dimecres, 30 de desembre de 2015

La mort sota les estovalles



Imatge extreta de Google

Fa uns dies, escoltava a RAC1 un debat animat sobre els temes de discussió més habituals en les sobretaules nadalenques. Els tertulians comentaven que, en el seu cas, els reptes laborals, els àpats i la política –l’assemblea de la CUP protagonitza converses enceses de les quals és complicat sortir-ne amb vida- eren algunes de les qüestions més comentades. Tot plegat, fantàstic: reunions entranyables, plats exquisits i plans de futur envejables. Una vegada més, entre tantes altres ocasions, que fullejo revistes o bado davant de la televisió, em vaig preguntar: a qui s’adreça exactament aquesta gent?

No cal parlar de refugiats, ancians abandonats, infants maltractats o persones que malviuen al carrer per denunciar l’exclusió terrible que promouen aquestes Festes perquè cada cop són més amplis els sectors de la població que se’n senten al marge. A diferència dels debats radiofònics, en els consultoris dels psicòlegs hi apareixen temes recurrents, ben allunyats de les omnipresents referències a la família feliç, estretament lligades al consumisme, amb les quals ens saturen els mitjans. Les persones -per posar només uns quants exemples-, que han sofert una ruptura sentimental dolorosa o no podran veure els fills perquè són a l’estranger, no se senten representades enlloc i poden arribar a creure, de forma completament equivocada, que la seva situació vital és disfuncional.

A sota de le estovalles, hi batega la mort. Durant el Nadal o el Cap d'Any, es fa present de forma particularment profunda l’absència dels éssers estimats, de la mateixa manera que s’intensifica el temor a la nostra pròpia finitud. En la majoria de reunions parlar-ne és un tabú i per això es bandeja ràpidament la memòria dels difunts, tot introduint qualsevol anècdota que ens estalviï el mal tràngol d’haver d’evocar el sofriment, la decadència i desaparició d'aquest món. Òbviament, la manca d’acceptació no fa pas desaparèixer la desagradable realitat sinó que provoca que l’angoixa s’accentuï. Paradoxalment, l’estratègia de negació que suposadament ens hauria de permetre gaudir de la celebració es converteix en un impediment per assaborir-la amb vertadera plenitud.

Ben conscients d’aquesta tendència contranatural, han sorgit impulsors d’iniciatives com Death Café –del qual ja hem parlat en aquest blog-, Modern Loss o The Dinner Party. Es tracta de trobades en les quals es despatologitza el dol i és possible conversar tranquil·lament de com enfocar la vida després d’una pèrdua, per més devastadora que hagi estat. Cap dels presents suggerirà subtilment que interrompis el discurs ni marginarà l’altre pel fet de generar un clima de tensió indesitjable. El resultat d’aquestes propostes ha estat tan favorable que nombrosos assistents han declarat que l’experiència els ha ajudat a superar el terror crònic a la malaltia i la mort. Allò patològic, doncs, no és pas la inevitable pèrdua ni la reacció de sofriment que l’acompanya –quelcom perfectament normal- sinó la manca d’espais on poder compartir el desconsol.

Més enllà d’aplaudir aquestes iniciatives concretes cal que ens preguntem quina mena de societat hem construït, en la qual se’ns convida a esborrar l’empatia vers el sofriment aliè i se’ns exhorta a passar pàgina de la pena, quant abans millor. Si no superes ràpidament les suposades “fases del dol” de Kübler Ross deu voler dir que ets dèbil o t'has abandonat i el pes de la culpa recaurà novament sobre les teves espatlles. No importa la mena de vincle que vas establir ni les històries que vas teixir conjuntament amb la persona que ja no hi és. Cal que recorris les diferents etapes sense mirar enrere, com si pedalegessis per guanyar el Tour de França. L’última cosa que ens faltaria ara és que sortís una aplicació pel mòbil, com la famosa “Noche de Paz” però, aquesta vegada, en comptes de desviar l’atenció de l’actualitat, ens convidaria a eliminar de la conversa qualsevol referència al patiment. Poca broma, de segur que tindria un èxit aclaparador.





dimecres, 23 de desembre de 2015

Conte de Nadal sense joguines


Infants jugant al carrer. Imatge extreta d'El Ventano

Imagineu-vos un futur en el qual existís un dirigent amargat que proposés un decret en virtut del qual el Tió hagués de deixar de cagar i els tres Reis d’Orient no estessin autoritzats a portar més joguines a la mainada. Tots els troncs serien retirats de les llars i unes patrulles d’agents, amb molt males puces, pentinarien els camins per tal d’impedir que Ses Majestats i llur seguici els poguessin transitar. Així, els Mags no podrien arribar al nostre país, amb aquells sacs enormes, carregats de regals. A banda dels comerciants i els fabricants de joguines, els representants del meu gremi de ben segur que s’oposarien a la inhumana mesura, per l’efecte nefast que tindria en el desenvolupament infantil, atesa la conseqüent pèrdua de capacitat lúdica i un llarg ecètera de calamitats –exclamarien-, les seqüeles de les quals s’arrossegarien fins a l’edat adulta.
Malgrat el rebombori generalitzat, ocasionat pel dràstic decret, parlaria un ancià per recordar que, de fet, moltíiiissimes dècades enrere, hi va haver un temps en el qual, encara que costés de creure, pràcticament no hi havia cap infant que durant les Festes rebés mòbils d’última generació, jocs d’estratègia, nines vestides de princesa, contes en tres dimensions, pilotes del Barça o disfresses de la Guerra de les Galàxies. La veu venerable guardaria un record remot per compartir en comunitat. Aquella mainada, diria, assenyalant amb un dit enlaire, no va pas tenir cap problema, durant la maduresa, ans al contrari. Tots aquells que es criaren al carrer van ésser, amb bastanta diferència, les persones més assenyades del seu temps.
Juntament amb la colla s’esplaiaven defora perquè això encara era possible. Saltaven a la corda; jugaven a la xarranca o s’empaitaven sense parar. Una mena d’entreteniments que avui estan recollits als Museus i als llibres digitals d’Història. Aquells nens i nenes gairebé mai no pronunciaven les famoses paraules que surten avui en dia de la boca dels menuts: “M’avorreixo”. Sempre trobaven una excusa per aplegar-se i compartir interminables estones submergits en esbojarrades aventures, que s’inventaven entre tots. Si s’enfilaven pels arbres, badaven o perdien el temps a cor què vols, el psiquiatra no els receptava medicació per corregir-los el comportament. Més d’una àvia li hauria llançat una sabatilla pel cap, al metge que s’hi hagués atrevit. Aquelles criatures, a la nit, dormien com soques. Ningú parlava d'obesitat a les escoles.
Les llars no s’omplien d’andròmines inútils i els abocadors estaven més alliberats de deixalles. I és que en aquells temps –recordaria el vellet davant la sorpresa de tothom- ser pobre no implicava cap humiliació. Si als mitjons de la quitxalla hi havia un forat, es sargia sense problemes i en cas que els talons es gastessin, el sabater hi posava unes tapes. Els adults no necessitaven demostrar que s’estimaven mitjançant obsequis ni premiaven els fills amb béns materials. Prou que ho sabien: el seu deure era comportar-se correctament i, en cas de no fer-ho, potser els cauria algun calbot. En aquell punt del relat, malgrat la fal·lera de l’orador per rememorar el passat, ja hi havia un pedagog que se sentia profundament ofès: Escriuria un article en contra d’aquella mena de discursos, promotors del maltractament infantil.
I és que la història no tindria un final feliç, com era de preveure. La multitud que escoltava l’ancià, al bell mig de la plaça, el va expulsar a puntades de peu, mentre el titllava de guillat. El governant que va tenir la infausta idea va ser substituït ràpidament per un altre que reinstaurà l’ordre i féu rutllar la roda del consum com Déu mana. Els pares i mares van respirar alleujats perquè tornarien a fer hores extres, per tal de poder sufragar les despeses… Però hi va haver dos germans que es van quedar astorats, mentre provaven de comprendre, arraulits en un racó, les paraules del senyor que havia acabat de parlar. Si aquell any els Reis tampoc els deixaven joguines potser volia dir que eren els més originals i trempats de la classe. Mentre caminaven cap a casa, ben agafats de la mà, un somriure d’alegria els va il·luminar el rostre. Havia arribat el Nadal.



dimecres, 16 de desembre de 2015

Les sèries (de la nostra vida)




La dona que mirava la tele, de Dolors Miquel (fragment).

Hi ha moltes persones que parlen de sèries, ara. A la televisió, a la ràdio, en columnes als diaris, en incomptables pàgines a Internet. Vas a sopar i la gent parla de sèries. Són tan experts que fan mitja por. Ho han vist tot, tot i tot, com deia la nena aquella rossa de l’anunci, que ens volia fer creure que les companyies d’assegurances anaven de bona fe. Preguntem-nos a què dediquen el seu temps lliure –as Perales said-.  A part d’estar enganxats a la pantalla, poc temps els deu quedar per  sortir a passejar el gos o conversar amb la família. Si t’hi poses a pensar, hi inverteixen un munt d’hores, posades l’una al costat de l’altra, perquè no n’hi ha prou amb dominar les trames, fil per randa: cal saber-se de memòria la trajectòria completa dels intèrprets, els guionistes, els productors i el noi dels encàrrecs. Deu sèries, de set temporades, més o menys. Els Soprano, Twin Peaks, Joc de Trons, Mad Men, A dos metres sota terra, Orange is the new black, The walking dead, The Wire, The Big Bang Theory, Homeland i tantes altres, que desconec o no puc recordar. Penso que caldria començar a fer sumes i multiplicacions, com se sol fer amb les hores de son o les que passem asseguts a la tassa del vàter. En el decurs d’una vida, paga la pena dedicar tanta atenció a aquest devessall de capítols?

Jo no m’hi volia enganxar, de cap manera. Primera, perquè la immensa majoria són  de factoria estatunidenca i, encara que siguin boníssims amb els guions, aquesta gent, sempre t’acaben endinyant la seva visió del món. Ho sento pel tòpic però la colonització cultural la visc amb una ambivalència que em fa sofrir. M’envaeix el pànic a desaparèixer. Val a dir que si mires les produccions catalanes i espanyoles, la immensa majoria de vegades, et sents tractada com una menor. Ni Merlins, ni Polseres Vermelles, ni res de res. A mi tot em sembla deixalla de la pitjor espècie. Segona, perquè és fàcil quedar-hi ben atrapada i quan no tens la propera "season" a mà, t’aclapara la síndrome d’abstinència. Ara entenc el nom d’aquella pàgina de descàrregues, seriesyonquis. Vaig mirar la primera temporada de House of Cards i com que em va decebre –un cop coneixies el plantejament, tot era anar-se repetint, en una previsible espiral d’avorriment-, em vaig sentir immunitzada.

Però després va arribar The Good Wife i les coses van començar a canviar. De primer, vaig trobar que era una història d’advocats, a l’estil Perry Mason però de versió actualitzada i amb visió femenina. Capítols que plantegen casos judicials, que habitualment acaben bé, alhora que es descabdellen les vicissituds vitals dels diferents protagonistes. Res sorprenent, però agradable, tanmateix. Alicia Florrick, Peter Florrick, Kalinda Sharma, Will Gardner, Diane Lockhart, Cary Agos, Eli Gold, etcètera. De mica en mica, no obstant, es van insinuant les ombres del poder, els secrets d'alcova, les ambigüitats legals i cada cop em va costar més distanciar-me’n. El problema més greu, al meu entendre, és que “trobes a faltar” aquestes persones i desitges saber què els passarà en el futur. I les nits es fan més feixugues si no tens uns quants capítols a l’abast. Ara he finalitzat la tercera temporada i me les hauré d’empescar per aconseguir la següent. Però després m’aturo: A mi què m’importa el marit maltractador de la Kalinda Sharma? Ens ajuden aquestes produccions a aprofundir en la comprensió de la realitat o bé ens n’allunyen cada vegada més?

Avui he llegit un article científic que  proclama que la televisió ens torna ximples –això ja ens ho havia fet entendre Groucho Marx, en aquella cèlebre sentència-. A banda dels aspectes cognitius, he recordat les reflexions del professor d’Història de l’Art Modern Jonathan Crary (2015) sobre les estratègies disciplinàries, moldejades abans en altres espais -com el treball industrial- i lligades avui a la petita pantalla. La televisió, recorda Crary,  va sorgir enmig de la commoció de la Segona Guerra Mundial, com un antídot omnipresent, que va contribuir a contaminar la tranquil·litat i la solitud dels espais privats que, segons afirmava Hanna Arendt, eren necessaris per sostenir l’individu polític.

L'influx seductor dels rajos catòdics va redefinir ràpidament la noció de pertinença social i va rebaixar el valor de l’educació i la participació dels ciutadans, en la mesura que aquests van ésser substituïts pels espectadors. Les esferes de la vida que anteriorment havien estat sotmeses a formes menys directes de control esdevenien llavors capturades, tot imposant comportaments homogenis i regulars, que introduïren efectes de subjecció i supervisió, desconeguts fins aleshores. Es va reorganitzar el temps humà, doncs, de forma força sobtada i generalitzada. En un lapse d’amb prou feines quinze anys les poblacions es submergiren massivament en estats prolongats de relativa immobilitat. Vàrem quedar fixats en un lloc concret, separats els uns dels altres, buidats d’efectivitat política. Unes condicions noves i essencials perquè posteriorment emergís l’anomenada “economia de l’atenció” del capitalisme 24/7. Consum i connexió non stop: vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. Un escenari en el qual el son, obstinat en mantenir-nos allunyats de les pantalles, esdevé la darrera muralla que al capitalisme li queda per enderrocar.

Paro d'escriure, surto al carrer: on m'haig d'adreçar?



Referència

·       Crary, J. (2015). 24/7. El capitalismo al asalto del sueño. Barcelona: Ariel.




dijous, 10 de desembre de 2015

Drogodependència, el retorn a l'ambient


Imatge extreta de Google


Dues de les meves pel·lícules favorites sobre el tema de l'addicció, que es compten per grapats, són The man with the golden arm [L’home del braç d’or] d’Otto Preminguer (1955) i Days of wine and roses [Dies de vi i roses] de Blake Edwards (1962) perquè, a banda de comptar amb interpretacions excepcionals i una direcció de luxe, a la meva manera de veure, exposen dues tesis ben definides sobre aquesta greu problemàtica. En la primera, Frank Sinatra (a la imatge, amb el seu camell) es posa a la pell d’un músic de jazz que surt de la presó i ha de bregar amb un entorn extremadament hostil, dominat per la màfia del joc. Malgrat que voldria dedicar-se en cos i ànima a la bateria, té un passat lligat a la culpa per l’accident de la seva esposa, que no ha acabat de pair, la qual cosa dificulta seriosament que es mantingui sense consumir. Haig de confessar que quan la vaig veure em va sorprendre que un film dels anys cinquanta se centrés en les circumstàncies biogràfiques i les xacres socials, a l’hora d’abordar un tema tabú com la dependència de l’heroïna. Potser n’esperava una visió més moralista o estigmatitzadora. De fet, només seria quan comencés a solventar els problemas de l'entorn que s’obriria una escletxa d’esperança en la vida del protagonista, al costat del seu vertader amor, una magnífica Kim Novak.

En el segon cas, Jack Lemmon i Lee Remick formen una parella enamorada, amb  nombrosos motius per tirar endavant però cap dels dos pot evitar emborratxar-se, de manera que, de mica en mica, destrueixen tot allò que per a ells tenia sentit. Si bé queda clar el marc d’insatisfacció de la classe mitjana i el rerefons angoixant de la rutina moderna, aquests no són suficients per explicar el nivell d’autodestrucció al qual arriben. En la meva opinió, la seva colpidora història deixa entreveure que, en realitat, estem davant d'una malaltia orgànica que tard o d’hora eclosionarà, davant de  les adversitats que inevitablement ens plantejarà la vida. Dit amb altres paraules: qualsevol excusa serà bona per acostar-se a la barra del bar per ofegar-hi les penes. En ambdues obres, malgrat les diferències, queda palès que la pròpia voluntat i el suport dels altres és fonamental –malgrat que no sempre sigui suficient- per poder-se’n sortir.
Segurament tots hem conegut casos que s’acosten al film de Preminger (addiccions sorgides en entorns difícils o lligades a vivències traumàtiques) i d’altres que s’aproparien més a la visió d’Edwards (persones que es precipiten cap a l’abisme, sense que aconseguim identificar clarament  els motius que ho podrien explicar). Sigui com vulgui, crec que cal defugir els extrems: ni l’excés de compassió ni la criminalització són adequades per enfocar el problema. Hi ha éssers despietats, que vampiritzen sense contemplacions tothom que mira d’ajudar-los –en aquesta situació, sostenir que es tracta de “pobres malalts” o que “la societat els maltracta” pot tenir conseqüències nefastes-, però també n’hi ha d’altres que lluiten amb dignitat i es converteixen en tot un referent. Enmig, és clar, hi ha una àmplia gamma de matisos.

 La tensió entre l’arrel biològica i l’ambiental de la drogodependència no és nova però, tanmateix, s’ha revifat recentment arran de treballs com el de l’escriptor Roberto Saviano sobre la cocaïna. El napolità posa l’accent en l’extrema crueltat de les guerres del narcotràfic i en l’estil accelerat que imposa el capitalisme, per explicar l’ús de la “pols blanca” per part de milions de persones arreu del món, que la “necessiten” per socialitzar-se i mantenir un ritme de treball frenètic, sense el qual és impossible subsistir. La seva perspectiva concorda perfectament amb el fet que la cocaïna no s’usi només amb finalitats recreatives sinó que s’hagi estès també en el món laboral. Per la seva banda, el periodista Johann Hari defensa que cal separar radicalment la dependència física de la psicològica perquè és aquesta darrera la que vertaderament destrueix les persones, mentre que la primera es pot superar amb relativa facilitat. L’addicció, sosté Hari, és una patologia de l’evasió, causada per la insatisfacció que es deriva de la desconnexió i l’aïllament extrems, característics de societats profundament individualistes com la nostra, en les quals el teixit comunitari es troba greument degradat. En comptes de fomentar que ens vinculem a d’altres subjectes som constantment empesos cap a una espiral de consum. És a dir: ens motiva més la relació amb els objectes que no pas amb els nostres iguals, una tendència que també reforcen les noves tecnologies. Penso que aquesta perspectiva concreta queda ben reflectida en la pel·lícula espanyola After (2009), d’Alberto Rodríguez, en la qual els estupefaents i el sexe amb desconeguts proven d’omplir el buit angoixant causat per la solitud i la incomprensió circumdants.

Un estudi publicat recentment a la revista The Lancet Psychiatry apunta en la mateixa direcció: els autors remarquen que l’addicció definida com una patologia lligada a factors genètics i bioquímics no compta amb prou evidència científica que l’avali. Per aquest motiu, argumenten, caldria rebaixar l’atenció desmesurada que s’ha dedicat al cervell com a centre d’estudi.  A banda dels mitjans de comunicació, seria interessant que aquesta mena d’investigacions es tinguessin en compte en les Universitats, on els circuits de reforçament marcats per la droga en les neurones són l’argument estrella, esgrimit tothora per explicar la dependència a les substàncies tòxiques, en el món actual. Ens cal apel·lar a l’atur, la precarietat, la fragilitat dels vincles, les retallades, l’horitzó incert de la legalització i, en general, a la dinàmica destructiva del neoliberalisme, per a comprendre de debò perquè hi ha tants ciutadans atrapats en el forat negríssim de la droga i, per descomptat, quines mesures polítiques caldria adoptar per tal d’abordar l'immens drama. Malgrat que hagin passat unes quantes dècades, Otto Preminger encara està de moda. Deixem-nos de subterfugis, doncs, i tornem a l’ambient.



Article publicat a Tercera Informació



dijous, 3 de desembre de 2015

Resposta a Carlos Martínez Viña (alertador contra la corrupció)


Imatge extreta de Google

El dimarts vaig rebre un amable correu electrònic de part del senyor Carlos Martínez Viña. Tal com consta en la fitxa del documental en el qual va participar, Corrupción: el Organismo nocivo, és inspector de cursos de formació ocupacional des del 1986, primer a la INEM i posteriorment al SOC, a Catalunya. L’any 2007 va denunciar a la Fiscalia el presumpte desviament de centenars de milions d’euros en centres de formació -en realitat la xifra ascendia a milers de milions, com ell mateix m'ha confirmat- però la causa fou arxivada, tot adduint que tan sols es tractava d’errades administratives.  En l’actualitat, segueix treballant per divulgar aquesta mena de fraus i aconseguir  prou suport social, que permeti fer pressió perquè els procediments tirin endavant. Tal com li vaig transmetre en la meva resposta personal, crec que és oportú fer alguns apunts respecte la seva interessant aportació.

En l'e-mail m’explicava que havia escrit un comentari en un article que vaig penjar primer al blog i posteriorment va  publicar el diari digital Tercera Información, en el qual col·laboro com a opinadora, i que porta per títol “Alertador, el antagonista del corrupto”. El senyor Martínez hi expressava certes discrepàncies, alhora que exposava alguns dels diàlegs que s’estableixen en l'entorn laboral, al voltant dels motius pels quals cal denunciar les trames corruptes:

“Soy Carlos, uno de los protagonistas del documental -Corrupción, el organismo nocivo-, el que sale como inspector de cursos de parados. Me parece muy acertado el artículo de Clara Esquena. Va con frases muy claras, creo que dan en la diana. Aunque disiento un poco de la cita que hace del profesor de psicología política C. Frederick Alford. De él dice, refiriéndose a los alertadores: "En sus investigaciones sí que ha detectado una cierta ingenuidad" y "Generalmente no son demasiado conscientes de las dramáticas consecuencias que tendrán que asumir en el futuro, tanto ellos como sus seres queridos." En esto no estoy de acuerdo. Ingenuidad apenas ninguna.

A menudo me lo decían mis compañeros inspectores de cursos. Hasta que un día les dije cabreado, viendo que los motivos éticos no les valían: "Yo no me juego de 6 meses a tres años de cárcel, que es lo que determina sobre delito de encubrimiento el artículo 451 del Código Penal. No me la juego por unos jefes, que si algún día salta el escándalo, nos echarán a nosotros la culpa". Ya nunca más me llamaron ingenuo. (Eso sí, desde entonces evitaron hablar conmigo).Y sobre no ser demasiado conscientes, yo al menos sí lo fui. Era consciente que asumía mi suicidio laboral. Cinco jefes me lo habían advertido. En el documental lo explico de alguna manera, cuando digo lo de "entregué los 95 informes pensando que -Dios me pille confesado-" Sobre más advertencias, también me advirtió el que es actualmente jefe de la Oficina de Empleo de Igualada, y en aquel entonces inspector de cursos como yo: "Como desobedezcas y pases los informes desfavorables al pago, te van a defenestrar". O el actual jefe de la Oficina de Empleo de Granollers (que para más inri trabaja por las tardes de psicólogo con trastornos de personalidad límite) me dijo en una ocasión: "Eres una mezcla de Robin Hood y Caperucita Roja, porque es que te va a comer el lobo". En fin. Un poco como autoterapia de todo esto, pienso que el daño psicológico que he sufrido se puede relativizar. Siempre será mucho menor que el inmenso daño que sufren miles de familias en riesgo de exclusión, afectadas por los salvajes recortes, ocasionados en gran medida por la corrupción. ¿Cuál es mi dolor frente al suyo?”

Quan parlava d’ingenuïtat en el text,  no ho feia en cap cas de manera pejorativa sinó com el revers de la moneda del cinisme i el desànim que habitualment envolten els denunciants i que tan bé s’expressa en els diàlegs que reprodueix en el comentari. No deixa de ser revelador fins a quin punt les argumentacions ètiques no són suficients per convèncer els companys que és necessari destapar la caixa dels trons. Per contra, sembla que sigui imprescindible recórrer a l’amenaça de la llei perquè els col·legues, malgrat girar-li l’esquena, prenguin en consideració el punt de vista de l’inspector.

Aquesta ingenuïtat tan menystinguda no només és lloable sinó imprescindible en tot procés civilitzador, si és que ens estimem a nosaltres mateixos com a vertaders éssers humans i no com a imitadors de les bèsties. En definitiva, si el contramón moral que es dibuixa en els contes de fades -el psicòleg que esmenta es refereix despectivament a la Caputxeta Vermella i Robin Hood-  ha perdurat al llarg dels segles és justament perquè necessitem un espai on expressar un programa d’acció alternatiu, que ens ajudi a adaptar-nos a les injustícies que ens envolten. Tal com sosté el filòsof Javier Gomá és bàsicament a través de l’exemple que es transmeten la mena de principis que ens permeten mirar el futur amb esperança. Tota l’admiració i el respecte, doncs, per les persones que creuen que és realment possible pensar en un món millor, mitjançant la iniciativa individual i col·lectiva.

Pel que fa a la consciència de les conseqüències que es poden derivar de “fer sonar el xiulet”, l'inspector deixa ben clar que ell ja n’havia estat repetidament advertit i, en aquest sentit, no va haver-hi sorpreses. No obstant això, també cal admetre que altres testimonis sí que han expressat, directa o indirectament, que no podien imaginar que les amenaces, agressions i/o coaccions arribarien tan lluny. En el meu treball al consultori, he pogut constatar l'angoixa que es deriva d'aquests "cops baixos" o "punyalades per l'esquena" que arriben d'imprevist. En qualsevol cas, al meu entendre, està clar que no es pot traçar un perfil psicològic unívoc –tal com manté el mateix Alford- i és necessari entendre sempre les denúncies en el marc de la complexitat del context concret en el qual es realitzen. Acabo dient que agraeixo sincerament l'aportació i no descarto escriure més sobre aquesta qüestió en el futur. Admeto que sóc francament ignorant en el tema, sobretot al costat de l'experiència d'aquells que han viscut de primera mà els abusos i han gosat posar-los damunt la taula. De tots ells n'aprenem i per això procurem millorar, dia a dia.


Nota: Qui vulgui fer-se una idea de la magnitud del frau dels cursos de formació i les seves nefastes conseqüències, pot mirar aquest vídeo de 16 minuts, que va elaborar el mateix alertador, Carlos Martínez Viña.