Psicoanàlisi i autisme: una relació conflictiva


Un nen diagnosticat d'autisme en una sessió de teràpia. Imatge extreta de marcus.org


En aquest blog, hem denunciat en repetides ocasions la presència hegemònica de la perspectiva biologicista a l'hora de tractar els problemes psicològics; tanmateix, aquest no és l'únic enfocament que ha estat objecte de crítiques. La riquesa de perspectives terapèutiques en psicologia és un avantatge, en molts sentits, però cal saber matisar. Sense anar gaire lluny, el passat 2 d'abril es va celebrar el dia internacional de la conscienciació sobre l'autisme i a Catalunya es va tornar a revifar la polèmica sobre la forta presència de la psicoanàlisi en els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP), que formen part del sistema públic i, en conseqüència, reben subvencions de la Generalitat. 

La manca d'evidència científica que avali la important implantació d'aquesta teràpia va ser denunciada de forma contundent per associacions com APRENEM, els membres de la qual no van dubtar en demanar-ne la retirada, tot apostant per abordatges que hagin demostrat de forma fefaent la seva eficàcia, com els de tipus conductual. L'any passat, aquesta reivindicació va rebre el recolzament de milers de persones i també de nombroses entitats però va ser rebatuda per una altra associació que defensa el mètode psicoanalític. Als mitjans, van aparèixer arguments a favor i en contra de cadascun dels models, tant per part dels terapeutes que els subscriuen com de les famílies afectades. La Generalitat, per la seva banda, no es mulla en cap direcció i aposta per la conciliació entre les dues principals escoles psicoterapèutiques.


Malgrat que pugui semblar una controvèrsia recent, la psicoanàlisi ha estat en altres ocasions en l'ull de l'huracà per la seva visió de les causes de l'autisme infantil. A grans trets, la institució fundada per Freud atribuïria la reclosió del menor en el seu món intern a una reacció defensiva, davant d'un entorn traumàtic. És a dir, que apostaria clarament per les arrels emocionals del problema. Potser una de les teories més controvertides va ser la del psicoanalista austríac Bruno Bettelheim (1903-1990) que va encunyar el terme de "mares nevera" per reforçar la idea que la fredor emocional materna es trobaria en l'origen del sofriment autista. El fet que aquest autor passés uns anys captiu en els camps de concentració nazis de Dachau i Buchenwald el va portar a establir una injustificable analogia amb la duresa de les condicions de vida sofertes i la desconnexió dels presoners amb l'entorn o bé l'aliança establerta amb els torturadors. 

El fet d'apuntar cap a l'univers immediat de la criatura va provocar que molts progenitors se sentissin criminalitzats per la dificultat dels fills a l'hora de desenvolupar habilitats socials, comunicar-se verbalment amb els altres o adquirir determinades conductes. Malgrat que va gaudir d'un gran prestigi durant la seva vida, per l'èxit de la psicoanàlisi als Estats Units, Bettelheim va ser acusat després de mort de maltractaments, abusos sexuals i plagi de les idees d'altres autors com Kanner, que van saber rectificar a temps. Els caríssims tractaments que emprava al seu centre de teràpia Ortogènica de Chicago estan avui desacreditats arreu.


Val a dir que aquesta no és l'única explicació que ha despertat virulentes controvèrsies -de ben segur que teniu present el debat sobre les vacunes i el possible paper d'aquestes en l'aparició de l'autisme-.  Amb la finalitat d'explicar l'alarmant increment de casos apareguts d'ençà de la dècada de 1980 s'ha apuntat també a l'augment dels criteris diagnòstics, la predisposició genètica, l'edat dels pares, a diferents esdeveniments prenatals, a les infeccions i a la presència perllongada dels infants davant de la televisió (projecte Cornell). Cap d'aquestes hipòtesis s'ha deslliurat de la tempesta de previsibles objeccions.


 Per altra banda, l'etiologia no és l'únic motiu de discussió sinó que existeixen dificultats a l'hora de delimitar clarament el diagnòstic, que de vegades es confon amb diverses condicions mèdiques o amb discapacitats intel·lectuals. Estem, sens dubte, davant d'un panorama complex (Coto, 2007) i per això no és estranya aquesta enrevessada pluralitat d'enfocaments. Potser ens cal reconèixer que la desorientació teòrica i la iatrogènia han format més part de la història de la psicologia del que ens agradaria admetre. No és sobrer recordar i aplicar la famosa màxima, segons la qual, abans que res, és millor no perjudicar. La humilitat no és pas una mala companya, si de debò volem millorar la relació amb l'ambient que ens interpel·la.



Referència:







Comentaris