Franquisme: la repressió no és l'oblit


Foto: Fernando Alvarado / EFE


“Les coses s'esvaïen en la boira, s'esborrava el passat [...]. S'esborrava fins i tot el fet d'esborrar. La mentida esdevenia veritat”

George Orwell, a 1984.


Després de tantes dècades transcorregudes d’ençà de la Guerra Civil, la postguerra, la dictadura i la mal anomenada Transició democràtica -alguns dels prebosts del règim i els seus descendents encara retenen el poder- és profundament pertorbador que a Espanya se segueixin esmerçant  esforços ingents en obstruir la recerca sobre el passat recent i, al mateix temps, s’obstaculitzin amb tanta perseverança les accions de la Justícia. Fa poc que la incombustible Maria Servini de Cubría (a la imatge) ha demanat interrogar en aquest país dinou imputats per crims del franquisme. La tasca de la magistrada no resulta senzilla; ja s’ha constatat en diverses ocasions com l’Estat espanyol incompleix les obligacions i els tractats internacionals que obliguen l’arrest i l’extradició dels imputats per la querella argentina.

Les crítiques que li han plogut al Govern de Mariano Rajoy a causa de la negligència en matèria de reparació de la barbàrie, sempre ha estat camuflada sota el fals pretext de no voler reobrir les ferides del passat –com si es pogués obrir quelcom que mai no s’ha tancat-. A través del relator del Consell dels Drets Humans Pablo de Greiff, l’ONU va constatar la privatització de les exhumacions, que s’han deixat simplement en mans de les famílies i les associacions. De Greiff també va criticar, entre altres qüestions, la manca d’informació oficial, els dèficits educatius i la nefasta Llei d’Amnistia de 1977, alhora que va recomanar que el Valle de los Caídos deixés de ser un lloc d’exaltació feixista –recordo que vaig visitar-lo amb els companys de l’escola a l'EGB pràcticament com si es tractés d’un monument turísitc qualsevol. Mentre que a Alemanya es coneixen els camps de concentració per a conscienciar la població de la petjada mortífera del nazisme aquí passem per davant dels símbols totalitaris com si res. I si es proposa la retirada del nom de carrers que honren els botxins es remou cel i terra per tal d'impedir-ho.

Una reprovació similar ha estat exposada recentment en un informe del Consell d’Europa, en el qual es crida severament l’atenció d’Espanya per haver abandonat els colpejats pel franquisme. L’absència d’una xifra oficial de víctimes, la impunitat dels crims i la limitada aplicació de la Llei de la Memòria Històrica són exemples dels vergonyosos errors que s’hi enumeren. Però aquestes informacions són només unes engrunes, al costat de la muntanya de notícies que podríem esmentar i que evidenciarien la voluntat de silenciar les atrocitats comeses. Les conseqüències que se’n podrien derivar farien tremolar més d’una vaca sagrada. El missatge hegemònic és el mateix que ens varen ensenyar majoritàriament a aquells que vàrem néixer després de la mort del dictador: cal mirar cap endavant. Aquest és el preu que s’ha pagar per tal d'evitar la venjança cega de la massa ressentida, capaç de destruir en un tres i no res la convivència cívica. A Espanya, sense silenci, es veu que la pau és inviable.

La voluntat d’esborrar l’etapa republicana  i la inimaginable repressió que patiren milions de persones, amb la finalitat de purificar el país i deixar-lo ben net de rojos, segueix viva avui en dia, amb els matisos que es vulguin. El franquisme es proposava construir una Nueva España: catòlica, militaritzada, uniforme, ofegada fins a l’extrem i guiada per un líder que fos la inspiració de la joventut. La dissidència va ser esclafada massivament i sense pietat: tortura, esclavitut, presó, espoli de béns, robatori d'infants, afusellaments, agressions sexuals, privacions de tota mena, adoctrinament, vigilància permanent, censura, delacions forçades, estigma social… Un rosari interminable d’actes cruels que malgrat tot no aconseguiren l’objectiu de tornar amnèsics els vençuts, a qui es va manllevar fins i tot el dret d’enterrar i plorar els difunts, mentre que els morts del bàndol nacional eren elevats a la categoria d’herois i de màrtirs. De fet, encara ara hem de tolerar les seves misses d’inspiració nacionalcatòlica perquè se suposa que el 1936 esclatà un conflicte bèl·lic en el qual es van enfrontar dues faccions en igualtat de condicions.


Tot i el terrible dany causat, els records d’aquells temps brollen com en un manantial atès que el desig humà de reconstruir el passat per evitar que es repeteixi és impossible d’aturar. Alguns no hi van ser a temps però n’hi va haver d’altres que ompliren pàgines i més pàgines de vivències o bé les traslladaren als descendents, que es preocuparen de recollir-ne i divulgar-ne el testimoni. Encara que s’hagués de fingir una nova identitat, les barbaritats sofertes no desaparegueren mai de la memòria popular. El fet d'evocar els traumes era dolorós però també representava una forma de supervivència i preservació de la dignitat. Una manera d'ordenar el caos intern, per tal d'evitar ésser devorats per ell. Els sublevats van vèncer però no van convèncer, tal com pronosticà Unamuno en la cèlebre frase que se li atribueix,  dirigida a Millán-Astray en el paranimf de la Universitat de Salamanca. La brutal repressió mai no aconseguí que s’implantés definitivament l’oblit. Avui podem dir amb orgull que continuarem lluitant fins que es conegui la veritat i es faci justícia. Si els avantpassats van resistir nosaltres també podrem fer-ho. I qui sap si algun dia veurem néixer la tercera República: un somni preciós que tampoc no ens van poder arrabassar. 


Muchísimas gracias a las compañeras y compañeros de la Federación Estatal de Foros por la Memoria por colgar este artículo en su página web.

Mi sincero agradecimiento también a Unidad Cívica por la República por publicar este post .

Comentaris

Traducció del blog