divendres, 25 de setembre de 2015

Aquí mana Grünenthal Pharma


Foto: EFE


“El Suprem obeeix el Govern, i el Govern prefereix tenir content l’imperi de la família Wirtz, propietària de Grünenthal, que té un patrimoni de 25.000 milions d’euros, que no pas uns centenars de ciutadans sense gaires suports”  

Rafael Basterrechea (a la imatge), vicepresident de l’associació de víctimes de la talidomida a Espanya (Avite), en una entrevista publicada al Periódico de Catalunya, el 24-09-2015.



Durant aquests dies, els debats sobre la sobirania omplen enceses tertúlies  i provoquen contínues dinàmiques berlanguianes –la darrera, el minut de glòria disputat entre Alfred Bosch (ERC) i Alberto Fernández Díaz (PP), al balcó del consistori barceloní, en el marc de les Festes de la Mercè-. Enmig d’aquest soroll eixordador, l’anomenat “cavall de Troia” del TTIP segueix el seu curs sigil·lós, em temo que inexorable,  en la més absoluta penombra, encobert per un vergonyós silenci mediàtic. Malgrat que la nostra democràcia pugui quedar reduïda a unes engrunetes, l’atenció dedicada al “tractat de lliure comerç” que pretenen instaurar Washington i Brussel·les és pràcticament nul·la. No recordo haver-ne sentit a parlar ni una sola vegada en cap telenotícies. 

Tot llegint l’escruixidora injustícia patida pels milers d’afectats per la talidomida a Espanya, que és l’únic país on les víctimes no han estat compensades per la farmacèutica que la va comercialitzar, pensava en el vassallatge vers les grans corporacions, demostrat en tantes ocasions per aquells que tothora es discuteixen, per veure qui és el més patriota i exhibeix la bandera amb més orgull. Després de tants anys de lluita, tot i que Grünenthal hagi reconegut l’immens dany causat, encara caldrà que els damnificats recorrin al Tribunal Constitucional, primer, i si aquesta alternativa també els falla, optarien pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. I la pregunta és: Si ara ja topen amb incomptables esculls, quan defensen quelcom tan bàsic, què passarà si finalment entra en vigor el polèmic tractat? Està clar, un cop més, que no estem davant de cap lluita exclusivament particular sinó del reflex del la vulnerabilitat dels nostres drets com a comunitat.

Recordem que un dels punts més controvertits del TTIP – fins on jo sé, encara sense resoldre- és l’anomenat ISDS, el mecanisme de solució de diferències entre els inversors i els Estats, que permetria que les multinacionals recorressin a tribunals privats supranacionals, si veiessin perillar llurs guanys comercials.  El Govern espanyol, a través del Ministeri d’Economia, s’ha mostrat disposat a tirar-lo endavant, amb l'esmentat mencanisme inclòs. El BBVA, el Santander, La Caixa, Telefònica, Mapfre, Endesa, Iberdrola, Inditex, Repsol, Acciona o Iberia són alguns dels gegants que també l’han recolzat. Amb tot, cal assenyalar que les grans empreses farmacèutiques són les que estan invertint ingents ingressos per tirar endavant accions de lobby en les institucions europees, amb la finalitat de combatre els genèrics i aconseguir l'allargament del període de concessió de les patents. També perseguirien reduir encara més la transparència dels assajos clínics dels nous fàrmacs. Ras i curt, el seu objectiu seria ampliar el monopoli que ja ostenten en l’actualitat, a través de productes més cars però de limitat efecte terapèutic. Insisteixo: què succeïrà en el futur amb les demandes que de ben segur sorgiran, si en l’actualitat ja es produeixen  casos tan esgarrifosos com el de la talidomida?

Cal assenyalar que les seqüeles d’aquest fàrmac que es va receptar per a combatre les nàusees de les embarassades des de l'any 1957 fins al 1965 –aquí es va prescriure fins i tot quan ja se’n coneixien els terribles efectes adversos- són ben visibles perquè es tracta de malformacions físiques. Hi ha d’altres productes, com els antidepressius, els ansiolítics o els antipiscòtics, en canvi, amb  efectes secundaris poc evidents, atès que no resulten perceptibles als nostres ulls. Encara que l'acció nociva dels psicofàrmacs no estigui prou divulgada –per exemple, les disfuncions cognitives-, no seria estrany que sorgissin nous grups de pressió per tal que es reconegui legalment el sever perjudici que causen -encara més si tenim en compte la nul·la eficàcia demostrada en alguns casos-. El dilema és si tindrem prou marge de maniobra. Tan distrets com estem amb foteses, permeteu-me que en dubti...



dijous, 17 de setembre de 2015

La "santa anorèxia", en l'actualitat






















dissabte, 12 de setembre de 2015

Abandonar el Palau


Vista del Pati dels Tarongers. Foto: Clara Esquena


Mai no havia visitat el Palau de la Generalitat i ahir vaig aprofitar l’hora en què la gentada començava a desfilar cap a la Meridiana per estalviar-me les cues quilomètriques que es formen en la jornada de portes obertes i així poder-hi passejar tranquil·lament. Entre aquelles parets, envoltada d'incomptables meravelles artístiques; tot caminant per la majestuosa Galeria Gòtica o donant un cop d’ull a l’exquisit Saló Daurat és fàcil comprendre per quin motiu el poder és tan addictiu i seductor. Penetrar-hi significa escriure el teu capítol en la història; tenir el tauler d’escacs del país al davant i poder-ne moure les peces. Caminar per aquells passadissos vol dir que remenes les cireres, que fas i desfàs sense patir-ne massa les conseqüències. Ha de ser francament difícil abandonar aquest plaer incommensurable i deixar en mans desconegudes el ceptre, el tron i la gestió del llegat del teu mandat. Les seves llums i les seves ombres... Entenc perfectament que Artur Mas, mestre en l’art de perdurar, no vulgui renunciar-hi.

La presència del líder convergent a la candidatura de “Junts pel sí”, es miri com es miri, és una pedra a la sabata del moviment independentista. Costa d’entendre, si no és per motius que afectin la rebotiga de la política, que Oriol Junqueras desisteixi de ser el cap de cartell. Esquerra ha donat suport a Mas a l’hora d’aprovar uns pressupostos que consoliden les retallades, tot abandonat el perfil social que l’hauria de caracteritzar. Malgrat el peatge de l'erosió, ara es col·loca en un discret segon pla. El paper de Raül Romeva és encara més incompresible; un home amb una llarga trajectòria a Iniciativa, que accepta oferir tota mena d’explicacions, en nom del dirigent d’un partit que té quinze seus embargades, per tal de garantir possibles responsabilitats civils per la trama del Palau de la Música. Carme Forcadell i Muriel Casals també saben que comparteixen llista amb qui fou la mà dreta de la família Pujol, íntima del clan Sumarroca, esquitxats ambdós per tota mena d’escàndols. Suposo que Lluís Llach està ben assabentat del cas Innova, l’esfereïdora xarxa de corrupció lligada a CiU, que podreix la sanitat pública catalana i ha tingut dramàtiques conseqüències pels ciutadans. ¿Per quin motiu han decidit ballar aquesta dansa grotesca al voltant d’un polític que ha assolit una cota tan elevada de desprestigi?

Encara que determinats sectors de la premsa vulguin fer passar les persones que assisteixen a les manifestacions convocades per l’ANC per una colla de babaus manipulats pels mitjans i per Artur Mas, en parlar-hi, si més no per la meva experiència, molta gent expressa la seva preocupació sincera per tots aquests afers. Desitgen avançar cap a la creació d’un nou Estat però temen que es dilati novament el procés, a causa dels condicionants esmentats. Per altra banda, tampoc veuen clara la política neoliberal ni les repercussions que tindran en el futur les pràctiques deshonestes que corquen les nostres institucions. En resum, tenen por que les plebiscitàries no siguin una enganyifa i ens tornem a trobar, l’endemà del 27-S, igual o pitjor que ara. I és que les inconfessables urgències del poder topen massa sovint amb les necessitats i els anhels dels ciutadans. Veurem què ens prepara el futur.



divendres, 4 de setembre de 2015

La humanització dels refugiats, política i psicologia


 
Paral·lelament a l’aterridora realitat dels refugiats, aquests dies donem la benvinguda a algunes iniciatives solidàries i humanitzadores, tant en el camp de la política com en el de la investigació; en aquest darrer cas, amb la finalitat de comprendre millor la dolorosa experiència i facilitar una adequada assistència psicològica als afectats. Imatge de sirians a Jordània, extreta de World Help.
 

En contrast amb l’expressió deshumanitzadora del primer ministre britànic, David Cameron, que va qualificar els milers de persones que emigren cap al seu país d’eixam i l’actitud mesquina del president Mariano Rajoy, a l’hora de regatejar el nombre d’acollits, com si es tractés de mercaderia indesitjable, de la qual hom es vol desempallegar, hem de celebrar la iniciativa solidària sorgida del consistori barceloní, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, que ha estat ràpidament subscrita per altres ciutats, entre les quals Madrid i València. De la mateixa manera que desaprovem amb gran indignació la fredor glacial de certs governants, completament desconnectats dels greus problemes dels ciutadans -que ells mateixos han contribuït poderosament a generar, dit sigui de pasada-, hem de valorar  com un avenç el canvi d’actitud demostrat fins ara pels batlles de diferents municipis, sorgits en bona part del món de l’activisme i de les marees. Aquests aborden, amb mesures ben concretes, no tan sols la desoladora crisi migratòria sinó també l’intolerable drama dels desnonaments, la malnutrició infantil, la pobresa energètica o l’incompliment de la llei de la memòria històrica.

És cabdal acabar amb la idea infundada -i subvencionada per la ultradreta- que combatre aquestes xacres és una forma de malbaratar els recursos o bé de treure el menjar de la boca d’uns per posar-la a la dels altres perquè l’efecte és justament el contrari. Tota inversió realitzada en aquesta direcció serà una aposta segura de recuperació econòmica i de drets democràtics pel futur, que beneficiarà el conjunt de la societat, tal com s’ha demostrat amb anterioritat en altres moments històrics.

Pel que fa la crisi humanitària de les persones que fugen de la guerra de Síria, m’ha cridat l’atenció que els promotors de la xarxa de ciutats refugi pretenguin abordar-la des d’un punt de vista multidisciplinari i que també tinguin en compte l’atenció psicològica dels afectats. En aquest sentit, penso que cal subratllar els esforços dels investigadors i professionals que treballen per superar les etiquetes psiquiàtriques, amb la finalitat de comprendre en profunditat l’experiència atroç que han viscut les persones que escapen, desesperades, d’un escenari bèl·lic i així poder oferir-los un tractament adequat, que tingui en compte l'experiència subjectiva i la narració dels esdeveniments.

Un estudi recent realitzat al Regne Unit amb set refugiats africans (Mason, Parret i Rhodes, 2015) posa novament de manifest la presència de “símptomes psicòtics” en el context d'un trauma, que en aquest cas és estudiat des d’una perspectiva fenomenològica, tot defugint els diagnòstics habituals, com ara el trastorn d’estrès posttraumàtic o l’esquizofrènia, que tan sovint acaben en un diàleg entre sords i una recepta. Recordem que l’escolta de veus no és interpretada per tothom com el resultat d’un desequilibri neuroquímic sinó que hi ha autors que sostenen que es tracta d’una experiència d’autollenguatge; una parla interna en la qual un conversa amb si mateix i és, alhora, el seu propi auditori. En aquest cas concret, els investigadors s’estimaven més parlar de “trauma complex amb trastorn perceptiu”.

Després de realitzar les entrevistes en profunditat als participants, es van identificar sis temes recurrents en els relats: 1.) Una immobilitat nerviosa –sentien que la seva vida estava estancada i no anava enlloc, com si no besllumessin el futur i estessin atrapats en una cursa sense final- 2.)Escolta de veus i visions relacionades amb el trauma –aquestes tenien relació amb els seus familiars difunts o bé amb les persones que van agredir-los en el passat. De vegades, tant el torturador com l’acte mateix de la tortura tenien la seva pròpia veu- 3.) Por i desconfiança –aquests sentiments eren intensos i podien sorgir en qualsevol moment del dia, en vivències que no eren explícitament amenaçants- 4.) El sentiment de tenir un jo trencat –alguns participants afirmaven que el seu estat emocional havia canviat, així com la seva personalitat- 5.) El dolor d’haver-ho perdut tot –la pèrdua del seu món implicava que, encara que tinguessin un nou sostre sota el qual dormir, no haguessin trobat una llar, un lloc familiar i acollidor on aixoplugar-se, com ho feien abans 6.) Atracció cap  a la mort –van descriure autolesions i alguns intents de suïcidi. En relació a aquest darrer punt, malgrat que afirmessin que tot sovint no podien suportar la pressió de viure, també mostraven optimisme. El desig de morir estava en tensió amb la voluntat de tirar endavant i construir un projecte de futur amb sentit.

Durant aquests dies, veiem a la televisió com milers de persones travessen una Hongria plena de perills o es llancen al mar, a l’aventura. Malgrat tot el que han sofert i l’incert horitzó que tenen per davant, caminen amb determinació a la recerca d’un cel des del qual no hi caiguin més bombes. Els nostres avantpassats també van haver d’escapar d’una guerra i van ser acollits amb calidesa en altres països, amb els quals s’han travat afectuosos llaços de fraternitat. No podem girar-los l’esquena, per humanitat, perquè Europa ha tingut un paper innegable en l’apocalipsi siriana i també perquè demà podríem ser nosaltres, els nostres fills, els nostres néts. Qui ho sap.


Referència


·        J.E. Rhodes, N.S. Parrett & O.J. Mason (2015): A qualitative study of refugees with psychotic symptoms, Psychosis: Psychological, Social and Integrative Approaches, DOI: 10.1080/17522439.2015.1045547