se ven obligados a aceptar drogas más duras. 
Aquí es donde entra en juego la crisis de los opiáceos prescritos que veíamos antes, y a la luz de estos descubrimientos vamos a tener que contemplarla desde una óptica distinta. Cuando a un adicto al Oxycotin se le suprime su tratamiento, por regla general querrá seguir tomándolo a todo trance. Pero con la prohibición resulta muy difícil hacerse con un opiáceo menor como es este fármaco y, en cambio, será mucho más fácil conseguir una droga dura como la heroína. Así es como funciona el mercado de las drogas ilegales: es la ley de hierro de la prohibición. El doctor Hal Vorse, que trata adictos en Oklahoma City, me ilustra sobre las leyes económicas de este mercado con sumo detalle, como si todos los días se las explicaran a él sus pacientes. El Oxycotin, en el mercado negro, es tres veces más caro que la heroína y, por supuesto, no está al alcance de la mayoría de los adictos. Así es que, me dice el doctor, "se cambian a la heroína por pura economía"


En el camí d'empaitar de forma obsessiva la substància tòxica, apunta igualment Hari, ens oblidem que el ganxo químic és només una part menor de l'espiral de l'addicció -encara que els mitjans i l'entorn acadèmic pretenguin fer-nos creure el contrari, a través de l'omnipresent doctrina neuronal-. Per contra, quan es castiga i s'estigmatitza l'addicte s'aprofundeix en algunes de les arrels més pregones del problema: els processos traumàtics i l'aïllament social. D'aquesta xacra tampoc se'n deslliuren les estrelles mediàtiques, per descomptat, tot sovint envoltades de xacals que se'n volen aprofitar. El fet de parlar-ne desacomplexadament contribueix, si més no, al trencament del cercle viciós de l'abús i el prohibicionisme. Un peix que fa més de cent anys que es mossega la cua. 



Referència

  • Hari, J. (2015). Tras el grito. Barcelona: Paidós Contextos.





Comentaris