dimecres, 2 de març de 2016

Som més solidaris, un cop hem conegut l'adversitat?


 
Fotografia extreta d'El País Semanal
 
En un dels dominicals del diari El País vaig llegir un esperançador reportatge sobre l’edifici “Prestes Maia” de São Paulo (a la imatge), un imponent bloc de vint-i-dues plantes on hi resideixen  quatre-centes famílies amb pocs recursos.  En total, són mil cinc-centes les persones allotjades en aquesta antiga fàbrica tèxtil que avui fa la funció d’habitatge social, després que un grup d'expeditius ciutadans sense llar decidissin ocupar-lo. L’import mensual del lloguer és aproximadament d’uns vint-i-cinc euros, una quantitat que es dispensa als més pobres, malgrat que tots els habitants d’aquesta petita República estiguin obligats a treballar o bé a cercar feina, en cas de trobar-se a l’atur. Tot i la densitat poblacional, la rutina hi està perfectament organitzada. Entre altres iniciatives, en totes les plantes hi ha un mediador que gestiona les disputes entre els veïns per tal  d’evitar eventuals escalades de violència.

La humitat a les plantes baixes o la manca d’ascensor són un parell d’exemples de l’estat de precarietat de l’edifici, fet que no ha impedit que es creés un fort sentiment de pertinença a la comuniat. Em va cridar l’atenció el cas d’una anciana octogenària que es nega a traslladar-se als pisos inferiors perquè el canvi suposaria haver-se d’allunyar dels seus actuals veïns, amb els quals porta anys i panys convivint i són com la seva famíllia. Encara que sigui pobra de solemnitat potser aquesta senyora se sent més acompanyada que els milions de persones grans abandonades en pròsperes urbs d’arreu del món. També hi ha el cas singular de la lideressa del bloc: una mare de quatre fills i en camí d’adoptar-ne un altre de malalt i abandonat. Després d’haver sobreviscut un marit maltractador, es dedica en cos i ànima a combatre des de les trinxeres de l’activistme social. Ella s’encarrega de negociar amb els polítics perquè és perfectament conscient que mai no s’ha d’abaixar la guàrdia. En qualsevol moment, si es gira la truita del poder, assegura, podrien desallotjar-los i es trobarien novament al carrer.

 El reportatge d’El País sobre l’emblemàtic “Prestes Maia” podria tenir un equivalent català en el documental de la directora Sílvia Munt, La Granja del Pas (2015), que retrata l’activitat dels membres de la PAH de Sabadell. Com és ben sabut, entre les iniciatives de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca s’hi troba l’ocupació d’edificis que són propietat de la Sareb. Estem, doncs, davant d’una proposta comunitària similar a la brasilera, que també s’ha erigit com un model alternatiu, tant per als ciutadans sense habitatge -una situació en la qual ens podem trobar tots- com per als abduïts en la dinàmica individualista de consum. Em fa molta llàstima escoltar com, des del caliu de la seguretat financera, de vegades es menystenen les legítimes lluites de les persones més castigades per la mal anomenada crisi econòmica. Ningú és immune a l’adversitat. Tots necessitem que, en comptes de posar-nos el peu al coll, algú ens ajudi a aixecar-nos. Per desgràcia, la involució democràtica del país provoca que es donin casos com els de la Patrícia, una activista que corre perill de passar uns quants anys  a la presó per haver intentat aturar un desnonament, l'any 2011. Pot sonar populista però és així: mentre bona part de la corrupció resta impune l'atruisme és castigat.

En aquests casos exposats, tan inspiradors, es palesa el cabdal paper de la solidaritat en les circumstàncies desfavorables. Malgrat els indiscutibles obstacles que s’han d’afrontar en situacions potencialment traumàtiques com la pèrdua de la vivenda es veu clara la forma com els éssers humans ens recolzem mútuament. Es podria adduir que ho fem simplement amb la finalitat de sobreviure però també hi ha persones que s’entreguen sense cap motivació egoista, simplement perquè desitgen donar suport als conciutadans que travessen per tot tipus de penúries, qui sap si perquè també recorden episodis dolorosos del seu propi passat. De la mateixa manera que ens esgarrifem davant de la violència gratuïta també ens emocionem davant d'aquesta bondat “perquè sí”. Sense caure en tòpics maniqueus ens podem preguntar perfectament què en diu la ciència de la relació que existeix entre la compassió i l’adversitat. En un estudi recentment publicat a la revista Emotion un grup d’investigadors de la Universitat de Northeastern han conclòs que  hi podria haver un vincle interessant entre l’una i l’altra.

En una de les parts de la investigació, els autors van entabanar cinquanta- un estudiants tot fent-los creure que formarien part d’una recerca sobre el reconeixement d’emocions. Quan eren al laboratori van veure un altre estudiant que hi participava – en realitat, es tractava d'un actor- que tirava endavant una feina avorrida, malgrat que havia expressat a l’investigador que estava malalt i hauria de visitar el metge. Els participants van tenir l’oportunitat d’ajudar el noi “malalt”. Si van optar per donar-li un cop de mà o no i la intensitat amb què van decidir fer-ho es va utilitzar com a mesura de la compassió.
Al dia següent, els participants van respondre preguntes sobre l’adversitat que havien experimentat en el decurs de la vida. Aquells que havien travessat per més dificultats –la naturalesa d’aquestes no importava- van informar que sentien més empatia. A la vegada, aquesta estava associada a puntuacions més elevades de compassió autoinformada i també al fet de mostrar un comportament més solidari vers l’estudiant malalt. No es poden establir relacions de causa efecte però, tanmateix, els autors consideren que els seus resultats se sumen als d’altres treballs que han evidenciat de quina forma haver experimentat la cara fosca de l'existència pot fomentar la compassió i les conductes prosocials. Una realitat que coneixem per experiència  -amb tots els matisos que es vulguin- i que la recerca científica s’encarrega de confirmar. Gràcies a l'embranzida de les xarxes solidàries hi ha somnis com el projecte de l'edifici de São Paulo que  a priori ningú consideraria viables... Fins que esdevenen realitat.