Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2015

La mort sota les estovalles

Imatge
Imatge extreta de Google
Fa uns dies, escoltava a RAC1 un debat animat sobre els temes de discussió més habituals en les sobretaules nadalenques. Els tertulians comentaven que, en el seu cas, els reptes laborals, els àpats i la política –l’assemblea de la CUP protagonitza converses enceses de les quals és complicat sortir-ne amb vida- eren algunes de les qüestions més comentades. Tot plegat, fantàstic: reunions entranyables, plats exquisits i plans de futur envejables. Una vegada més, entre tantes altres ocasions, que fullejo revistes o bado davant de la televisió, em vaig preguntar: a qui s’adreça exactament aquesta gent?
No cal parlar de refugiats, ancians abandonats, infants maltractats o persones que malviuen al carrer per denunciar l’exclusió terrible que promouen aquestes Festes perquè cada cop són més amplis els sectors de la població que se’n senten al marge. A diferència dels debats radiofònics, en els consultoris dels psicòlegs hi apareixen temes recurrents, ben allunyats de l…

Conte de Nadal sense joguines

Imatge
Infants jugant al carrer. Imatge extreta d'El Ventano
Imagineu-vos un futur en el qual existís un dirigent amargat que proposés un decret en virtut del qual el Tió hagués de deixar de cagar i els tres Reis d’Orient no estessin autoritzats a portar més joguines a la mainada. Tots els troncs serien retirats de les llars i unes patrulles d’agents, amb molt males puces, pentinarien els camins per tal d’impedir que Ses Majestats i llur seguici els poguessin transitar. Així, els Mags no podrien arribar al nostre país, amb aquells sacs enormes, carregats de regals. A banda dels comerciants i els fabricants de joguines, els representants del meu gremi de ben segur que s’oposarien a la inhumana mesura, per l’efecte nefast que tindria en el desenvolupament infantil, atesa la conseqüent pèrdua de capacitat lúdica i un llarg ecètera de calamitats –exclamarien-, les seqüeles de les quals s’arrossegarien fins a l’edat adulta. Malgrat el rebombori generalitzat, ocasionat pel dràstic decret, parl…

Les sèries (de la nostra vida)

Imatge
La dona que mirava la tele, de Dolors Miquel (fragment).
Hi ha moltes persones que parlen de sèries, ara. A la televisió, a la ràdio, en columnes als diaris, en incomptables pàgines a Internet. Vas a sopar i la gent parla de sèries. Són tan experts que fan mitja por. Ho han vist tot, tot i tot, com deia la nena aquella rossa de l’anunci, que ens volia fer creure que les companyies d’assegurances anaven de bona fe. Preguntem-nos a què dediquen el seu temps lliure –as Perales said-.  A part d’estar enganxats a la pantalla, poc temps els deu quedar per sortir a passejar el gos o conversar amb la família. Si t’hi poses a pensar, hi inverteixen un munt d’hores, posades l’una al costat de l’altra, perquè no n’hi ha prou amb dominar les trames, fil per randa: cal saber-se de memòria la trajectòria completa dels intèrprets, els guionistes, els productors i el noi dels encàrrecs. Deu sèries, de set temporades, més o menys. Els Soprano, Twin Peaks, Joc de Trons, Mad Men, A dos metres sota terra…

Drogodependència, el retorn a l'ambient

Imatge
Imatge extreta de Google

Dues de les meves pel·lícules favorites sobre el tema de l'addicció, que es compten per grapats, són The man with the golden arm [L’home del braç d’or] d’Otto Preminguer (1955) i Days of wine and roses [Dies de vi i roses] de Blake Edwards (1962) perquè, a banda de comptar amb interpretacions excepcionals i una direcció de luxe, a la meva manera de veure, exposen dues tesis ben definides sobre aquesta greu problemàtica. En la primera, Frank Sinatra (a la imatge, amb el seu camell) es posa a la pell d’un músic de jazz que surt de la presó i ha de bregar amb un entorn extremadament hostil, dominat per la màfia del joc. Malgrat que voldria dedicar-se en cos i ànima a la bateria, té un passat lligat a la culpa per l’accident de la seva esposa, que no ha acabat de pair, la qual cosa dificulta seriosament que es mantingui sense consumir. Haig de confessar que quan la vaig veure em va sorprendre que un film dels anys cinquanta se centrés en les circumstàncies biog…

Resposta a Carlos Martínez Viña (alertador contra la corrupció)

Imatge
Imatge extreta de Google
El dimarts vaig rebre un amable correu electrònic de part del senyor Carlos Martínez Viña. Tal com consta en la fitxa del documental en el qual va participar, Corrupción: el Organismo nocivo, és inspector de cursos de formació ocupacional des del 1986, primer a la INEM i posteriorment al SOC, a Catalunya. L’any 2007 va denunciar a la Fiscalia el presumpte desviament de centenars de milions d’euros en centres de formació -en realitat la xifra ascendia a milers de milions, com ell mateix m'ha confirmat- però la causa fou arxivada, tot adduint que tan sols es tractava d’errades administratives.En l’actualitat, segueix treballant per divulgar aquesta mena de fraus i aconseguir  prou suport social, que permeti fer pressió perquè els procediments tirin endavant. Tal com li vaig transmetre en la meva resposta personal, crec que és oportú fer alguns apunts respecte la seva interessant aportació.
En l'e-mail m’explicava que havia escrit un comentari en un article…

Traducció del blog