Germanwings, un any més tard


 
Imatge extreta d’elpais.com


Hi ha notícies que tens la impressió que van succeir fa quatre dies i quan te n’adones ja ha transcorregut un any d’ençà que les vas llegir per primera vegada. Després de l’accident aeri de Germanwings, el 24 de març de 2015, en el qual perderen la vida cent quaranta-quatre passatgers, dos pilots i quatre membres de la tripulació, ens vàrem fer ressò en aquest blog d’algunes de les precipitades conclusions a les quals s’havia arribat sobre les causes del sinistre, abans que s’hagués analitzat el contingut de la segona caixa negra.

El fet de carregar-li el mort a Andreas Lubitz de manera sobtada aixecava algunes sospites, sobretot perquè amb anterioritat ja s’havia recorregut a argúcies similars, per part de governs, asseguradores i grans companyies, amb la finalitat d’espolsar-se del damunt les importants responsabilitats derivades de diverses catàstrofes. Però potser el fet més execrable va ser el sensacionalista tractament mediàtic del succés, que donava per fet el binomi “trastorn mental-tendències homicides”, quan en realitat no existeix cap evidència científica que estableixi una relació de causa efecte provada entre els problemes psicològics i la violència criminal.

Per altra banda, a l’hora de prevenir futures tragèdies, s’insistia obsessivament en les mesures de seguretat a les cabines i en les proves mèdiques que haurien de superar els pilots, tot obviant que l’extrema pressió laboral derivada de la precarietat, que s’està estenent en els vols de baix cost en aquesta salvatge etapa del capitalisme, també és susceptible de precipitar accidents, com els que es produeixen com a conseqüència dels errors humans. Les mancances en les empreses han tornat a emergir, per cert, en el debat generat al voltant del colpidor accident d’autocar ocorregut a l’AP7 a Tarragona, on hi van morir tretze estudiants de diverses nacionalitats, i arran del qual hom s’ha preguntat perquè no hi havia dos conductors en comptes d’un de sol, a l’hora de realitzar el monòton trajecte nocturn. No afirmo que aquest sigui el cas però val a dir que, en els processos de privatització i de retallades, la multiplicació dels accidents és habitual, un fet que ja s’ha constatat a bastament en altres països, com ara l’Argentina o el Regne Unit.

Fos quina fos el vertader origen de l’accident de Germanwings –personalment, segueixo sense confiar en la versió oficial-, un altre element de controvèrsia rellevant i que paga la pena tenir en compte ha estat la medicació que prenia el copilot en el moment d’estavellar suposadament l’aparell als Alps. La llista de psicofàrmacs prescrits a Lubitz incloïa antidepressius (Citalopram i  Mirtazapina) i també hipnòtics (Zopiclone). Segons ha publicat recentment el diari alemany Bild el jove consumia la dosi més elevada possible de Mirtazapina i dues setmanes abans de la tragèdia s’havia queixat al seu psiquiatre, a través d’un correu electrònic, que aquesta li provocava sensació de pànic, pel temor a perdre la feina a causa de les mancances visuals, alhora que es planyia de no poder descansar prou a la nit.

Entre els possibles efectes secundaris de la Mirtazapina hi trobem justament l’ansietat, la confusió, els pensaments autolesius, els somnis “estranys” i els problemes de visió. En una de les emissions del programa de TV3 60 minuts, que portava per títol La cara fosca d’una pastilla, s’hi exposaven casos detallats de suïcidis i homicidis, ocorreguts principalment als Estats Units, en els quals el Prozac hi podia haver jugat un paper decisiu. Insisteixo en què dubto que mai es pugui determinar amb certesa si  els psicofàrmacs en qüestió van tenir quelcom a veure en la suposada pulsió assassina del copilot però, en qualsevol cas, els perills derivats del consum d’antidepressius sí que han estat establerts de forma fefaent per diverses investigacions, a partir de les quals s’alerta especialment de l’ús que en fan persones cada cop més joves, entre les quals infants i adolescents. La creixent psiquiatrització dels problemes dels menors comporta greus riscos i aquest és un dels més importants. Encara que mai s’arribi a dilucidar la veritat, benvingut sigui el debat, si aquest ens ajuda a frenar la perillosa dinàmica de la medicalització del sofriment. A través de mesures concretes i d'eficàcia provada, serem capaços de prevenir futures desgràcies. Encara hi som a temps.






Comentaris

Caram, quina por, jo fa molt de temps que prenc Mirtazapina per a poder dormir i no sento cap efecte secundari, només em fa venir son. Però reconec que estic una mica sobremedicat. El teu article m'ha angoixat una mica.. Ara he començat a anar a un psicòleg i intentar reconduir la situació. Per cert, sobre GermanWings, totalment d'acord amb la percepció que té la societat del que anomenes “trastorn mental-tendències homicides”. Em va fer molta ràbia al seu moment el to sensacionalista del cas.

Salut
Hola, Distímic Optimista: gràcies per la teva aportació. No tothom reacciona de la mateixa manera amb els psicofàrmacs; no cal angoixar-se però tampoc s'han de subestimar els efectes secundaris. Hi ha moltes persones que entren (o són empeses) a la "roda de la medicació" i després els resulta realment complicat poder-ne sortir perquè el nivell de dependència al qual han arribat és altíssim. Per altra banda, no es pot deixar tot de cop, de manera anàrquica i sense supervisió, atès que en aquests casos també existeixen riscos.

De tota manera, el debat va molt més enllà de les conseqüències adverses de les pastilles i qüestiona els mètodes "terapèutics" psiquiàtrics des dels seus fonaments perquè no està demostrat en absolut que la causa dels problemes psicològics (que no malalties mentals) es trobi en cap desequilibri neuroquímic sinó que es tracta d'una de les nombroses fal·làcies que circula pels consultoris sense parar i que alimenta interessos diversos. Quan un profesional treballa de forma ética i acurada el que li sol passar és que ben aviat perd de vista els seus clients, la qual cosa no succeeix quan has "fidelitzat" un usuari a través de les receptes, les quals acudirà puntualment a recollir quan li toqui, etcètera. Espero que en el futur es vegin aquestes pràctiques inhumanes com l'aberració d'un passat tenebrós, que ha quedat definitivament enrere.

Finalment, crec que l'aportació que fan les persones que han estat víctimes d'aquestes i altres cruels intervencions és clau a l'hora de promoure un canvi de tendència. Hi ha nombrosos precedents històrics de pacients que han reaccionat davant dels maltractaments psiquiàtrics i han aconseguit canvis assistencials importants. Actualment, existeix el "Moviment dels Supervivents de la Psiquiatria" que també es mou activament en aquesta direcció. La veu dels afectats, malgrat que indispensable, és la gran oblidada en aquest afer i si no es persisteix en les denúncies, les reivindicacions s'acaben oblidant. Aquí, els mitjans de comunicació també hi tenen una part de responsabilitat...


Fins la propera,


Josep ha dit…
No considero que s'hagin de fer massa escarafalls per haver-se hagut de passar tres mesos en un psiquiàtric de la teva ciutat. He aporatt un comentari que no m'ha cabut aquí al meu blo amb data d'avui.

O ets un elegit i iluminat i pots oferir els teus serveis o ets una víctima i l'unic que se m'acut podria quedarte per fer era tornar a néixer. Rumiat'ho abans de mullarte massa més.

Pensa en salut.

No t'amunineis per el spicòleg. A Calatunya no pot fer receptes cap i si ho fa no vagis a buscar-ho a una farmàcia. Oi que m'entens. Saps que per obrit una farmàcia cal tenir una llicencia i que malgrat tot no tothom qui en te´ una de llicencia la pot obrir a on vulgui i pugui i que cal un permís de l'ajuntament i seguri una estricta normativa i que i que...

No preocuparse pel el que no ens afecta diu molt de la nostra condició humana. am el dovlbe sentit.