dimecres, 9 de març de 2016

TDPM: la misogínia psiquiàtrica es recicla



Fotografia de Sarah Anne Ward, extreta del blog The Periodical

La nova edició de Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria és com una capsa de ràncies sorpreses. Cada vegada que obres el DSM-V i estires fil d’una categoria diagnòstica descobreixes una polèmica sismològica de grau 7 en l’escala de Richter. Recentment, hem deixat constància en aquest blog de les importants repercussions legals implicades en les modificacions vinculades al comportament pedòfil, les quals poden induir a l’aparició de falsos positius i als conseqüents eximents en la condemna que es contemplen en el codi penal pels casos ens els quals l’agressor és suposadament incapaç de frenar l’impuls de violar els infants.

Quant a les noves patologies que hi apareixen, ensopeguem amb una controvertida etiqueta en l’apartat de Trastorns de l’Estat d’Ànim, que també ha estat objecte de dures crítiques, per part del moviment feminista: el Trastorn Disfòric Premenstrual  (TDPM), que ha passat d’estar inclòs en l’apèndix B del DSM-IV a formar part d'una categoria completa en el DSM-V. En aquesta s’hi inclouen queixes com la irritabilitat, l’enuig, l’augment dels conflictes interpersonals, l’ansietat intensa, la tensió i la sensació d’estar “superada” o “fora de control”. També es descriuen símptomes relacionats amb l’angoixa, així com les interferències en la vida laboral, interpersonal, acadèmica o social. Com és habitual, els mitjans de comunicació reforcen aquest enfocament perquè tinguem ben clar l’origen biològic –i per tant tractable a través de remeis mèdics- del nostre malestar psicològic, sense fer cap al·lusió significativa als factors etiològics de l'entorn, susceptibles de ser modificats a través de l’acció personal i col·lectiva. Així, per exemple, una mare soltera que tingui un parell de feines precàries i cobri un 20% menys que els seus companys homes és susceptible de quedar “atrapada” en aquesta descripció, fet que invisibilitzaria les injustícies estructurals vinculades al seu sofriment. Una possibilitat gens menyspreable si tenim en compte l’enorme influència d’aquest manual, que no s’anomena per casualitat “la Bíblia de la psiquiatria”.

Tal com apunta Skott-Myhre (2016), cal tenir en compte dos components essencials a l’hora de valorar el TDPM: 1.) el fet que està dirigit a dones en edat fèrtil (mares potencials) i 2.) que patologitza qualsevol afecte que pugui interferir en el treball, l’escola, les activitats socials habituals o les relacions personals.  Segons el seu punt de vista, aquesta nova etiqueta no representa altra cosa que l’actualització de vells estereotips masclistes (p. 77) :

“Se trata de una reversión impresionante de la clásica conversación de maridos en un bar sobre las quejas de sus esposas –“bueno, probablemente ya le bajó”. Sólo que aquí tenemos un diagnóstico psiquiátrico que lleva esto fuera de la esfera doméstica y cínicamente reconoce los nuevos roles que las mujeres desempeñan en el trabajo, la escuela, las actividades sociales y las relaciones múltiples. Sin embargo, con el fin de estar sana, la mujer debe mantener su papel primordial de feliz cuidadora y criadora o si eso no es posible, no debe dejar que la disforia interfiera con su trabajo de reproducción social. Este tipo de diagnóstico reconfigura un viejo patrón en la relación de la psiquiatría, la psicología, el psicoanálisis y las mujeres”

En consonància amb aquesta visió crítica, Rivera-Pastrana (2011) sosté que el TDPM forma part d'un dispositiu disciplinari i un discurs de poder que recicla el concepte d’histèria i dóna continuïtat al procés històric de psicopatologització dels malestars femenins en relació a l’úter. Aquesta  tradició misògina ubica les queixes en el nostre cos i categoritza les dones com a essencialment depressives, malaltisses i perilloses –si cliqueu aquí, trobareu incomptable exemples d’aquesta ridícula visió en els acudits casposos que circulen per la xarxa sobre la Síndrome Premenstrual (PMS en les seves sigles en anglès). Alhora, l’autora considera que la creació de l'etiqueta pseudocientífica TDPM no és innocent sinó que s’inscriu en un procés ideològic, polític i econòmic, que posa de manifest l’enorme influència de l’APA a l'hora d'apropiar-se d’una condició que anteriorment formava part de l’àmbit de la ginecologia i la medicina general. A través de la medicalització, doncs, es prescriu una docilitat corporal que pot ser capgirada pels discursos alternatius i contestataris, que aposten per una subjectivitat femenina complexa, contradictòria i múltiple. Per la seva part, Skott-Myrne és partidària del foment del que ella anomena una “psicologia menor” que investigui les formes amb les quals les dones produïm contínuament una alternativa social, malgrat els esforços per reprimir aquesta possibilitat per part d’un sistema capitalista i patriarcal, incapaç d’ofegar la insubordinació femenina.

Des de l’àmbit de la medicina, paga la pena destacar novament l’opció que apunta l’endocrinòloga Carme Valls-Llobet (2010), que s'ha mostrat clarament defensora de la normalització i la desmedicalització del cicle menstrual en apostar per cercar les causes de la manca d’harmonia –com el dolor o el sofriment psicològic- en les malalties internes o bé en les influències ambientals (p.143):  

“La menstruación refleja la armonía de la diferencia, y se manifiesta de forma equilibrada si el entorno es también armónico. […]. Pero he de insistir en que la normalidad en este campo consiste en una menstruación que no duele, que no tiene síndrome premenstrual y que dura pocos días. Los trastornos de la menstruación se deben a una distorsión en la armonía del ciclo menstrual, sea por enfermedades o carencias internas, sea por efecto de los disruptores endocrinos que llegan al organismo humano a través del medio ambiente. El ciclo menstrual sería un indicador en positivo del estado de salud de las mujeres y de su potencialidad de vida. Sabemos también que las condiciones de vida, los conflictos sentimentales o las condiciones de trabajo estresantes y poco gratificantes interfieren en la armonía del ciclo y en su regularidad. Por lo que la menstruación regular y armónica no sólo sería un indicador del estado de salud biológica, sino también de la salud mental, social y medioambiental”

Durant el Dia de la Dona Treballadora les xarxes socials i els mitjans s’han omplert de missatges carregats de bones intencions per part de polítics i professionals de tots els àmbits. Em sap greu dir-ho però en ocasions em fa l’efecte que la voluntat exhibida no passa de ser un mer "postureig" propi de feministes de pa sucat amb oli  que professen un discurs políticament correcte o condescendent, que mai no troba el seu equivalent coherent en la rutina diària. Si no fem un esforç conscient com a ciutadanes per incorporar autèntiques pràctiques emancipadores en la nostra quotidianitat, semblants a les que apunten les autores citades, difícilment podrem caminar cap a un món on, com desitjava Rosa Luxemburg, siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.


Referències

·      Skott-Myhre, K. (2016). La feminización del trabajo y el DSM-V. Teoría y Crítica de la Psicología, 7, 70-85.

·     Valls-Llobet, C. (2010). Mujeres, salud y poder. Madrid: Ediciones Cátedra.